Dimecres, 17/1/2018
1110 lectures

Les copes buides

"Doncs nosaltres també marxem, t'ajudem a recollir?" "no, no cal, ho faig ara amb un moment". Són les tres o dos quarts de quatre de la matinada. Tampoc puc dir-ho amb precisió. S'ha tancat la porta de casa per darrera vegada aquesta nit.  Marxen els últims invitats de la festa i la música s'atura en sec. Queden les copes buides i algunes deixalles més. Les copes buides o amb un culet de gin que algú ha deixat per simular una mica de responsabilitat "ara és el moment de deixar de beure" o per simple oblit. A les festes sempre s'acaben els gots, per molts que n'hagis previst, i sempre –quan s'arriba a un cert punt de la nit- es col·lectivitzen: "és el meu got? No ho sé, però agafa'l". Les copes buides, els altaveus muts,  el gel desfet i els peus destrossats. S'ha acabat la festa. Miro el panorama. El camp de batalla després de la guerra. És la buidor de després d'una festa. Una mena de tranquil·litat interior: tothom s'ho ha passat bé. I la foscor. I el silenci. Que guapa que estava l'Ariadna, li prova estar compromesa, tothom ho deia. I com ballava l'Alba, qui ho diria que només té 14 anys. El dilluns, quan torni a l'escola, segur que explica als seus amics que ha estat en una festa de gent gran on es bevia i es ballava i segur que els genera una mica d'enveja. Potser ja ha penjat una foto a l'Instagram i no ha d'esperar tant de temps. Ara que un dia i mig ja és molt de temps.  El Josep ha portat la novia nova, bé, la dona. Es va casar amb una russa no fa gaire que havia conegut tampoc no feia gaire, per Instagram, de fet. Quina expectació. La Mireia i el Pau, que s'han quedat tota la festa dins de la seva bombolla de silenci i amor, aliena a tot el soroll exterior han aguantat fins al final, la Nora i el Damià també. És una llàstima que la Nora vingui tan poc amb nosaltres, ens ho passem bé quan aconseguim superar la mandra i sortir amb les amigues l'"insti", encara que ens sembli que ja no compartim gairebé res i que aquelles promeses d'amistat eterna de quan en teníem setze s'hagin quedat suspeses en algun lloc incert. Les copes buides. Les recullo ara o les deixo fins l'endemà?  Són la prova que la nit ha anat bé, que aquesta  barreja impossible de gent ha funcionat. Quan més ràpid la destrueixi més fàcil serà començar l'endemà. Si les deixo sobre la taula el vent que bufa ara en tombarà algunes i demà, quan em desperti, el camp de batalla davant meu em recordarà que la festa es va acabar. Que en algun moment es va tancar la porta a casa per darrera vegada. Les copes buides després d'una festa sempre m'han semblat la imatge perfecta que mostra que tot el que ens agrada s'acaba. Després cal rentar les copes i guardar-les per a la propera ocasió. M'agrada la gent que balla a les festes, m'agrada que a les festes la gent balli. Parlar està sobrevalorat i ja ho fem prou el dia a dia. I celebrar qualsevol cosa. Tenir motius per celebrar –ja sigui l'entrada a la trentena, una nova feina, que has oblidat aquell capullo o que tens uns amics que valen molt la pena- només tenir-ne motius, ja es mereix una celebració.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.