TORNAR

La soletat d’un pacient amb una malatia neurodegenerativa en la fase terminal

societat
Dilluns, 8 novembre 2021. 10:40. Montse
PUBLICITAT

Aquesta setmana ha mort el meu cosí, de cinquanta anys (veí d'Igualada) després d'onze anys d'haver estat diagnosticat d'ELA (Esclerosis Lateral Amiotròfica). Els darrers anys i especialment l'últim han estat molt durs. Em va explicar que ja feia uns dos anys que no s'anava a visitar a l'hospital que el portaven perquè tot i l'esforç que feia per anar-hi, ja que no es podia moure gens, quan hi anava no se sentia atès (no és l'únic cas que conec, que en la fase més avançada d'aquestes malalties neurodegeneratives han decidit no anar més al metge). El meu cosí en el darrer any sentia que la mort s'apropava i tenia molta por i ansietat, això no obstant, tot i que va demanar ajut de psicòlegs (especialment especialistes en acompanyament en aquestes fases terminals), no el va trobar i es va sentir molt sol. Així mateix, malgrat que l'eutanàsia ja ha estat legalitzada i ell havia fet el testament vital demanant-la, darrerament com ja estava patint molt, va sol·licitar que se li realitzés, però li van dir "que encara no era el moment". No era el moment? Qui ho decideix això?

Aquest escrit és per donar a conèixer la soledat que ha sentit una persona molt estimada, especialment en el seu darrer any de la fase terminal d'aquesta malaltia neurodegenerativa i perquè es pugui millorar. Gràcies!

A tu memoria primo querido y esperando que en un futuro próximo a las personas con enfermedades similares se sientan más acompañadas y tenidas en cuenta. Descansa en Paz. Salut!


1 Comentaris

P

Pere Balcells

Igualada

11 de novembre 2021.18:20h

Respondre

Realment la Montse, amb molt poques paraules defineix molt clarament la soledat, el patiment i el poc recolzament que va patir el seu cosí. Possiblement aquesta bona persona, molt jove per... Llegir més morir-se, va viure uns anys amb molta angoixa, al veure que cada vegada li era més difícil poguer viure, i com mica en mica s’anava apagant, sense trobar aquest recolzament per part del sistema sanitari.

No conec a aquesta bona persona que ens ha deixat, ni tampoc a la Montse, però des del meu cor li desitjo un bon descans en el cel a ell, i a la Montse li donc també les gràcies per expressar aquestes emocions tant intenses que ha viscut amb el seu cosí, i que pensi que també hi ha gent que està al seu costat...

Una abraçada a tots dos...

Pere

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.