TORNAR

Una finestra oberta al món d’Albert Ràfols-Casamada

Reproduïm una entrevista a un dels artistes catalans més reconeguts

cultura
Diumenge, 20 desembre 2009. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
En motiu de la mort de Ràfols-Casamada, us oferim l'entrevista que l'escriptor Joan Pinyol li va realitzar l'any 2006, a la Revista d'Igualada. 'Gràcies a les seves múltiples facetes —pintor, poeta, prosista, pedagog i activista cultural—, en totes les quals gaudeix d’un gran prestigi, Ràfols-Casamada no necessita presentació. Tanmateix, hi ha molta gent que no coneix la seva vinculació amb la comarca d’Anoia, sobretot amb Capellades. Aquest és el punt de partida per a una entrevista en la qual s’aborda aquesta relació però també, i més encara, tota la trajectòria d’un dels artistes més importants del nostre temps'.
PUBLICITAT

L'artista va estar molt vinculat a l'Anoia, especialment a Capellades

Ràfols-Casamada ens va deixar aquesta setmana, als 86 anys

“Al fons negre de l’ona dorm el dia”

Una finestra oberta al món d’Albert Ràfols-Casamada

per Joan Pinyol (desembre de 2006)

Després d’anar-lo a trobar a Barcelona, a l’hora indicada, m’endinso pel passadís de casa seva en direcció al menjador i omplo les meves passes amb la contemplació fugaç dels múltiples quadres que em reben a banda i banda de la meva emoció. Tant els que van néixer del seu traç com els que van pintar també la seva dona i el seu pare. Una mica més endavant, els meus ulls descobreixen i s’aturen en una imatge màgica, inoblidable, perfectament emmarcada damunt d’un fons de vidre. La que reposa en un dels finestrons d’una porta interior, oberta de bat a bat, que em regala el reflex daurat de l’Albert Ràfols-Casamada, assegut en un sofà, amb les cames creuades, davant una finestra major per on tota la llum natural d’un final de novembre, provinent del parc del Putxet, acarona la seva esquena, els seus pensaments i els seus silencis.

Finalment creuo la porta i entro de manera definitiva en el seu espai personal, íntim i humà. I mentre encaixo les mans amb el gran artista i amb la seva esposa, que també em rep amb la més exquisida de les coordialitats, m’adono de la sort que tindré -durant unes hores que es preveuen emotives i intenses-, només de formar part d’aquell racó particular de l’univers. I aleshores, just quan aconsegueixo situar-me en aquell espai i en aquell temps, no deixo escapar cap possibilitat d’enriquir la mirada amb la visió dels altres quadres que ens volten, i sobretot del mural que vesteix dues parets senceres de la sala on verbalitzarem la nostra trobada. I en aquell instant precís em vénen al cap les paraules de l’escriptor Sam Abrams.

Un dia va dir que Ràfols-Casamada no és pas dels que passen per la vida sinó dels que habiten la vida, dels que s’instal•len en la vida i la humanitzen amb la seva presència. Dels que viuen en les coses, posats a parafrasejar un vers de Josep Palau i Fabre.

Pintor, poeta, prosista, pedagog, activista cultural, mag de les lletres, equilibrista de la llum i dels colors i filòsof, amic íntim i experimentador constant de l’art, la seva entitat intel•lectual em remet de seguida a un retrat cubista. A través dels seus primers versos enceto la conversa, ben conscient que d’entrada només ho faig per una de les cares de la seva multiplicitat artística.

Davant la paret emblanquinada, /els mosquits /fan constel•lacions d’estels daurats pel sol. /Tot l’espai /té una flaire de cants d’ocell. /Jo, al meu balcó, /recordo hores passades /que es mouen enmig de les celles del meu front. Aquest primer poema el va escriure a Capellades el 10 de juny de 1939 –a l’edat de setze anys i poc després que acabés la guerra civil-, què l’havia portat a aquest poble?

La meva mare hi havia anat de joveneta a passar alguns estius i anys després, quan jo era petit, hi vaig anar també a estiuejar amb els meus pares i amb el meu germà Joan. Allí vaig passar part de la meva infantesa i adolescència, i també hi vam ser durant la guerra… Al meu pare li agradava molt tot aquell paisatge i el pintava contínuament. Durant aquells anys també recordo que sovint m’escapava a Igualada per anar a trobar una petita llibreria que feia xamfrà en un carrer del centre i que em sembla que encara existeix… D’Igualada, una altra vivència que se’m fa present és la primera exposició que el meu pare va fer a la Caixa de Pensions, en plena Rambla.

Si va estar-se a l’Anoia durant la guerra, podríem considerar que aquesta terra va significar per a vostè una mena de refugi antibèl•lic. S’hi va continuar refugiant anys després?

La veritat és que sempre he estat molt vinculat amb Capellades. No fa gaire vaig tornar a fer-hi una exposició i sempre m’ha unit un vincle molt especial amb aquest poble anoienc. Igual que altres que també vaig a trobar sempre que puc, com Cadaqués i Calaceit. Són llocs que m’atrauen molt per la seva llum i pel seu paisatge, i per això també hi tinc estudi.

A l’hora d’estrènyer i de projectar encara més aquesta relació amb Capellades fa uns anys va decidir ubicar la futura Fundació Ràfols-Casamada/ Maria Girona a Casa Bas, un espai emblemàtic i històric del poble. Una fundació que l’any 1999 va néixer amb la finalitat de vetllar per la difusió de la seva obra i de l’obra de la seva esposa, per mitjà de l’exposició permanent, d’actes diversos de difusió i del llegat d’arxius, esbossos i croquis dels dos. Quin motiu el va impulsar a situar allí la seva Fundació?

Principalment el vincle sentimental que et comentava ara mateix i també perquè ens ho van venir a proposar, aquesta és la veritat!. En el seu moment la Margarida Sugranyes, des de Casa Bas i el Toni Pons, des de l’ajuntament capelladí, van venir a trobar-nos a la casa que tenim al Pla de la Garsa –sobre Capellades-, ens ho van plantejar i a la Maria i a mi ens va semblar bé. Però després ha resultat ser un procés excessivament lent. Ara mateix es troba en fase de preparació de les obres que s’han de fer. Tenim enllestit el projecte dels arquitectes i ara només falta començar-lo a materialitzar.

Podeu seguir llegint la resta de l'entrevista a la Revista d'Igualada.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.