TORNAR
PUBLICITAT

Pere Guixà narra l'empresonament de nou joves republicans de Castellolí

A llibre ”Corda de presos. Història de l’Isidre”, basat en una documentació trobada casualment a la casa familiar

cultura
Dimarts, 10 setembre 2019. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

Aquest dimarts, 10 de setembre, dins els actes de celebració de la Diada Nacional de Catalunya, es presenta a Castellolí el llibre “Corda de presos. Història de l’Isidre”, escrit pel castellolinenc Pere Guixà Mabras. En aquest llibre, Guixà narra, a partir d’una documentació trobada casualment amagada a casa dels seus pares, la detenció i empresonament del seu oncle, l’Isidre Guixà, i el de 8 joves republicans del poble. En Pere Guixà Mambras (Castellolí, 1949), és un dels principals impulsors de la tasca de la recuperació de la memòria històrica a l'Anoia. És membre de l'Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica (ARMH), ha intervingut en el descobriment de les fosses de republicans de Fembra Morta, Creus Verdes, Can Massana, Castellà de la Ribera, Sant Joan de Vilatorrada i del cementiri Vell d'Igualada. Ha investigat on es van amagar els tresors de Montserrat durant la Guerra Civil. El 2005, Amnistia Internacional va publicar un informe sobre els locals incautats a Castellolí. El 2006 fou promotor del monòlit dedicat als joves de Castellolí morts durant la guerra. El 2018 li fou atorgat el Premi Homilies d'Organyà.

L'Isidre Guixà, de soldat

L'autor explica que, estan ja jubilat, anava a casa dels seus pares, a Castellolí, on ell havia passat la infància i la joventut, per "passar moltes estones recordant temps passats de quan era jove i que m'omplien de nostàlgia". En Pere Guixà també hi anava amb la intenció de fer endreça. Va ser llavors quan, per casualitat, va fer una troballa, dins una gran olla de terrissa: "ben embolicat amb tot de fulls de diari i llogat amb cordills hi havia una llibreta de cobertes de cartó, quasi nova, i una espècie de dietari de passar comptes, i algunes cartes. Tant la llibreta com el dietari eren de diferents mides i d'uns models molt antics, i el paquet de cartes bel lligades, i amb remitent Prisión Modelo, i amb un timbre vermell als sobre hi posava CENSURA".

Els fulls de diari que embolicaven aquests documents eren de La Vanguardia i s'hi veien fotografies de Franco acompanyat de caps de l'Alemanya nazi que visitaven Barcelona. Era el 1944. En Pere Guixà, que en veure aquests papers va viure "com si de cop i volta hagués entrat en un forat del temps", va poder identificar l'autor de tot el que anava llegint en aquelles llibretes: era l'Isidre Guixà Soteras, germà del seu pare. L'oncle Isidre.

Amb tot aquest material, en Pere Guixà, que anteriorment ja havia publicat altres títols sobre aquesta temàtica, com Nosaltres, els que vàrem perdre; Abans que me n'oblidi; Calaix de sastre; Fent memòria amb un vell republicà o Trobar la història de l'aviador jueu-alemany W. Katz, va decidir publicar el testimoni del seu oncle. Uns fets que, com l'autor explica, "com molta gent de la meva edat, vaig passar més de la meitat de la vida sense saber-los". Uns fets que, com en la majoria de famílies que can patir la guerra, eren "tabú". "Ara que tinc una petita visió dels mateixos, crec de ben segur que aquella ignorància es devia tant a la por com a la vergonya d'haver estat obligats a viure unes situacions plenes d'odis, morts, sofriments i misèries per beneficiar unes minories que justificaven tota aquesta misèria moral fent servir les grans paraules de pàtria i Déu", explica en Pere Guixà.

Publicant el testimoni del seu oncle, Guixà no pretén escriure “una història entre bons i dolents, sinó tot persones humils en què tots van perdre”, una història que enllaça amb els presos polítics catalans que actualment estan sent jutjats.

En el pròleg del llibre, la Maria Manubens assenyala que “en Pere demostra amb aquest treball la seva gran sensibilitat i l’interès per recordar i honorar a persones que ja no hi són, que van patir injustícies, privacions, empresonaments, mort, sense cap motiu. Tots ells són mereixedors del nostre record i respecte”.

