Si has passat per l’experiència de quedar-te sol, sabràs que produeix un dolor intens i inexplicable. Penses que no el podràs suportar i que no s’acabarà. Estàs enfadat i trist a parts iguals. Pots arribar a pensar que la vida ja no val per a res.

Totes les persones que queden soles tenen una experiència molt semblant. També les formes de fer-hi front són semblants. Unes opten per tancar-se, arraulir-se al sofà de casa o al seu llit, no sortir, no comunicar-se, no parlar. Necessiten del tancament per refer-se. Reconnectar-se amb el dolor i la pèrdua i el recolliment és la millor estratègia per a elles. Altres fan infinitat de coses, surten, es relacionen, beuen, es droguen, mengen en excés o mantenen relacions sexuals ràpides, fogasses i sense massa sentit. Necessiten estar fora del cos per poder fer front al dolor. Necessiten no sentir-lo o sentir-lo en petitetes dosis.

Quin és el problema d’aquestes dues estratègies? En la primera t’endinses de ple en el dolor i aquest pot semblar molt més insuportable, i en la segona com més t’allunyes del que sents més difícil és pair el que està passant i refer-te.

Hi ha un altre problema referit a la segona d’aquestes estratègies i és que en moltes ocasions vist des de fora interpretem que el que ha optat per la segona estratègia que és la de sortir d’un mateix, estar fora, omplir el buit amb coses, substàncies o relacions, és la persona que ja està bé, la que ja ho té superat. Es confon la hiperactivitat amb el divertiment real. Quantes vegades hem sentit allò de: “mira-la ella ja surt amb un altre” o “el vaig veure ja al bar rient i fent gresca amb els seus amics”. No ens confonguem, és una forma de fer front al dolor, i justament la que portarà a més dificultats per superar-lo.

S’ha de ser prudent a l’hora de concloure que el que surt és perquè ja està bé i prudent també a l'hora d’aconsellar una estratègia o l’altra, perquè quan el dolor és massa intens gairebé mai s’està en disposició de triar de forma voluntària una estratègia. En moltes ocasions la persona es troba fent-ne una o l’altra seguint un patró personal ja molt antic, que té a veure amb la manera que té d’encarar generalment els problemes i les emocions que aquests comporten.