30 anys del Parc de Bombers Voluntaris de La Llacuna: "Estem a un lloc estratègic perquè tenim molt bosc i quedem lluny de les ciutats. El parc ens el vam fer nosaltres, vam estar 4 anys fent obres a les estones lliures."

La Llacuna queda a més de 25 minuts d'Igualada i a més de mitja hora de Vilafranca i és un dels municipis catalans on hi triga més a arribar una ambulància. Enguany el Parc de Bombers Voluntaris del municipi celebra els 30 anys, però en fa 37 que els Bombers Voluntaris de la Llacuna existeixen. Al principi feien les guàrdies a la terrassa d'un bar. Després van estar 4 anys arreglant ells mateixos un local. I des de llavors que són un dels emblemes d'aquest poble de poc menys de 1.000 habitants envoltat de boscos frondosos. Ens reunim amb el Pere Pujó, cap del parc i membre des de l'inici, i l'Òscar Baltà, sotscap i que hi va entrar el 1991. Ens expliquen que al poble sempre hi ha hagut un neguit amb el foc forestal, i quan es veia una columna de fum es paralitzava tot, encara que fos festa major. Parlem amb ells de la història del parc, de la revifalla gràcies a l'entrada de nous membres, dels incendis del 94 i del seu bagatge com a bombers voluntaris. Dos homes que s'estimen i defensen la seva terra i que ajuden a qui ho necessita.

Els Bombers Voluntaris de la Llacuna es van crear el 1988, però fins al 1995 no vau tenir parc. 

Pere Pujó: Vam començar al 88 però només teníem un vehicle, un Land Rover on hi cabien 3 bombers. No teníem lloc per fer guàrdies. A casa meva teníem un bar i hi havia una terrassa i ens reuníem allà. Si tocava sortíem, però no teníem res més. Cadascú la roba la tenia a casa seva en una bossa. Així vam estar un temps abans no vam fer el parc perquè això (el parc actual) era l'Ajuntament i les escoles. Més endavant ens van donar aquest lloc, però durant quatre anys veníem a les estones lliures a fer obres. Teníem la nostra feina però quan podíem veníem. Ens vam salvar gràcies a l'Ajuntament que hi havia en aquells moments que va dir "aquest edifici serà per als bombers".

Vosaltres hi éreu des del principi?

PP: Jo sí, des del principi, fa 37 anys

Òscar Baltà: Jo vaig entrar al 91. Quan vaig començar encara no hi havia parc.

Com és que es va muntar un parc de bombers voluntaris a la Llacuna?

PP: La iniciativa va sortir d'un bomber de Capellades que es deia Guillem Guarro. Va trucar a l'Ajuntament i va dir que la Llacuna és un lloc estratègic que té molt bosc. És llunyà de Vilafranca i d'Igualada i de difícil accés. Ja hi havia hagut anys abans el foc de Santa Maria de Miralles. Un regidor que era jove, el Mariano Palau, es va dedicar a buscar la gent. Abans bomber era només apagar foc. Ara l'últim que faig és apagar foc al bosc, hi ha molts més serveis. Van trobar 16 persones, 16 nois i noies del poble de diferents edats i així vam començar.

Vosaltres quines zones abasteu?

OB: Avui en dia per tot Catalunya. Un cop tu has donat obertura al parc amb un mínim de personal (3 persones), et poden enviar a qualsevol racó del país, sempre que per aquí no hi hagi perill, però si els convé poden enviar-te a la Jonquera o a les Terres de l'Ebre. Tu saps que quan obres pots acabar a qualsevol lloc.

Per on us bellugueu més?

OB: Formem part de la Regió Metropolitana Sud, però també dones cobertura a Tarragona, Santa Coloma de Queralt, Sarral… vas una mica al teu entorn, però et pots desplaçar a qualsevol lloc.

PP: Depenent de les regions. Quan nosaltres sortim de la regió que aquí, per exemple, limitem amb Tarragona, és perquè la regió de Tarragona demana ajuda a Barcelona, a la regió sud. Llavors potser som el parc més proper, com per exemple Santa Coloma de Queralt és el que està més a prop d’aquí. Nosaltres som Bombers de la Generalitat, som voluntaris, però som Bombers de la Generalitat. 

Quina diferència hi ha entre bomber voluntari i funcionari?

