Recordo la primera vegada que en una assemblea d'Afectats per la Hipoteca sentia com una persona confessava en veu alta (i dic confessava perquè fins el moment no ho havia dit a ningú) que no podia pagar la hipoteca de l'habitatge: vaig sentir tristesa i impotència... després d'això vaig sentir a dir que no podien pagar ni l'aigua, ni la llum, ni el gas i em vaig començar a indignar i poc després ja no podien pagar ni els aliments... i llavors ja vaig dir: a la lluita! Lluita contra un sistema que vulnera sistemàticament els drets humans sense compassió.

Moltes vegades he sentit a dir que moltes d’aquestes persones es “buscaven” la situació a què havien arribat pel sobreendeutament, per intentar viure per sobre les seves possibilitats. I no deixa de sorprendre’m que aquestes afirmacions es facin. Durant tot el procés de crisi, del 2007 cap aquí, no hem deixat de veure com es destapaven corrupcions a tots nivells: polítics, financers… corrupcions, mala gestió, enriquiment injust… O sigui rics més rics a canvi d’escanyar els pobres. Però resulta que aquests han jugat amb els nostres diners, ens han estafat, enganyat; però en comptes de criticar els qui tenim a dalt, ens fixem en el nostre veí, en els del nostre costat… qui s’ha quedat sense feina tot i treballar dotze hores diàries; la iaia, els estalvis de la qual, de tota la seva vida, han anat a parar a unes participacions preferents que han resultat ser una estafa; els avis que han avalat els seus fills per poder tenir un habitatge, la familia que s’ha quedat a l’atur sense ingressos i no pot pagar els estudis dels seus fills… Els rics assenyalen els pobres com els culpables d’aquestes situacions i mentre mirem el dit que assenyala no mirem el vertader culpable: el propietari del dit.

Actualment hem estat testimonis del fet que els bancs, a través de la pressió social de col.lectius com la PAH, han començat a reconèixer de forma obligada (a través de sentències) que les clàusules de les seves hipoteques eren abusives.

Però no només els bancs han actuat d’aquesta manera sinó que l’Estat ha permès i ha contribuït a la bombolla immobiliària a través de les seves polítiques incentivadores de compres, en no posar límits als poders financers i no controlar els parcs d’habitatges socials. Per altra banda, això no només ha passat en la part de l’habitatge, sinó també en els subministres bàsics, i és que a Catalunya pràcticament tres empreses tenen el monopoli: Endesa, Gas Natural i Agbar. El fet que la gestió dels subministres bàsics estigui en mans privades i de forma monopolitzada fa que no hi hagi control sobre aquests serveis i que un servei que hauria de ser pagat al preu real del seu consum es pagui a quantitats molt més altes perquè entre altres coses s’han de repartir beneficis i retribucions dels alts càrrecs. La mostra és que en els últims 10 anys el preu de la llum ha pujat un 83% i l’aigua un 65%, mentre que els sous han anat reduint-se considerablament i l’augment de l’atur no ha parat de créixer, deixant moltes famílies en situació d'emergència màxima. 

Un exemple d’això el trobem actualment a Igualada, on la titularitat de l’aigua recau un 68% sobre Agbar i un 32% a l’Ajuntament d’Igualada. Aigua és Vida ha denunciat darrerament que no existeix contracte de concessió i que hi ha una manca de regulació del subministrament bàsic per la qual cosa demana que es faci una auditoria econòmica i tècnica del servei i es faci una consulta a la ciutadania sobre quin tipus de gestió del servei d’aigua volen els ciutadans.

L’aigua i l’energia no són una mercaderia. Hem de tendir a la remunicipalització de l’aigua així com de la resta de subministraments bàsics que són drets fonamentals de les persones. No es pot permetre que per impossibilitat de fer front a les despeses aquests serveis siguin interromputs mentre aquestes empreses continuen facturant a preus desorbitats, amb factures inintel.ligibles i amb una marcada falta de transperència.

Per tant, no només és la baixada de les rendes familiars el que provoca que aquests serveis no es puguin pagar sinó els preus de l’energia domèstica i també la ineficiencia energètica dels edificis que no permeten a les persones viure amb un habitatge digne i segur.

Per això i i molts altres motius, la ILP que van iniciar l’Aliança de la Pobresa Energètica, la PAH i l'Observatori DESC va instar la llei per afrontar l'emergència habitacional i la pobresa energètica que es va convertir en la llei 24/2015 i que ve a garantir la desprotecció dels ciutadans davant de la vulneració dels drets fonamentals a l’habitatge i a una vivenda digna.

No podem oblidar que Catalunya ha estat una de les pitjors comunitats autònomes en l’afectació de la crisi i amb més execucions hipotecàries i desnonaments. Deixant moltes famílies sense habitatge, sobreendeutades amb un deute encara pendent i sense poder fer front a les necessitats bàsiques. Si us plau, que ningú torni a culpar a qui pateix aquesta situació de ser-ne el culpable, no és justificable que deixem vulnerar els drets humans. No és justificable que un avi passi fred, que una familia no pugui cuinar i que algú es vegi privat de l’aigua. Mai més còmplices d’aquesta barbàrie. Mai més còmplices d'aquest sistema capitalista opressor, salvatge i explotador.