TORNAR

Un gran patró per a un país petit

Sant Jordi, com a model de cavalleria, va estar vinculat a la guerra, però també a la poesia i, des d’aquí, al món literari

cultura
Dissabte, 23 abril 2016. 03:00. Francesc Vilaprinyó i Albareda.
D'un cop d'ull

Sant Jordi està molt demandat com a patró. Està vinculat a una vintena llarga de països, començant per un que porta el seu nom, Geòrgia. Amb Catalunya la relació també és de llarga durada, per bé que, curiosament, només hi ha un municipi dels 947 que formen el país que porta el seu nom: Sant Jordi Desvalls.

 

PUBLICITAT

El patronatge de Sant Jordi amb Catalunya ha bastit bona part de la identitat cultural que tenim. Durant dècades, ‘Jordi’ va ser un dels noms més posats. Des dels anys 90, ‘Marc’ ha guanyat la batalla entre els nounats, però difícilment canviarà el patronatge. No és el mateix ser  un evangelista que carregar-se un drac.

Entre els altres països que el tenen com a patró hi ha Anglaterra,  Portugal –i d’aquí, Brasil-, Etiòpia, Grècia, Sèrbia, Montenegro i Bulgària. Molts d’aquests països comparteixen amb Catalunya ser realitats petites i haver estat ocupats durant temps.

La festa de Sant Jordi va ‘trigar’ a generalitzar-se a Catalunya. Encara que el van invocar mantes vegades –com invocaven d’altres sants-, cap dels comtes-reis va portar aquest nom. A Aragó, ja abans de la unió dinàstica amb el comtat de Barcelona, era també un sant molt popular. Amb els almogàvers, Sant Jordi va ressonar com un dels crits de guerra d’aquests soldats.

El segle XII, a Europa, va ser el de l’amor cortès i en certa manera un precedent del Renaixement. Sant Jordi va esdevenir l’ideal de la cavalleria. Des d’aleshores, va anar guanyant presència a la poesia i el seu nom va associar-se cada cop més a la literatura. I aquesta és l’arrel que als Països Catalans s’hagi erigit en el patró del llibre.

 

Però, qui era Sant Jordi?

No hi ha la seguretat que hagi estat un personatge històric. El nom prové de ‘Giorgios’, en grec, ‘el que treballa la terra’. Un nom que ja portaven alguns hel·lens abans que entrés al santoral. Sant Jordi va néixer a finals del segle III al Pròxim Orient i era d’una família grega cristiana. El seu pare era soldat de l’exèrcit i ell va seguir la carrera. Va ser guàrdia de corps de l’emperador Dioclecià i va ser ascendit a ‘comes’ pels seus mèrits en el combat. Ara bé, quan l’emperador va engegar la persecució de l’any 303 contra els cristians, Jordi va negar-se a intervenir i també a abjurar de la seva fe. La llegenda explica que Dioclecià li va prometre terres i or a canvi que renunciés a la seva fe, però ni tan sols després de torturar-lo van aconseguir que el jove fes apostasia. Després de donar totes les seves riqueses, va ser decapitat a les muralles de Nicomèdia, el 23 d’abril del 303.

La mateixa tradició vol que diversos pagans, entre ells l’emperadriu i una sacerdotessa es convertissin en veure l’exemple de fe i compartissin el seu martiri. En alguns textos es parla que el martiri va durar set anys i que va ressuscitar tres vegades després de resistir infinitud de turments. Si bé la llegenda és això, una llegenda, ben aviat se’l va començar a venerar. El 494 ja va ser canonitzat. Des de llavors van començar  a sorgir diverses llegendes sobre ell a l’Orient, que després passarien a l’Europa medieval cristiana.

La història de la mort del drac és una herència de moltes llegendes de l’antigor, la més similar de les quals és la de Perseu salvant  Andròmeda d’un monstre marí. Les primeres versions situen els fets a l’Orient o a Líbia. A l’Europa medieval, es tractava d’un drac que s’establia en una font i demanava sacrificis humans a la població per tal que poguessin accedir a l’aigua. Els sacrificis s’oferien a l’atzar fins que va tocar a la filla del rei. El rei va implorar per la vida de la seva filla, però va ser en va. I en aquell moment, apareixia Sant Jordi sobre un cavall i lluitava i matava  la bèstia. Els ciutadans, agraïts —que no hagués vingut abans per salvar les filles dels plebeus devorades no els molestava—, es van convertir al cristianisme.

I apareix Joan Amades

La importància de Sant Jordi entre els catalans arrenca des de l’Edat Mitjana, però la llegenda compilada amb l’accent nostrat li devem, com tantes altres coses, a Joan Amades. Al volum III del ‘Costumari català’ apareix la llegenda, que situa  Sant Jordi no a la Capadòcia, sinó a Montblanc.  “Diuen que assolava els voltants de Montblanc un monstre ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l’alè pudent, fins el punt que des de molt lluny, amb les seves alenades enverinava l’aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven.Era l’estrall dels ramats i de les gents i per tota aquella contrada regnava el terror més profund”.

La solució va ser el sorteig i, cada dia, un dissortat habitant assuaujava la gana del monstre. Aquí entra en joc la filla del rei:  “un dia la sort va voler que fos la filla del rei la destinada a ésser pa del monstre. La princesa era jove, gentil i gallarda com cap altra, i feia molt dol haver-la de donar a la fera. Ciutadans hi hagué que es van oferir a substituir-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s’avingué  que fos sacrificada”.

I aquí entra, segons Amades, en joc Sant Jordi que escomet i malfereix la fera, de manera que salva la princesa. Lliga al drac pel coll i el porta a Montblanc on la població el linxa: “Tot el poble de Montblanc, que havia presenciat la baralla des de les muralles, ja esperava amb el braços oberts la donzella i el cavaller, i enmig de la plaça va esbravar el seu odi contra la fera, de la qual aviat no restà bocí”.

De la sang del monstre en va brostar un roser i aquí, el paladí, va ser galant i va tallar una rosa per a la princesa. El rei estava molt agraït i va oferir la mà de la princesa a Sant Jordi, que gentilment ho declinà i desaparegué mentre instava   la gent de Montblanc  que fossin bons cristians.

 

 

 

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.