PP: Nosaltres tenim altres feines. Treballem d'una altra cosa i hem triat ser voluntaris, perquè tenim aquest neguit d'ajudar. Ara a l'estiu estem en campanya, portem l'emissora i estem pendents. Tenim una aplicació al mòbil que ens avisa i ens trobem aquí baix. El bomber voluntari és d'ajuda al funcionari.

La gran majoria de gent del parc és de la Llacuna?

PP: Quan vam arrencar els 16 érem de la Llacuna. La vida personal de cadascú ha anat variant i hi ha hagut gent que ha anat a viure a fora, però encara segueix vinculat. Amb aquesta remesa que ha entrat tornem a tenir gent de la Llacuna, però també tenim 2 nois de Sant Joan de Mediona, 1 de Sant Quintí, 4 d’Igualada… I de la Llacuna en som 7.

OB: Que siguin d’aquí el poble és un avantatge. Com a parc de bombers voluntaris, el que més t'interessa o el que més inquietud et genera és que si hi ha algun servei aquí o als municipis del voltant (Rofes, Sant Joan, Santa Maria de Miralles…) puguis donar un servei de seguida. Llavors si tu tens no tens gaire personal d'aquí la Llacuna -que fins ara teníem mancança- havies d’esperar que pugés gent d'Igualada o de Sant Joan per poder fer la sortida. Ara en aquests moments no. Ara si sortís qualsevol sinistre, com que tenim personal d'aquí en cinc minuts pots donar una resposta. 

PP: Que no és fàcil ser bomber voluntari. T'ha d'agradar molt perquè has de fer unes oposicions.

OB: Avui en dia és el que et diu el Pere. Li has de dedicar molt d'esforç i sacrifici. Des que comences fins que acabes, poden passar tres anys, tres anys i mig.

PP.: I llavors amb la parella, pares, fills… és complicat. A més a més, hi ha caps de setmana que els dediquem a fer formació perquè ens hem d'anar reciclant. I tot això val un sacrifici. Tu ho fas perquè t'agrada, però és un sacrifici molt gran per la parella i la família. 

OB: Hi ha cursos formatius que hipoteques dissabte i diumenge. Que marxes d'aquí a les de 7 del matí i arribes a les 9 del vespre i diumenge el mateix. Per tant, deixes el teu cercle familiar aquell cap de setmana. I el cap de setmana següent potser tens guàrdia. Al maig hi ha hagut cursos a qui li hagués interessat cada cap de setmana i tu, per molt voluntari que siguis, sempre has tingut aquesta inquietud de dir “quan nosaltres donem una resposta hem d'estar igual de preparats que els funcionaris”. Llavors la formació sempre és contínua. Jo ja estic dins i ara ja ho tinc tot fet? No, et vas reciclant constantment.

Vosaltres que porteu aquí des del principi, com ha evolucionat tot plegat? Pel que fa a protocols, eines… M'imagino que haurà canviat un munt.

PP: Abans el material era molt precari. Els dos o tres vehicles que vam tenir aquí a la Llacuna els va comprar l'Ajuntament. Agafàvem el bar de la Festa Major per tenir ingressos i amb donacions d'un parell de caixes de l'Ajuntament i dels particulars, vam poder comprar una ambulància, un Patrol i cedíem aquests materials a la direcció general i ells ho mantenien. Ara els vehicles són de la Generalitat. Ha canviat moltíssim.

OB: Abans quan el Patrol feia un soroll, si hi havia un bomber mecànic o que tenia un germà que ho era ho arreglava. Ara truques al servei tècnic. Tot ha canviat molt, a escala d'actuacions també. Abans feies molta cosa de foc forestal perquè aquells anys (els 90) havíem arribat a estar tres dies seguits a les muntanyes de per aquí o al Garraf, i ja no tornaves i dormies al ras o a la cabina del camió. Esperaves que hi hagués algun ajuntament generós i et posés teca, perquè si no estaves desemparat. Ara des que hi ha gent especialitzada per portar avituallament, fas relleus i com a molt a les 7 o les 8 del matí de l'endemà tornes. Abans feies també accidents de trànsit i assistència sanitària. Vam estar tres mesos preparant-nos baixant cada dissabte a Igualada a la Creu Roja, a fer el curs formatiu per poder fer tot aquest tema sanitari. I també vam tenir doctor i infermera, que quan sorties a aquests accidents ho feies tranquil perquè anaves amb molt bons professionals, el Lluís i l'Estrella. Però aquests serveis han anat canviant i fem de tot. 

