Una Diada increïble

Els catalans van fer ahir una increïble demostració de força. No només per reunir la impressionant xifra d'1,8 milions de persones, sinó per què cada una d'aquestes persones va arribar al moment indicat, es va ubicar al lloc que li tocava i amb la samarreta del color que li corresponia. I perquè tot i ser tantíssima gent, la jornada va transcórrer amb un civisme absolut i no hi va ocórrer cap mena de disturbi. Aquesta demostració de la capacitat organitzativa ja es va manifestar a la Via Catalana l'any passat, i per tant ahir es va fer gala d'un tercer element: la perseverança. Hem dit al món que "som molts, moltíssims; som capaços d'organitzar-nos per fer grans coses; transmetem el nostre missatge d'una forma innegablement pacífica, i persistim".

Escombrant cap a casa, increïble era també veure milers i milers d'anoiencs units per una sola causa, tots junts al mateix tram. Gent de Calaf i els Hostalets de Pierola corejava els mateixos càntics. Es va viure una unió impressionant de la societat del nostre territori, a la qual -per desgràcia- no hi estem gens acostumats. I és que cap altra causa ha aconseguit el suport de tants agents polítics, econòmics i socials de l'Anoia com el Pacte Comarcal pel Dret a Decidir. Molts no se sentiran mai units com a anoiencs, però sí com a catalans. Realment, estan passant coses increïbles.

Increïble és també al segle XXI, en un país democràtic, estar cridant "Volem Votar", veure com es censura i manipula no només als mitjans de la caverna mediàtica, sinó a la televisió i la radio pública de l'Estat, o com es veta la presentació d'una novel·la històrica. Gairebé quaranta anys després de la mort del dictador, se'ns tracta com a súbdits, no com a ciutadans. Aquest dèficit democràtic tant flagrant hauria de portar als ciutadans de tot arreu d'Espanya a fer una reflexió molt més profunda sobre la puresa democràtica d'aquest Estat. "Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers", deia Lluís Maria Xirinacs.

Increïble resulta la resposta del govern central a les demandes dels catalans. L'absència de resposta, de fet. Aquests "oídos sordos", aquests "ojos que no ven". Ja al 1898 el poeta Joan Maragall demanava "Escolta, Espanya", i acabava acomiadant-se de l'Estat, fart de parlar amb la paret. Espanya té un problema, però encara no ha fet el primer pas per a resoldre'l, que és admetre'l. Per la nostra pròpia dignitat, mereixem ser escoltats. Per l'esforç que han fet moltíssimes persones que ahir van agafar autobusos, trens, cotxes, carregats amb cotxets, alguns en cadires de rodes, amb muletes o amb una pila d'anys a l'esquena. Ignorar el que va passar ahir és ignorar ni més ni menys que 1,8 milions de ciutadans de totes les edats, condicions i orígens. I així donar-los més motius per voler marxar.

Increïble, o potser més aviat surrealista, és aquesta manera d'esquivar el debat polític, emparant-se en raons legals immobilistes. Argumentar que un referèndum dividiria els ciutadans, és gairebé com dir que la democràcia fractura la societat. Els que amenacen amb què el procés dividirà els catalans s'esforcen en dividir-los, els que diuen que quedarem fora de la Unió Europea faran l'impossible perquè així sigui. Quan el president del govern respon a tot plegat dient que un andalús pot viure amb el cor d'un català, és que no ha entès res de res.

Que la manifestació d'ahir surti a les portades dels principals diaris internacionals, també és increïble. Fa tres-cents anys els catalans vam perdre una guerra no per manca de voluntat, sinó per absència de suport internacional. Per tant, continua sent importantíssim teixir aliances estratègiques. Si aconseguim vèncer aquesta reticència dels líders mundials a mullar-se, aquesta vegada guanyarem.

En conclusió, resulta increïble, cada dia més, imaginar un encaix de Catalunya dins d'Espanya on les dues parts se sentin còmodes. I sembla que hem arribat a un punt en què la independència ja no és la utopia; la utopia és creure que l'status quo es podrà mantenir eternament.