L’esser humà té una capacitat innata per adaptar-se i aprendre a trobar sentit a les experiències traumàtiques més doloroses i projectar-se cap al futur amb millors recursos i fortaleses. Aquesta capacitat anomenada Resiliència la tenia Anna Ma Matute i la podem veure en una entrevista del programa Savis on explicava amb melancolia un record d’infància.

Ana Ma Matute deia que de petita, la castigaven en una habitació fosca, sense llum i plena d’armaris. Tot i que era fosc i tenia por, va començar a veure una llum, bonica expressió de l’adaptació que fan els ulls a la foscor i també de com intentava adaptar-se al lloc on estava castigada. L’adaptació és la primera condició de la Resiliència.

Després va començar a remenar els armaris on hi havia roba dels seus germans que s’havia quedat petita, passava el temps disfressant-se, creant, imaginant i revivint personatges, aquí podem veure com va poder deixar enrere la por i fer del temps d’espera un temps de joc i de realització. Aquesta és la segona condició necessària de la Resiliència. Acaba dient, emocionada, que aquí va començar a ser escriptora.

És clar que no és una bona experiència i que cap nen hauria de passar per experiències traumàtiques i menys si són promogudes per càstigs adults, però la seva vivència ens mostra que totes les experiències que vivim, inclús les més traumàtiques tenen una doble cara.

Una situació que podria haver bloquejat el seu cervell d’infància, obligant-la irremeiablement a la por a la foscor i a la immobilitat, va constituïr-se com un estímul creatiu punt d’origen d’una professió brillant.

Aquest és un bon exemple de com és una persona resilient. La resiliència va permetre a Ana Mª Matute aconseguir no tan sols adaptar-se a una situació desagradable, sinó també aprendre i créixer com a persona.