PP: El bomber voluntari té l'esperit d'ajudar, no preguntis per quin motiu, però és aquest esperit.

Ara mateix el parc està bé de salut? Ha entrat una nova fornada.

OB: Ara hem fet una revifalla i hem sortit de l'UVI. Ni el respirador funcionava. Ja estàvem mig morts, érem sis.

PP: Durant uns anys hem sigut sis persones. Ara no, ara som 15.

OB: Això ho fem perquè ens agrada. Aquests últims anys amb el Pere hem fet un gran esforç i un gran sacrifici per mantenir viva la flama del parc. Però hi ha hagut moments que deies, vols dir que ho aconseguirem? Molts cops trobar-te per fer un servei i no poder sortir perquè érem dos. Ara no.  

 

 

 

View this post on Instagram

A post shared by Bombers Voluntaris de la Llacuna (@bomberslla)

PP:  Ara la resposta és immediata, perquè hi ha nois d'aquí la Llacuna. A més a més tens la resposta d'altra gent que et pot venir de fora, que dona suport. Torna a ser el parc que havia sigut.

OB: Ara és un parc viu, molt viu. Abans esperaves que arribés el cap de setmana per obrir el parc.

PP: Era el punt de reunió del poble.

OB: I tu estaves aquí a la Llacuna i deies, vaig al parc a veure què estan fotent. Si era al matí aterraves a les 11 i marxaves cap a casa a dinar. Passaves a la tarda i baixaves a fotre el cafè i fins a les vuit del vespre. I si hi havia algun servei els que els tocava sortien. 

La Llacuna és un poble petit on la gent s’implica molt en el teixit associatiu. Quina relació hi ha entre el parc i el poble?

PP: Tota. Sense aquesta implicació no hi seríem aquí.

OB: Sempre hem tingut l'esperit del fet que som integrants del poble. I quan passa la gent ens pregunta si pot entrar? I tant! És casa vostra. Els ensenyem el parc i la canalla flipa. Sempre hem volgut que la gent ens vegi com algú més del poble. I que si passa qualsevol cosa aquí tenim la sort de tenir un parc de bombers voluntaris que estan formats i que et poden donar qualsevol resposta. Però a més a més, que pots vindre i fotre la xerradeta. Perquè som els mateixos que ens trobem al carrer i ens trobem al bar. La implicació hi és i sempre ha estat total. Ens han demanat de fer campanyes per recollir joguines, per exemple. El parc de bombers sempre ha respost i sempre ha col·laborat.

Potser acaba sent recíproc perquè el fet que estigueu aquí i us mostreu fa que la gent sàpiga que hi ha això, i llavors la canalla diu “m’agradaria ser com ells?”

OB: Jo me'n recordo al 77 o així quan va haver-hi el foc de Sant Magí, van acabar a una propietat de la família. Jo anava pel camí agafat de la mà de ma mare i veies passar els camions de bombers, i aquella imatge impactava. I des d'aleshores has tingut aquella imatge de dir ostres, ens han vingut a ajudar, i no tenien el foc al “seu” bosc. A mi sempre m'ha agradat, però m'ha agradat per col·laborar. Mai m'he plantejat fer unes oposicions per fer de funcionari. Nosaltres als 90, si haguéssim fet oposicions per bomber, hauríem entrat amb els ulls clucs, però tenim la nostra feina. Estàs a gust amb el que fas i a més a més, et sents satisfet perquè fas voluntariat, estàs de bomber i sempre format.

PP: També és veritat que som un poble molt implicat en el foc forestal. Sempre hi ha hagut un neguit amb el foc forestal. Ha sortit foc a la serra i fos festa major, fos un partit de futbol o fos qualsevol cosa la gent agafava tractors i cotxes i pujava a apagar-lo.

OB: A vegades potser foties imprudències, però l'esperit de la gent sempre ha d'ajudar sempre.

