Dimecres, 28/9/2016
1983 lectures

Els carrers són nostres?

Sovint quan vaig caminant pel carrer em fixo en els obstacles que em vaig trobant: haver de recórrer molt espai per travessar un carrer quan vaig a peu, buscar un banc per seure i resultar-me difícil (en tot cas amb sort trobo  una cadira sola en algun parc) o veure que em trobo baixant d'una vorera perquè és molt estreta o bé perquè haig de deixar passar algú tot vigilant que no m'atropelli un cotxe... No vull ni pensar qui ha de moure's amb cadira de rodes o amb un cotxet de nadons. I llavors miro el voltant i m'adono que realment l'espai públic que com a públic i contraposat al privat (d'ús i gaudi exclusiu), realment no acaba sent gaudit per tothom sinó que acaba sent exclusiu i discriminatori. I per què passa això, doncs? Perquè l'espai públic parteix d'un patró de ciutadà: un patró de ciutadà que està en edat productiva, que té treball remunerat, que no té responsabilitats domèstiques, que té accés a tots els recursos de la ciutat... Però no ha tingut en compte que la ciutat és diversa i té col·lectius que no estan en aquests grups. Especialment, això passa perquè els models de ciutat s'hi han construït encara en un model del s. XX on imperava la divisió sexual del treball i, per tant, la ciutat es dividia en diferents esferes prioritzant l'esfera productiva i deixant de banda l'esfera privada (de cures) en un segon terme, i en conseqüëncia deixant oblidada les necessitats de les dones que són les que principalment han fet aquesta feina. S'ha de tenir en compte que en aquells moments els tècnics i polítics eren homes i les dones per tant no aportaven el seu punt de vista ni en aquest tema (ni en molts d'altres). Podríem pensar que ara que sí que tenim dones en aquests àmbits això hauria de canviar... Doncs la resposta és no necessàriament, ja que el que ha de canviar és veure l'urbanisme només des de la vessant tècnica i obrir-la a complementar-la en una mirada sociològica. El que fa falta és fer una anàlisi de la ciutat amb una vessant tècnica i alhora amb la participació de la ciutadania que farà que transporti la realitat del dia a dia i pugui expressar els obstacles i els límits en els quals es veu cada dia per poder arribar a una solució amb els tècnics que cobreixi les dues vessants.

En una xerrada a què vaig assistir últimament sobre urbanisme feminista, la ponent va dir "el disseny de les nostres ciutats no ha estat neutre, s'ha fet per promoure el benefici capitalista i els privilegis patriarcals".Em va fer pensar i em vaig dir a veure si sabia trobar dos exemples ràpids i la veritat és que no va ser gaire difícil: ja que per exemple quan vaig a un supermercat (esfera productiva) tinc un aparcament ben gran, en canvi, quan vaig a un equipament cívic (esfera comunitària) tinc complicat poder aparcar.
Per altra banda, un exemple de com l'urbanisme pot perpetuar rols de gènere, és quan vas a un lavabo i el canviador de bolquers de nadons està en el lavabo de dones, donant el missatge que aquesta feina de cura és pròpia de les dones. Fins i tot el col·lectiu LGTBI podria dir que classificar els lavabos en funció del gènere és discriminatori.


També em va venir al cap aquelles vegades que anant cap a casa de nit sola, he pensat a canviar el trajecte cap a casa perquè el carrer no era prou il·luminat. Si m'he sentit insegura en un espai que per definició, per ser públic, hauria de fer que tothom hi pogués circular de forma lliure i segura. Algunes mesures que s'han fet en aquest sentit no han estat per seguretat, sinó per control...
Però no només podem mirar l'urbanisme com un espai sinó com temps. Feu un exercici i penseu en un dia normal quin trajecte feu amb cotxe, o el temps que passeu buscant aparcament, o el temps que us traslladeu fent gestions. Si us  hi fixeu, moltes de les ciutats estan compartimentades: tenen barris residencials, polígons, espais de serveis...i realment això el que fa és que ens hàgim de moure moltes vegades en cotxe i perdre molt temps. El problema és que les ciutats agafen com a referència la pròpia ciutat i no el barri. Hauria de ser el barri on vivim on cobríssimm aquestes necessitats i poder-se moure a peu o en transport públic per fer totes aquestes gestions.
Els barris quan els mires han passat cada cop a ser menys viscuts. Cada cop hi ha menys espais comunitaris i es fa més difícil que l'espai admeti  varis col·lectius: els infants cada dia són menys als carrers. Un exemple n'és el parc de les Tortugues d'Igualada: abans de fer la reforma actual era un parc on hi havia molts bancs i els pares i mares i avis feien tertúlia mentre els nens jugaven, ara gairebé no hi ha espais on seure i el parc és tan obert que ni tan sols sembla un parc...

