La soletat d’un pacient amb una malatia neurodegenerativa en la fase terminal

Aquesta setmana ha mort el meu cosí, de cinquanta anys (veí d'Igualada) després d'onze anys d'haver estat diagnosticat d'ELA (Esclerosis Lateral Amiotròfica). Els darrers anys i especialment l'últim han estat molt durs. Em va explicar que ja feia uns dos anys que no s'anava a visitar a l'hospital que el portaven perquè tot i l'esforç que feia per anar-hi, ja que no es podia moure gens, quan hi anava no se sentia atès (no és l'únic cas que conec, que en la fase més avançada d'aquestes malalties neurodegeneratives han decidit no anar més al metge). El meu cosí en el darrer any sentia que la mort s'apropava i tenia molta por i ansietat, això no obstant, tot i que va demanar ajut de psicòlegs (especialment especialistes en acompanyament en aquestes fases terminals), no el va trobar i es va sentir molt sol. Així mateix, malgrat que l'eutanàsia ja ha estat legalitzada i ell havia fet el testament vital demanant-la, darrerament com ja estava patint molt, va sol·licitar que se li realitzés, però li van dir "que encara no era el moment". No era el moment? Qui ho decideix això?

Aquest escrit és per donar a conèixer la soledat que ha sentit una persona molt estimada, especialment en el seu darrer any de la fase terminal d'aquesta malaltia neurodegenerativa i perquè es pugui millorar. Gràcies!

A tu memoria primo querido y esperando que en un futuro próximo a las personas con enfermedades similares se sientan más acompañadas y tenidas en cuenta. Descansa en Paz. Salut!