'Al meu país es continua reprimint els indígenes'

Com va néixer el teu interès per la música popular?

Des de petit, de fet ja tocava la guitarra als 8 anys... Més endavant em vaig anar interessant per la supervivència de la música i les danses indígenes, com una manera de buscar les meves arrels. Amb una gravadora he anat recollint les mostres culturals populars que s’estaven a punt d’extingir. Vaig estudiar etnomusicologia i em vaig endinsar en la religió maia, que més que una religió és una perspectiva de vida. Els maies sempre han estat molt reprimits, poc acceptats al meu país. De fet, l’estat no reconeix la seva existència, els invisibilitza. I és per això que s’amaguen: per entrar a la seva cultura els has de buscar.

I de mica en mica, us vau endinsar en la música protesta...

L’any 1975 vam fundar el grup Yolocamba I Ta, amb el qual buscàvem les arrels tradicionals però expressàvem també el que passava al país, amb la dictadura militar. Ens vam identificar plenament amb els moviments socials populars; de fet, cantàvem en totes les manifestacions i actes que es feien de protesta. Hi havia moltes organitzacions que treballaven per la revolució popular. El Salvador va estar a punt d’aconseguir-la.

Però...

Més o menys l’any 1980, amb l’inici de la guerra civil, va desaparèixer l’estructura del pobles per construir un exèrcit popular. Però l’oligarquia es resistia al canvi, i es van trencar les vies pacífiques: va començar la repressió. Van assassinar més de 300 artistes compromesos.

Quina és la situació actual a El Salvador?

Ha anat canviant una mica i a poc a poc, però la violència continua essent un problema seriós. L’oligarquia, que en realitat són només 14 famílies, l’utilitza perquè hi hagi inestabilitat. A més, no s’accepta la multiculturalitat del país, i no hi ha identitat nacional. Els ‘acords de pau’ que van posar fi a la guerra tampoc s’han complert: es continua reprimint els indígenes, es potencia l’emigració dels salvadorencs als EUA i no s’ha portat a terme el desarmament.

I el vostre grup?

Amb la guerra vam haver de deixar El Salvador, i vam aprofitar per explicar fora d’allí què passava al nostre país. De fet, amb aquests 35 anys d’existència, hem actuat a 22 països europeus, als Estats Units, al Canadà... Hem gravat 10 discos, i hem fet la música per a un parell de pel·lícules.

I ara, Franklin Quezada en solitari?

Jo ja era un ‘trobador’ solista abans del grup, i amb els anys he anat tenint la necessitat de multiplicar els recursos, expressar-me també de manera més individual. Em van animar a gravar el primer disc, i aquest 2009 he publicat aquest disc que porta el meu nom , ‘Franklin’.

Què hi trobarem en aquest treball?

És un disc molt auster, sobri, molt de trobador. I ha cançons d’homenatge a artistes i persones que van ser injustament assassinades. També hi ha algun tema amb sons cubans i presència de poesia popular, les ‘bombes’ —coples picaresques i divertides, molt populars a El Salvador. Destaco la cançó ‘Mi Sol’, que és un tribut a la dona, una peça de respecte a la part femenina que tots portem dins, ja que la terra és la nostra mare, la de tots.