El guanyador del Premi Sant Jordi, Roc Casagran, va presentar "Somiàvem una illa" a Igualada

El premi Sant Jordi d’enguany, Roc Casagran, va presentar el seu premiat llibre “Somiàvem una illa” a l’Ateneu d’Igualada acompanyat de la periodista Marina Llansana. L’acte era organitzat per Òmnium Anoia, l’AnoiaDiari i la Llibreria Aqualata. 

“Somiàvem una illa” (Univers Llibres) explica la història de la Carla, la protagonista de l'obra, que després de dos cops molt durs s'atura per reconnectar amb ella mateixa. Cada capítol es lliga amb una illa diferent, i no és casualitat. L’escriptor sabadellenc va confessar que té una dèria amb les illes, i que va aprofitar els seus coneixements per bastir aquesta novel·la. 8 de les més d’una cinquantena d’illes que tenia en una llista van formar part del llibre.

Enmig d’una conversa serena, autor i presentadora van parlar sobre la paradoxa de comunicació actual. Ho sabem tot i a tota hora, però a la vegada, ens anem separant del nostre voltant. Cada vegada més, la societat es perd en una pantalla. Casagran comentava que “podem saber què fa un amic de la infantesa que viu a l'altra punta del món o quina música escolten avui dia al Japó. Alhora, aquestes mateixes eines que tenim per connectar-nos a tot arreu, a vegades també ens van aïllant i ens passem el dia amb el cap mirant el mòbil i no ens comuniquem o no ens comuniquem a fons amb la gent que tenim al voltant”. Potser si la Carla hagués demanat ajuda abans no s’hauria d’haver aturat. Ves a saber. 

La xerrada va anar travessant temes que al cap i a la fi, interpel·len a tothom: cures, turisme, llengua… També es va mencionar l’estranyesa que suposa que un home escrigui una novel·la parlant des del punt de vista d’una dona, tot i que Casagran quan construïa el llibre ni hi pensava: “La primera cosa que em van dir alguns lectors era: ostres, escrius en femení! I vaig pensar els ha sorprès. Jo no era ni conscient que això els havia de sorprendre, però no hi vaig donar més importància.”

Es va parlar del dol, de les relacions, de la maternitat i l’amistat. Potser per algú va ser com una mena de teràpia col·lectiva. També de les contradiccions turístiques i l’ofec que pateix Mallorca per les riuades de gent que visiten l’illa any rere any. “Tots volem viatjar, però indirectament provoquem la despersonalització de les ciutats. A mi m’agradaria ser un aventurer i trepitjar una illa remota, però duraria dos dies.”

Hi va haver espai per recordar la lingüista Carme Junyent, ja que es va parlar de l’estat de la llengua catalana. El Roc a banda d’escriptor és professor de secundària des de fa molts anys, i fa més d’una dècada que avisa del declivi del català entre el jovent.

El sabadellenc també va agrair totes les mostres de suport rebut gràcies al llibre: “escriure em serveix per sentir-me estimat, que crec que és la cosa que pot voler qualsevol. També és una novel·la que parla d'amor i em sembla que el desig de qualsevol de nosaltres o el que ens fa bategar o el que ens fa viure, és l'amor, estimar i sentir-se estimat i per tant, potser sí.”

Cap al final, el públic va fer diverses intervencions per posar la cirereta a una tarda primaveral amb la presència del Premi Sant Jordi.

Marina Llansana ho concloïa així: “Es pot explicar una tragèdia, però convé deixar una escletxa per a l'esperança, per la tendresa, per l'amor, per la salvació.”