Dignitat i maternitat

Res és tan comú a totes les cultures del món i en totes les circumstàncies, ahir i avui, com que no hi ha vincle més sòlid (ni sagrat) entre la mare i el fill, en aquest cas nadó. El post de Laura Corbeto ha commogut a moltes persones i ha posat a debat quins són els límits del protocol en els casos en el que el nadó ha de romandre a l'Hospital i quines possibilitats tenen les mares i els pares d'estar a prop seu. El que demana aquesta mare és més que just, no hi ha excuses, però si ens posem a la pell dels treballadors del Consorci Sanitari sabem que han complert amb el seu deure. S'han cenyit al que havien de fer i en el moment que se'ls va fer la petició no tenien cap altre opció que complir amb el protocol. La conclusió de la paradoxa si les dues parts compten amb la raó -el vincle de la mare amb el nadó, el rigor i l'obligació dels professionals- és que la resposta estava fora dels límits de l'Hospital.

La resposta és que els ajustos que van començar fa uns anys s'acaben notant. Vivíem en una societat que feia pensar, no fa tant, que el progrés seria indefinit, que les prestacions i els drets socials augmentarien, i que la qualitat dels equipaments també. Doncs bé, ens hem despertat en una realitat on petits detalls ens recorden que no tot està al nostre abast. La pròpia mare no posa en dubte la professionalitat i l'atenció dels treballadors i treballadores de l'Hospital. Les retallades són això: quelcom que s'aplica en esferes molt per sobre de nosaltres i que acaben creant situacions de tensió com la que exposa el post. És la societat, tant els professionals com els usuaris d'aquests serveis públics, els que s'han d'organitzar i marcar les línies vermelles sobre fins a quin punt es poden retallar mitjans i recursos. Ara sabem ja que els esforços dels treballadors i treballadores no poden suplir la manca de material i les guardioles buides.