L'autovia del caos

Quan es parla de les "nombroses potencialitats" de l'Anoia per atreure inversions, un dels arguments que més es branda és que els polígons -que no hi ha manera d'omplir- i els altres equipaments estan "a tocar de l'A-2". En circumstàncies normals, això hauria de ser un argument de pes, però tots aquells que utilitzen l'A-2 per anar a estudiar o treballar, saben que l'autovia en el tram fins a Martorell no és cap factor positiu, cap "potencialitat", és una broma pesada que els anoiencs ens hem d'empassar des de fa dècades.

Recentment, el conseller Felip Puig va escridassar de males maneres un periodista anoienc que li preguntava què podia fer la Generalitat perquè s'arrangés aquest tram d'autovia, que fins a Esparreguera és l'únic de la xarxa estatal que té una limitació de 100 quilòmetres/hora. Així que l'alternativa és la resignació. No cal esperar res del govern espanyol, amb una política d'inversions (o no inversions) encaminada a fer tornar Catalunya a l'Edat de Pedra, però no cal escridassar o ignorar a les víctimes d'aquesta infraestructura. Que haguem arribat a aquest punt es deu a la col·lisió d'almenys tres factors: la incompetència i desinterès de Fomento envers l'A-2, el pas dels camions que volen evitar el pagament dels peatges de l'AP-2 i, finalment, la manca de pes dels polítics anoiencs a Madrid. No hi ha cap anoienc ni al Congrés ni al Senat. Influència zero a Madrid. De fet, de cara als usuaris de l'autovia, ni tan sols hi va haver un gest respecte al peatge quan en l'esllavissada del talús de Montmaneu -en un altre tram-, amb els carrils en sentit Lleida tallats, Pepiño Blanco es va negar a oferir la gratuïtat dels camions a l'AP-2 per alleugerir el trànsit.

I així, pràcticament cada setmana hi ha incidències. Collbató, Castellolí, El Bruc, Òdena, Esparreguera, els noms que sempre van associats a algun accident, a algunes obres i -sempre dels sempres- a cues, cues quilomètriques. El traçat és il·lògic, l'estat de conservació deplorable. Cap govern espanyol ha fet res des que es va inaugurar el tram per resoldre aquests problemes. Per fer memòria, recordem el pont d'Esparreguera esfondrat, l'any 2000, amb un caos circulatori que va durar quatre mesos i la pèrdua de quatre vides en aquella catàstrofe. I la cirereta del pastís és el túnel del Bruc, un túnel que té 40 anys i en el que s'hi van fent pedaços i sovint es talla per obres de manteniment. Ningú ha donat un cop de puny sobre la taula. Durant anys van coincidir tres administracions amb el mateix color polític -als ajuntaments, a la Generalitat i a l'Estat-, que passejaven eslògans com "si guanya Zapatero guanya Catalunya" o "La Catalunya optimista". Per optimistes, els que els van votar. No hi va haver cap millora. 

I ara, amb el govern Rajoy, hem arribat a una situació de col·lapse setmanal en aquesta carretera. Fa dues setmanes, el president espanyol es ventava que els seus ministres no paraven de visitar Catalunya. I entre aquests, Ana Pastor, la titular de Fomento. Cal preguntar-se l'objectiu d'aquests viatges o en quina realitat alternativa viuen. La deixadesa de Fomento amb l'A-2 i Catalunya és patètica i pot arribar a ser letal com el cas de la N-II a Girona, per no parlar del desastre de la planificació de les estructures del tren d'alta velocitat del mateix ministeri. Cal una actuació decidida i urgent per acabar amb aquesta calamitat.