Així podríem continuar amb altres col·lectius com els joves (la presència dels quals  al carrer s'acostuma a etiquetar com incívica, vagarosa o fins i tot delictiva). Continuaríem amb els avis i amb les persones amb diversitat funcional que sovint es troben  barreres arquitectòniques que inclús poden fer que s'aïllin i no surtin de casa. Un altre col·lectiu podria ser també les persones immigrants que venint d'altres cultures en què el carrer és un espai principal es troben jutjades pel fet d'ocupar-lo.

Una ciutat ha de ser amable? Sí, però també ha de ser Una ciutat digna per viure-hi, ha de ser sostenible, inclusiva, ha de ser cuidadora i permetre cuidar, ha de ser un espai en què la persona sigui el centre des d'on es pensa i repensa, on la gent pugui treballar, viure i relacionar-se . Una ciutat ha d'esdevenir un espai on garantir els drets bàsics de les persones independentment del seu estat, sexe, edat, raça i condició física. Recuperem l'espai públic, fem els carrers nostres, ocupant-los i repensant-los.

 

8 Comentaris

I

Ignaci

08700

29 de setembre 2016.09:58h

Respondre

Els carrers són nostres?Ara et diré de qui son
Dels amos dels bars que invadeixen la major part de les voreres (La Rambla)
Del ciclistes que passen per sobre les voreres es salten semàfors van a... Llegir més contra direcio etz.
Dels pares que van a buscar la canalla a l’escola i aparque en doble fila, passos de vianants, sobre la vorera,etz.
Dels que passeigen els gossos i no pleguen la caca.
Dels que els ”findes” ho trinxen i embruten tot.
Del govern actual que alla on no havia problemes en crea de grossos (Pl. Castells, etz:)
En fi pel que es veu es de tothom

elia-palomas

Èlia Palomas

Igualada

29 de setembre 2016.20:12h

Ignaci tens raó que moltes vegades la ciutat la fem impossible nosaltres mateixos...però hi ha maneres d’arreglar-ho que seria posant normatives de límits que les terrasses dels bars puguin... Llegir més ocupar l’espai públic, que les famílies tinguin més aprop les escoles i millor conciliació horària laboral i familiar, parcs especialment per gossos, ...hi han solucions però les hem de reivindicar.
Gràcies per l’aportació!

J

Jordi Marcé

Hamburg

28 de setembre 2016.17:24h

Respondre

Aporto un altre exemple: Al nostre país, per seure normalment has de pagar el peatge de consumir a la terrasa del bar que gestiona l´espai. A molts altres llocs del món els Parcs i places estan... Llegir més plens de cadires, taules, bancs i possibilitats d’estirar-se a la gespa lliurement sense haver de pagar cap peatge. El Bryan Park de Nova York (i anem a posar un exemple d´una ciutat molt capitalista) està ple de cadires i bancs on pots seure lliurement, i si vols consumir un cafè o menjar quelcom, tens al mateix parc, i al voltant de les cadires, uns quioscs on poder comprar el què vulguis. Ens imaginem una plaça de Cal font amb cadires, taules i bancs lliures per tothom? I si volem consumir, ens aixequem i anem al bar que ens agradi més de la plaça? Jo m’ho imagino. Si. I tant! Però també veig que les taules i cadires ”comunitàries” durarien quatre dies....

elia-palomas

Èlia Palomas

Igualada

28 de setembre 2016.19:02h

Gràcies Jordi! Molt bona aportació i molt bon exemple! Però sóc una mica més optimista i penso que si les persones tinguéssim la sensació que els diners que aportem podem decidir-los com els... Llegir més gastem potser serem més responsables! Els casos de mala gestió pública i corrupció han fet que la gent no valori ni cregui que els diners que estan pagant estiguin ben destinats! Treballem per la corresponsabilitat i participació entre administració i ciutadans i fem que la gent s’estimi més les ciutats...sinó acabarem dient que no posem mobiliari públic per culpa del vandalisme i justificarem aquests espais tant poc comunitaris.

