Dilluns, 19/10/2015
2101 lectures

"La dictadura de la 36"

“Sóc una dona enlluernadora gràcies al meu cos i no malgrat a ell” així s’expressa Loey Lane una “youtuber" o "Vlogger"  de 22 anys amb sobrepès que està revolucionant les xarxes socials amb el seu vídeo amb més de 8 milions de visualitzacions "Per què les dones grasses no poden portar biquinis" i que li ha portat moltes crítiques dient que es tapi el cos, que faci dieta i que no faci ostentació de sobrepès però, per altra banda, s’ha convertit en una icona de totes aquelles dones que no estan en els cànons de bellesa socialment acceptats. Ella, davant de les crítiques, contesta tranquil.lament que “tinguis el pes que tinguis no necessites l’aprovació de ningú. Si penseu que a la gent li importa més la vostra opinió que com es senten ells mateixos hauríeu de replantejar-vos les vostres idees".

Les dones grasses amb sobrepès o "grassonetes" suportem el pes (mai millor dit) de tenir crítiques o complaences que sovint ens molesten (o almenys a mi) com són les de "et sobren quilos però ets molt guapa de cara" o "les dones que teniu sobrepès normalment tendiu a ser bones persones, més simpàtiques o més intel.ligents"... Tòpics que sembla que disculpin el que d'entrada no es veu com una cosa positiva: tenir quilos de més. Les hem de compensar en altres qualitats nostres... som constantment jutjades... si mengem una burguer ens miren malament perquè no ens estem cuidant però si en canvi mengem una amanida ens aplaudiran perquè estem menjant sanament i ens cuidem però a vegades també poden pensar que per molta amanida que mengi això no s'arregla... Sovint ser grasses és sinònim de ser culpables per ser-ho. Com si fos un delicte. Som grasses perquè no tenim voluntat, perquè no mengem bé, perquè no anem al gimnàs i per tant ser grasses és el nostre càstig.

La pressió estètica rebuda sobre els nostres cossos no és més que una manifestació de la violència cap a les dones que les cosifica, els fa minvar l'autoestima i que permanentment recau sobre les nostres vides. Dia a dia en els anuncis, les revistes, els comentaris sexistes que podem sentir destinats a classificar les dones com a objectes seductors, que han de fer més bonica la vida dedicant les seves poques hores lliures a cuidar-se, no ens podem engreixar, ni envellir, ni descuidar-nos. Hem de ser superwomen que a més a més de ser unes professionals impecables, unes super mares, germanes, parelles també hem d'estar sempre perfectes. El model de societat patriarcal i capitalista fa de nosaltres les víctimes perfectes. Els culpables no són ni les grans multinacionals de moda que fan fins a la talla 44, ni tampoc les cadenes de menjar fast food ni el nostre ritme de vida estressant...no, som nosaltres. Això equivaldria a dir que si no tenim feina i estem aturades, és que no som emprenadores. Sempre el mateix culpar les víctimes per així els culpables no haver d'assumir les seves responsabilitats.

Cal que les pròpies dones fem denúncies d'aquests fets, sobretot les que surten als mitjans de comunicació com l'actriu Imma Cuesta denunciava a les xarxes socials l'abús que s'havia fet de la utilització del Photoshop en la portada d' un suplement d'un diari d'abast nacional , dient segons les seves pròpies paraules " que no entenia la necessitat de retocar el meu cos fins deixar-me en quasi la meitat del que sóc, allisar la meva pell i allargar el meu coll fins a convertir-me quasi en una nina sense expressió"

 

 

 Tess Holliday ha estat la primera dona de la talla 54 que ha estat contractada per una prestigiosa agència de models. Ha estat criticada i elogiada gairebé a parts iguals. Els seus detractors diuen que fonamenta l'obesitat i que no és un bon model per a la societat. Així és com pensen alguns dissenyadors que prefereixen passejar a les passarel.lesa dones gairebé esquelètiques i que nosaltres podíiem dir que fomenta l'anorèxia. Excuses barates. No hem de parlar ni de cossos anorèctics ni sobrepesats  sinó de cossos sans. I això es basa en hàbits sans ; en aquests moments   molta gent no arriba pràcticament ni a final de mes i es veu exclosa precisament d'aquesta dieta sana per falta de recursos i es troben abocats a mal nutrir-se. Cal replantejar molt abans de jutjar.

 

 

Les dones que existim, que som al carrer fem una talla 34, una talla 50, unes medim 1'90, altres no arribem al 1'5 metres, unes tenim una 120 de pit i altres una 80 però no ens sentim representades en el dia a dia en les dones que veiem en els anuncis i quan anem a comprar roba.

Volem ser lliures, sense opressions i volem ser boniques sent com som!

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.