Adéu, mestre, i gràcies per tot

Un segle de Catalunya, i de vida catalana, ens deixava aquest diumenge. Antoni Badia i Margarit mor als 94 anys, i la llengua catalana perd una figura central que va prendre el relleu de Pompeu Fabra i va ser un dels impulsors necessaris de la gramàtica lingüística. A l'Anoia, també ha deixat empremta, tenia una estreta relació amb Igualada, ja que era pare de l'ex regidor del consistori Xavier Badia.

L'obra del doctor Badia i Margarit és ingent. Ha deixat una cinquantena de llibres. El seu currículum, com a catedràtic de gramàtica històrica de la llengua espanyola i de gramàtica història catalana a la Universitat de Barcelona, ha estat acompanyat de la seva tasca a l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). La trajectòria vital del mestre, nascut durant la Mancomunitat, té un llarg abast històric: va veure la Dictadura de Primo de Rivera, la República, la Guerra Civil espanyola, la repressió i la dictadura franquista, la Transició i l'etapa parlamentària, fins a l'actual procés sobiranista. Aquesta vida consagrada al país i a la seva llengua es va veure reconeguda amb la concessió fa dos anys de la Medalla d'Or de la Generalitat. Anteriorment, ja comptava amb el Premi d'Or de les Lletres Catalanes (2003).

Badia i Margarit va treballar durant dècades per la normalització del català i des de la seva eminent posició acadèmica, va ser 8 anys rector de la UB, el va prestigiar. Va estudiar l'idioma en el marc global de les llengües romàniques, i també va fer una projecció de la seva evolució històrica. Els seus treballs en gramàtica lingüística, que estudiaven lletra a lletra el pas del llatí al català, han estat un referent per als investigadors de les següents generacions. Badia i Margarit ha de ser un punt de partida per als filòlegs i gramàtics del futur i del nostre present.

Aquest estudiós que tant va reivindicar en vida l'oficialització i reconeixement del català (mentre alguns polítics catalans s'han negat a fer-lo oficial a la Unió Europea) traspassa en un moment crític per al nostre país. La possibilitat, més viva que mai, de tenir un estat modern i avançat que recolzi i validi el català, queda entelada pel perill del seu retrocés en l'ús social. Badia i Margarit va ser un dels homes que va contribuir a fer viva la llengua catalana i donar-li un prestigi acadèmic i una projecció internacional, però també ens va advertir que no es pot dimitir de l'ús de la llengua, que cal mantenir-la i emprar-la en tots els àmbits possibles. Li farem cas, mestre.