TORNAR

Un conte de Maria Enrich: "La pastora Caterina"

Un conte de la Maria Enrich publicat a l’#ADNADAL

cultura
Divendres, 25 desembre 2015. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
PUBLICITAT

La nena de la casa va agafar la darrera figureta i la va col·locar davant del Nen Jesús.

-Afanya’t, que el pare ja ens espera al cotxe i està nerviós! –li va dir la mare mentre abaixava la darrera persiana.

Era el pont de la Puríssima i la família l’havia d’aprofitar. Però abans de marxar, com cada any, havien guarnit la casa de Nadal.

 

 

Uf! Un altre any li tocaria estar d’esquena! Ella, la pastora Caterina, no és que tingués cap problema amb la Marededéu, i encara menys amb el Sant Josep i el Nen Jesús, dos sants barons. Però estar-se totes les festes agenollada amb la cistelleta de taronges se li feia molt costa amunt. Si, almenys, pogués estar de cara a la sala d’estar!

I per què no fer com l’any passat?

-Us deixo les taronges i sortiré a fer un volt.

La Marededéu li va fer una mirada dolça d’assentiment. El Sant Josep no es va moure, sempre concentrat en algun punt que només ell coneixia. El Nen dormia.

Amb un no res ja va ser al riu. Sòlid, estret, metàl·lic. No s’hi podria mullar les mans, ni refrescar-s’hi la cara.

-Com va la rentada? –va dir una mica irònica a la Dona que renta.

La Dona se la va mirar i es va encongir d’espatlles.

La Caterina va travessar el pont (més que un pont allò era una passera de tant estret) per anar fins a les muntanyes del fons. Altra vegada, l’engany de la distància. Quatre passes i ja podia tocar el suro de la més baixeta. El va acariciar com si fos una bèstia gegantina, però en cap moment se li va acudir pujar-hi. Tan petites, no tindria cap emoció.

Després, va saludar els pastors de l’ambaixada, estirats en rotllana mirant un foc estàtic, i va anar fins a la paret del fons, folrada de paper blau marí amb estrelletes brillants enganxades. Va tocar amb la mà el cel de paper i, de puntetes, va arribar fins a les estrelles més baixes.

Ja estava. Havia fet una volta. Però aquell any, la Caterina no en va tenir prou. El pessebre se li havia fet petit i volia conèixer més món.

S’hi va atrevir. Es va arremangar una mica les faldilles, es va agafar fort al fil elèctric de les llumetes de colors que l’encerclaven i es va deixar lliscar avall, avall fins al terra, al costat de l’endoll.

El contacte sòlid amb les rajoles li va semblar més autèntic que les serradures del camí que acabava de recórrer. No havia estat mai en una sala d’estar.

Tot era tan gran! Les potes de la taula i de les cadires, com columnes gegantines que alcessin un temple clàssic, les potes del sofà i dels sillons, menys esveltes però tan robustes, el tou de la catifa, uns coixins mal posats al costat d’un puf enorme... La Caterina es passejava feliç per aquells espais diàfans quan va topar-se amb un individu estrany:

-Qui ets?

-Que no ho veus? –va fer una veu greu, una mica molesta- Sóc el Pare Noel.

-Què hi fas aquí? Com és que no ets al pessebre?

-Decoro la casa. Perquè vinc d’una altra tradició –va respondre ordenadament l’homenet de barba blanca.

-I això? –li va preguntar ell assenyalant el trineu on seia. Quina cadira tan estranya!

-És un trineu. Serveix per desplaçar-me. Si vols podem baixar pels coixins. Ho faig i es divertit.

-Ets molt vell per carretejar aquesta andròmina fins al capdamunt dels coixins –va fer la Caterina observant el trineu.

-Però sóc fort.

 

Van baixar moltes vegades. El Pare Noel davant i la Caterina agafada a la seva cintura,  tan ampla, que gairebé no li arribaven els braços.

 

S’ho va passar bé la Caterina aquella tarda. Va xisclar d’emoció en els moments de més velocitat i cridava cada cop que el trineu en una corba es decantava més del compte. I, sobretot, va riure molt amb aquell amic acabat d’estrenar.

L’escassa llum que fins llavors hi havia hagut a la sala, aquella que deixaven filtrar les costelles mal ajustades de la persiana, es va fondre. S’havia fet fosc.

-Vine –li va dir el Pare Noel agafant-li la mà-. Anirem al jardí, que avui hi ha lluna plena.

Lluna plena? La Caterina sabia què eren les estrelles, n’havia tocades un parell aquell mateix dia, i també coneixia l’estrella principal, la d’Orient, que presidia el cel de paper del pessebre. Però mai no havia vist cap lluna.

Van travessar la sala i van entrar a la cuina fins a la reixeta de ventilació del gas. Quan hi van ser, el Pare Noel va afluixar els cargols que la subjectaven fins que va aconseguir obrir-hi una escletxa prou ampla com per poder-hi passar. Per la destresa de moviments, es notava que no era la primera vegada que feia aquella operació.

I llavors van sortir al jardí. Oh! Quin cel tan diferent! La lluna ben rodona il·luminava tot el jardí amb claror lletosa. Al seu voltant, milers d’estrelles. La Caterina saltava per encalçar-les i el Pare Noel reia de la seva innocència:

-No veus, criatura, que són llunyíssim?

-Tan petites i com brillen!

-Perquè aquestes són de veritat.

 

***

 

Al moment de posar la clau al pany per obrir la porta, la mare la va veure:

-Nena, què hi fa aquesta figureta aquí fora?

La nena de la casa la va agafar. Recordava perfectament on l’havia posada feia un parell de dies. No entenia res.

-I l’hauràs de rentar abans de tornar-la al pessebre!

Sí, era cert. La pastora Caterina duia el vestit tot brut de terra però a la cara se li dibuixava un somriure nou de felicitat.

 

Maria Enrich

 


1 Comentaris

J

JRE

conca

26 de desembre 2015.04:28h

Respondre

He anat corren cap el pessebre i la meva Caterina m ha fet un somriure tot preguntan . Es llegit el conte de la Maria?

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.