On van tots els nois i noies que acaben la secundària obligatòria i no poden o no volen fer el batxillerat?

Cada curs quan arriba el darrer trimestre és tema de conversa i és noticia el procés de preinscripció a les escoles bressol i a la universitat, sorprenentment no es parla de les dificultats i els conflictes que es donen en la preinscripció i matriculació als cicles formatius o als cursos de transició al treball per als alumnes que no han obtingut el graduat.

El greuge, encara és més gran si es té en compte el diferent tractament que es dóna a la situació dels joves, mentre tothom es lamenta pels qui han acabat estudis superiors i no troben feina , es parla de manera despectiva i es culpa als qui tothom anomena “Ni-Ni” . Aquest fet em porta a plantejar una pregunta i algunes reflexions.

Per què aquest silenci i poc interès a denunciar les causes d’un dels problemes més greus de Catalunya, l’abandonament  dels sistema educatiu entre els 16 i 18 anys. Aquest és un dels indicadors de qualitat del sistema educatiu i val a dir que no quedem ben parats. Buscant informació he trobat un article del diari ara amb el següent títol: Tot i el descens dels últims tres anys, encara hi ha un 20% de 'ni-ni' entre els joves de 16 a 24 anys (05/09/2012 ). En el diari digital El debat.cat : trobem Un 26% dels joves catalans deixa els estudis abans d’hora (3 de juliol de 2015.  Les  dades del idescat són  les recollides en el quadre:

L'indicador "Nivell d'educació dels joves" es defineix com el percentatge de gent jove d'entre 20 i 24 anys que ha assolit com a mínim el nivell de segona etapa d'educació secundària (batxillerat, cicles formatius de grau mitjà i altres), és a dir, que té un nivell d'educació CINE-97 (ISCED) 3a, 3b o 3c inicial, en funció de la població total del mateix grup d'edat (excepte els qui no han respost les preguntes de "nivell més alt d'educació o formació assolit"). Tant el numerador com el denominador provenen de l'Enquesta de població activa de la UE (LFS).

No sóc especialista en el tema però des de la mirada de professora de secundària m’atreveixo a apuntar algunes qüestions.

Falta d’informació o informació poc clara:

Tot i que des dels centres educatius els equips de tutoria i assessorament psicopedagògic fan grans esforços per orientar i acompanyar els alumnes, és difícil fer el seguiment a partir del moment en què els alumnes ja tenen el títol de graduat i deixen el centre.

En els darrers cursos ha passat que en el moment de les preinscripció encara no està clar quins cursos s’oferiran per als alumnes que no tenen el títol d'  ESO, no se sap si seran subvencionats o no, i  en tot cas són insuficients.

El procés de preinscripció i matriculació als CFGM no afavoreix que els alumnes i les famílies en situació precària es matriculin.

En primer lloc sembla molt incoherent que es demani la nota mitjana de tercer d’ESO i sigui aquesta la que defineixi l’ordre d’acceptació. Això fa que aquesta llista pugui incloure alumnes que no han aprovat quart o  alumnes que han pres consciència de la importància de treure bones notes a quart i hagin millorat i estiguin en llocs al darrera d’altres que han acabat l’ESO amb pitjors notes.

A més aquest fet fa que hi hagi  alumnes preinscrits que no es matriculen i en canvi no es pugui assegurar plaça a altres alumnes fins el setembre en un nou procés d’assignació.

Tot plegat fa que aquells alumnes que no han estat admesos en la primera llista que surt el 30 de juny davant del dubte i la pròpia falta d’interès abandonin o optin per matricular-se de batxillerat, estudis que sovint acaben abandonant perquè no són adequats a les seves capacitats i interessos.

Fins ara he intentat fer una descripció de la situació però per acabar em permeto fer una valoració, ja sé que el problema i l’organització és complex, però també sé que es podria millorar si realment hi hagués voluntat política:

No es parla d’aquest tema perquè afecta a una part de la població que està exclosa amb la qual no es compta.

No es parla d’aquest tema perquè les famílies que tenen recursos poden resoldre la situació apuntant els seus fills  a la múltiple oferta privada “de qualitat” que a més ofereix els cicles que poden motivar a alumnes que han perdut l’interès pels estudis. (les branques d’esport, cuina, audiovisual, ..).

No es parla d’aquest tema perquè d’aquesta manera no es demana a l’administració que ofereixi un bon servei públic  i això afavoreix les empreses privades del sector, cada cop més privades.

No es parla d’aquest problema perquè ja va bé tenir una bossa de persones sense qualificar a les quals oferir unes condicions de treball precari culpant-les de la seva manca de formació.