Gràcies Jordi!

j

julieta

28 de setembre 2016.09:36h

Respondre

Comets un error amb el Parc de les Tortugues, precisament perquè pel fet que estigui obert dóna la seguretat que un carrer estret, poc il·luminat i també amb poc trànsit de gent no dóna. Els... Llegir més parcs són tan necessàris com qualsevol altre equipament urbà, però precisament els espais oberts i sense murs o sense amagatalls és el que permet que la por que moltes dones (i també homes, que el feminisme no té a veure tant amb el sexe, sinó amb les formes de vida) pateixen comenci a desaparèixer i comencin a empoderar-se de l’espai, de la mateixa manera que ho fa la masculinitat. A més, aquest parc hi ha sovint gent, fins i tot m’atreviria a dir que hi ha més nens ara que fa uns anys, perquè no tenen por d’estar allà (el que li falla a aquest parc són els bancs, que si, són individuals...)

És cert que a Igualada hi ha molts llocs a repensar feministament, és a dir, des del punt de vista de la vida i no de la producció, però això comporta trencar amb models del passat, com per exemple els parcs tancats...la pregunta és: què faràn amb el nou Parc Central de l’Avinguda dels Països Catalans? Serà obert o tancat? Serà per a tothom a totes hores o no?

elia-palomas

Èlia Palomas

Igualada

28 de setembre 2016.13:25h

Hola Julieta! Moltes gràcies pel comentari! Tens molta raó en el que dius...potser quan em refereixo a la seguretat és més en l’aspecte dels cotxes que hi circulen perquè hi ha un entorn de... Llegir més col.legis i parcs i sovint m’han explicat que hi han hagut ensurts en aquest sentit...potser estaria bé que fos un entorn peatonal...de totes maneres...penso que per això poden anar bé els processos participatius per poder debatre aquests temes...Cert el que dius amb els nous projectes que tenim davant com el Parc Central i fins i tot en el barri del Rec...tenim feina a fer en aquest sentit i una bona part també és reivindicar aquestes necessitats davant de les administracions i implicar-nos-hi. Ara no ens enganyem...avui en dia els processos de participació sovint només hi tenen el nom...però realment no s’hi està exercint un procés real de participació sinó només serveix per maquillar que l’administració està fent coses bé i de forma transperent...
Moltes gràcies per la teva aportació!

A

Albert

IGUALADA

28 de setembre 2016.08:48h

Respondre

Molt interessant Èlia Palomas!!!
Una reflexió crítica però positiva, que convida a repensar el model de ciutat i de barri.
Crec que canviar aquestes coses és a les nostres mans, i penso que... Llegir més l’administració ens hi acompanyaria.
Però veus, jo sóc més pessimista en quant a l’usuari d’aquests serveis, espais i infrastructures... malauradament en aquesta ciutat patim un altíssim nivell d’incivisme i de desimplicació personal en l’espai públic... de res serveix acondicionar més la ciutat si això voldrà dir més deixalles fora de lloc, més cagarades de gos i més pintades a les parets...
Podem canviar la cuitat, és una qüestió d’organització i d’inversió econòmica, però podrem canviar a la gent?
Aquest és un problema d’educació i d’implicació personal, que comença a les llars, i això no s’està fent.
Actuar personalment per guanyar-hi col·lectivament... que lluny ho veig!!!
Gràcies.
Albert

elia-palomas

Èlia Palomas

Igualada

28 de setembre 2016.13:16h

Albert moltes gràcies! Tens molta raó amb l’aportació! Molta feina a fer! L’implicació en tots els sentits i l’educació és el nostre gran repte!

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.