"Me gustan más las formas abstractas, las formas no definidas, las formas no argumentales." (José María Nunes)

Fa pocs dies s'ha acabat, a l'Arts Santa Mònica, l'exposició Nunes. Més enllà del temps sobre el cineasta i pensador José María Nunes. Una exposició a cura de Joan M. Minguet Batllori, on es podia fer una bona caminada per la seva obra tan i tan singular, s'hi podien veure fotos, cartells, entrevistes... i sortir-ne ple de suggeriments i d'idees, com si acabéssim de conversar una estona amb ell.

Pujant Rambles amunt, recordava que la primera pel·lícula de Nunes que vaig veure va ser Iconockaut, amb motiu d'una projecció-col·loqui que va tenir lloc al CCCB (era l'època en què el vaig conèixer, quan feia la meva primera exposició a Barcelona, el 1995).

El que més em va atraure del film és que vaig poder sentir-me un espectador lliure, en la mesura que, veient-lo, podia observar-lo com si fos un paisatge de successos, sense haver de reflexionar sobre cap teoria (per què succeeix el que succeeix o quin sentit té cada succés respecte a un altre) ni entendre res més que allò que contemplava. Això de poder mirar les obres sense que requereixin que les interpretis és (a parer meu) la interacció obra-espectador més honesta que hi pot haver. El Nunes ho diu clar: "Hago cine con el propósito de que cada uno sea en sí mismo su propia obra y no tenga necesidad de ver la obra de los demás."

Nunes (Faro, Portugal, 1930 − Barcelona, 2010) va començar en la indústria cinematogràfica catalana a la dècada dels cinquanta, treballant per a Enrique Gómez, Ignasi Ferrés Iquino, Joan Lladó... Faria de tot: doblatge, d'extra, de secretari de rodatge, d'ajudant de direcció... I per desfer a continuació, a la seva primera pel·lícula, Mañana (1957), investigació i experimentació. La primera crítica que va aparèixer l'hi va fer Sebastià Gasch: "Mañana, en efecto, es la obra de un realizador que sigue su camino, sin importarle un bledo los que siguen los demás. El suyo es el que conduce directamente a la poesía" (Destino, març de 1957). 

Nunes esdevé llavor de l'Escola de Barcelona (considerada la millor època del cinema català, amb Joaquim Jordà, Jacinto Esteva, Pere Portabella...). En el seu camí trobem 13 pel·lícules més, entre les quals No dispares contra mi (1961), Noche de vino tinto (1966), Sexperiencias (1968), Biotaxia (1968), Iconockaut (1975), En secreto, amor (1982), Amigogima (2002) o Res publica (2009).

El cinema de Nunes reivindica (és) la insubmissió a l'argument; les seves pel·lícules són lliures, llibertàries i revolucionàries.

Una de les coses que més fascinen és el caràcter, i el caràcter de Nunes era en si mateix una obra (l'obra que fa les obres és el caràcter). El camí que condueix directament a la poesia és paral·lel al tarannà de Carles Hac Mor: "La poesia no vol dir: la poesia diu i no diu, fa i desfà, és i no és."

Que es pugui pescar la lluna al riu, doncs, depèn de l'esquer. Nunes faria un enginy per pescar-la amb filferro i cinta de pel·lícula, i d'esquer hi posaria la narració.