Aquest interès, sensibilitat, record i respecte traspuen al llarg del centenar de pàgines d’aquest llibret, en el qual l’autor, a través de les llibretes trobades, es posa en la pell del seu oncle, l’Isidre Guixà Soteras i narra en primera persona els fets viscuts des de l’entrada dels nacionals a Castellolí, el 22 de gener de 1939, “per alegria d’uns i terror de molts altres”,  i els quatre anys d’empresonament, juntament amb altres vuit joves del poble.

L'Isidre Guixà Soteras era conegut, a Castellolí, com l'Isidre de cal Grasset. Era fill d'uns pagesos rabassaires humils, l'Angeleta i el Pere. L'Isidre recorda l'entrada dels nacionals a Castellolí, com "una colla de figures que semblaven de pessebre" i aquells primers dies de "liberación". Recorda com el seu pare anava a enterrar els morts dels combats, les malifetes que feien les "tropes mores", que rebentaven les bótes de vi per emborratxar-se, "tot el poble en lloc de fer olor de pólvora feia olor de vi", recorda. També recorda el retorn dels joves emboscats i com els republicans del poble, ingènuament, confiaven que "com que no hi havia hagut cap tipus de malifetes ni desgràcies durant el període republicà", hi hauria "un pacte no escrit" amb el qual els vencedors no "passarien comptes" als vençuts. Ingenuïtat.

L'Isidre, que havia estat el responsable del Centre Republicà, de la cooperativa i de l'ajuntament, ja que havia fet estudis de secretariat de l'administració local, essent el primer de la seva promoció a Catalunya, també rememora els primers contactes amb els falangistes que dirigirien el nou consistori, les primeres bufetades per parlar en català que li van donar els joves amb qui feia pocs anys jugaven pels carrers del poble o la duresa del capellà del poble. "Cada dia les noves autoritats es reunien a l'ajuntament i sortien amb noves idees per massacrar els republicans" recorda l'Isidre, afegint que "s'havia trencat la línia del respecte, aquells que se sentien vencedors, s'adonaven que podien fer qualsevol barbaritat". Recorda, per exemple, com els feixistes van pelar al zero a la Teresa de Cal Macià, “la Maciana”, “filla d’una de les famílies més humils del poble”, mare de l’autor del llibre i una figura que l’actor igualadí Joan Valentí recorda en el seu muntatge teatral Mort a les cunetes, al costat dels vuit republicans que foren afussellats a Can Maçana.

La narració avança cronològicament i arribem al moment quan el jove Isidre Guixà és cridat a declarar, juntament amb tot els que formaven part del Comitè Antifeixista. El testimoni mostra com va ser empresonat i traslladat al camp de concentració que els feixistes havien instal·lat a l'requisat Centre Republicà, del carrer Òdena i on, els vianants, des del carrer, llençaven pedres i escopien als presos. "L'odi dels seus ulls feia por", recorda l'Isidre Guixà. És aquí, quan el jove castellolinenc comença a escriure les llibretes que trobaria, anys més tard, amagats dins una olla, el seu nebot, Pere Guixà en aquest llibre, que també vol recordar els altres 8 joves empresonats del poble: l'Isidre Guixà Reixacs, de Can Plats i Olles; el Josep Guixà Reixacs, de Can Marino; el Joan Jorba Calzada, de ca l'Agnés; el Josep Soteras Estrada, de Can Colom; l'Eugeni Jorba Calzada, de Can Guixes; el Joan Segura Prat, de Can Beb; el Joan Pont Guixà, de Can Calor i l'Antoni Batlle Lostal.

Capçalera de la sentència

L'Isidre Guixà explica com era el dia a dia en aquest camp de concentració. Explica que estava convençut que "un dels motius del nostre empresonament era fer patir misèria als nostres familiars", la majoria eren pagesos i pares de família. Recorda que, tanmateix, tot i les dificultats, sorgia la solidaritat. "Va arribar la verema, molt escassa, però hi va haver un fet que ens va alegrar, les famílies dels que estàvem allà tancats es van ajuntar i uns ajudant als altres varen aconseguir recollir la collita".