Esteu envoltats de boscos frondosos

OB: Sí, però veies que a altres pobles similars, si hi havia foc la gent continuava fent vida normal. Aquí és festa major i hi ha foc, i tot es paralitza. El bosc és de tots i el benefici d'un bosc ens l'emportem tots, des d'anar a buscar caragols, anar a passejar, anar a collir rovellons o anar a buscar branquetes per fer una costellada. Tots en traiem profit. 

Recordeu la primera sortida? He llegit que havia sigut a Torrelles de Foix.

PP: Sí, un foc forestal, fa 37 anys. Sé que hi vaig anar jo amb dos companys més, però ara no em diguis si va ser gran, no me'n recordo.

OB: Jo no me'n recordo tampoc.

I el primer record del parc?

PP: De la primera guàrdia me'n recordo perfectament. La vam fer aquí, asseguts aquí baix, que va vindre el Marmol, que era el cap de parc d'Igualada i la vam fer el Manel Segura, el Joan Riba, el Rafel i jo. Ens vam vestir i vam fer la guàrdia aquí, però sense cap formació, perquè jo quan vaig entrar, només vam passar una revisió mèdica amb el metge d'aquí a la Llacuna i au, “aquí tens la roba”. El primer accident de trànsit, el primer foc d'indústria, el primer foc d'habitatge, el primer foc forestal… Nosaltres ens vam anar formant sobre la marxa.

OB: Ara la gent que entra està molt preparada. Els hem dit que tenen la millor formació. Nosaltres sí que els podem ajudar amb l'experiència que tenim. Jo el record que tinc, és de dir, quan vam sortir de fer les proves que vam anar allà al CAR de Sant Cugat: “Hòstia, entraràs a la rutina de poder estar al parc.” El gran record que tinc és que ens vam poder posar en contacte amb altres generacions que si no igual no ens haguéssim creuat. És el que passa als pobles. Tu ets d'aquesta quinta i et relaciones amb la teva quinta, però les generacions anteriors les coneixes de saludar. És com si ampliéssim aquest cercle i diguessis, ara formo part de tots els estaments del poble, perquè aquí hi havia els que estaven amb els bastoners, els gegants, el futbol… 

PP: Crec que hi va haver uns anys que tots giràvem arran dels bombers. Almenys la meva vida ho feia. Tot anava vinculat a això, fins i tot la preparació de les vacances. Si era un estiu complicat millor no marxar gaire lluny. Hi havia tempesta i la gent deia “me’n vaig cap al parc”. 

OB: Era la prioritat.

PP: Hi havia tempesta de llamps? Baixaves al parc i te’n trobaves quatre o cinc. 

OB: Vaig conèixer gent del respecte des de la cosa més simple, com dir jo soc culer i tu ets periquito, o un és independentista i l’altre del PP… I és que mai ningú, mai, mai, li ha fet un retret a ningú. 

PP: A la segona etapa de bombers, la de l’Òscar, van entrar tres noies. Sempre hi ha hagut noies aquí al parc. Tret de la primera generació, sempre n’hi ha hagut. Puc dir que mai a la vida hi ha hagut cap problema, ni cap mal comentari.

OB: Aquí tens la figura del cap i del sotscap. Qualsevol tema que s’ha de decidir es posa sobre la taula i decideix tothom per majoria. Mai s'ha pres una decisió picant a la taula. 

PP: Abans havíem obert tots els caps de setmana de l'any i festes entre setmana. Només tancàvem per Nadal, per Reis i per Cap d'Any.

OB: Vam tocar fons en arribar a ser sis, no podíem obrir. Ni una guàrdia ni fer pràctiques perquè ens era impossible. I ara, en canvi, ara ja som tres grups de cinc. Ara ja podem fer moltes coses.

Quins són els serveis més freqüents a la Llacuna?

OB: Als últims anys accidents de trànsit. Motos, cotxes…

Durant l’estiu també?

OB: Si és un estiu una mica mogut, focs forestals

El 2021 vau tenir aquí mateix l’incendi de Bellprat i Santa Coloma de Queralt, el 1994 el foc de Mediona… Quin és l’incendi que més recordeu?

PP: El de Mediona recordo com el vam veure néixer i com el va cantar el guaita d'aquí dalt. Com a més bèstia recordo en general l’any 94. El del Garraf, el del Solsonès… Feia molta calor, molt vent i eren molt violents i perillosos. Situacions complicades que estaves totalment desbordat. Jo si hagués durat més segur que hauria plegat perquè no es podia aguantar. Empalmàvem un foc amb un altre. Havíem vingut del Garraf sense mànega, després cap a Sant Martí Sarroca i tornem-hi. No teníem temps ni de rentar la roba. Jo me'n recordo que dormia al sofà de casa, que llavors ens trucaven per telèfon, i quan m’avisaven trucava als companys. I empalmar amb la feina. Me'n recordo que van arribar uns companys d'un foc a Piera a la tarda i a les dotze de la nit canviar de personal i anar cap a Tarragona. Però fixa’t, l'any passat semblava que s'hagués de cremar el país amb aquelles calorades sense aigua, i va ser l'any que hem tingut menys incendis, i aquest any que tenim aigua, pinta que serà pitjor perquè hi ha molta herba i quan s'assequi serà un potencial gros. El vent, la humitat, la calor... Jo crec que si la gent fem servir el sentit comú es pot evitar. Un accident o una tempesta de llamps lògicament no, però la gent ha de tenir cura. 

OB: Jo vaig estar més a la zona de Solsona. Portàvem els EPI que eren els de plàstic vermell i anaven molt bé, perquè quan et cansaves del camió acabaves dormint a la rasa. Allà t’hi estaves dos o tres dies. El problema és que no teníem descans.

PP: Vam començar amb el de Subirats, es va engegar el de Montserrat amb el de Collbató. Van ser el mateix dia, amb unes hores de diferència. Estava tot molt encavalcat. Aquell dia, que va començar Garraf i Collbató semblava la fi del món. Aquí a Catalunya tot era fum. No teníem vehicles. Jo me'n recordo que aquí ens demanaven que sortíssim gent. Vam sortir i vam anar al Garraf, vam parar a Vilafranca a recollir gent. No se sabia si hi havia morts perquè havia passat l’explosió de la pirotècnica, que en aquells moments d'incertesa no saps com evolucionarà tot plegat. És el castell de focs més gran que he vist en la meva vida. Hores i hores.

OB: Sense parar, un estrès…

Es preveu una campanya d’estiu moguda?

OB: Des de la nostra petita experiència i sobretot des del punt de vista de la modèstia hi ha molt combustible, ha plogut molt. Hem recuperat molt els nivells de l'aigua, que és boníssim! Però per contrapartida, tens els boscos que estan molt carregats de combustible. Llavors, si es donen circumstàncies de ràfegues de vent que siguin bastant constants i pujades de velocitat, que la humitat baixi, temperatures altes… 

PP: Sí que és veritat. Cada dia hi ha la unitat GRAF que ens envia el pronòstic. Hi ha més tecnologia. Cada dia ens envien la resposta que tindrà el foc aquí a la regió si comença alguna cosa. Però no n'hi ha mai cap d'igual i les circumstàncies són que no saps el que et pot passar. Avui en dia tothom porta mòbil. De seguida reps moltes trucades i tot és molt ràpid. 

Quin sistema d'alerta teniu?

OB: Una aplicació que si hi ha qualsevol sinistre s’activa automàticament. Va directe a tots els membres del Parc de la Llacuna. Hi ha un possible foc d'habitatge a Sant Joan de Mediona? S'activa directament. Abans et trucaven i el Pere havia de trucar tothom. Ara avises que sortirem, serem 3, 4 o els que puguem. Doncs ells ja saben que segurament el parc mare que serà a Vilafranca o serà Igualada, sortirà, i que la Llacuna també ho ha confirmat. Entre que baixes, et canvies i marxes són uns 20 minuts, però tu ja saps que hi ha un parc de funcionaris o dos que ja haurà sortit. Llavors si és al poble som més ràpids nosaltres. Fa poc ens van avisar d’un foc d'habitatge aquí i en 10 minuts estàvem donant servei. El que més t’interessa és el teu poble i voltants. La Llacuna és un dels pobles de Catalunya on una ambulància triga més a arribar. 

PP: A vegades arribes a casa a les 4 de la matinada i no pots dormir, perquè se’t repeteix una imatge al cap. Hi ha imatges que veus que se’t queden per tota la vida. I penses, realment val la pena? Qui m’ha manat a mi posar-m'hi? Però al cap de poc et passa i sant tornem-hi.