El jove recorda com va morir a la presó el primer dels 9 joves de Castellolí, en Joan Jorba Calzada i com "la guàrdia civil o gent de la Falange s'enduien algú amb l'excusa de fer-lo declarar i aquesta gent no tornava mai més". L'Isidre Guixà recorda les falses acusacions dels vencedors contra els seus veïns, per gelosies, venjances, deutes pendents, etc., acusacions que, sovint, podien acabar en una filera d'afusellament. "Els nostres botxins podien fer amb nosaltres el que volguessin sense haver de donar explicacions a ningú".

L'Isidre Guixà també esmenta "els bons samaritans", gent de dretes "de bon cor", com el Ton Brugués de cal Tinet, que va intentar ajudar els seus veïns republicans quan va exercir d'alcalde "fictici", o l'igualadí Ignasi Castelltort, que va demanar avals per als presos de Castellolí a l'alcalde franquista igualadí Francisco Matosas.

La narració avança en el temps i ens porta al trasllat dels presos de Castellolí a la presó de Barcelona, primer a una antiga fàbrica de cànem i després a la Model. Guixà explica com, en el trasllat, passen per davant del seu poble, un poble “trist”. Recorda com, a la presó, amb el temps s’acostumaren “a aquell sistema de vida o mort” i com van poder sobreviure gràcies a les dones de les famílies que els portaven menjar, tot i les penúries que passaven al poble. Unes dones que anomena “heroïnes”.

L’Isidre Guixà i els altres joves empresonats de Castellolí van romandre 4 anys a la presó. Fins que va arribar el dia del judici. “Tots sortien condemnats, les acusacions totes eren iguals, amb termes com AUXILIO A LA REBELIÓN, DESTRUCCION DE OBJETOS DE CULTO, QUEMAS DE LUGARES SAGRADOS, PROFANACIÓN DE TUMBAS, ETC.” “Rebelión”, com avui en dia… També, com avui, llegim com l’Isidre Guixà explica que “aquests judicis que es feien simultàniament tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, eren una comèdia”.

Liquidació de la condemna

Arriba l'indult. Febrer de 1944. Dels 9 homes de Castellolí -un havia mort i un altre havia caigut greument malalt, els altres set van ser indultats perquè no havien comès delictes de sang. Havia arribat l'esperada llibertat, però ara, aquests joves tenien "alguna cosa dins nostre que ens feia por", explica Guixà, afegint en el relat que temien "com reaccionaríem en trobar-nos al carrer amb els que ens havien volgut fer tant de mal?". Remarca que, un cop lliure, el pitjor va ser trobar-se "cara a cara amb els que ens varen fer tancar". Inicialment, "vaig abaixar el cap i vaig tirar per un altre camí, però allò no odia continuar". L'Isidre Guixà, després de passar quatre anys empresonat, va decidir marxar del poble on havia nascut. Va casar-se amb la Maria, d'Òdena, on va anar a viure, "on també n'hi havia d'aquestes persones però jo no les coneixia". Tots i els seus estudis de secretariat, per la seva condició, l'Isidre Guixà no va poder reballar mai a l'administració i va acabar treballant tota la seva vida com a peó d'una pedrera de guix a Òdena.

En Pere Guixà apunta que el seu oncle, amb el pas dels anys, no volia parlar de política i que, només en una ocasió, va dir-li “no et fiquis amb aquesta gent que manen, tenen mala sang”.

Finalment, l’autor del llibre Corda de presos. Història de l’Isidre, afegeix un seguit de petits capítols  de fets “col·laterals” i aporta fotografies i documents, com la cartilla militar, la sentència del judici, la ratificació de la sentència, l’informe de la depuració militar, la liquidació de la condemna o el salconduit de l’Isidre Guixà, protagonista d’aquesta història testimonial d’un jove republicà d’un poble que és la de molts altres joves.


1 Comentaris

M

Maria

Igualada

12 de setembre 2019.22:43h

Respondre

Tinc la sensació d’escoltar les històries que la meva mare m’explicava relacionades amb el meu avi d’Òdena.

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.