Arcadi Oliveres: "L'Escola de Pau dona eines per desplegar les eines de la no-violència"

Una persona que s'inscrigui en els cursos de l'escola d'estiu d'Igualada, que hi podrà aprendre, què s'hi trobarà?

L'any passat es va un primer curs de pau però com aquest any hi ha hagut aquesta situació tan especial a Catalunya ens va semblar bé que si es feien uns cursos que parlaven de pau, es pogués insistir molt en la lluita no violenta, per això se'n fan dos. Una de les grans virtuts que ha tingut la lluita política catalana tots aquests anys és que no hi ha hagut ni una sola gota de sang. Però la no violència s'ha d'aprendre, s'han de veure qui són els mestres, quines són les tècniques, la resistència de la no violència, les fonts teòriques, quins són els pares espirituals. Per tant, mentre que un curs tracta de no violència, de l'altre jo diria que tracta la pau positiva. Què vol dir això? Que de vegades entenem la pau estrictament com l'absència de guerra, que les bombes no es disparen i els exèrcits s'han retirat. Però no només això és la pau. La pau vol dir justícia social, desenvolupament dels pobles, respecte pels drets humans, protecció del medi ambient. Pots no morir-te per la guerra però pots morir-te de fam, que al final és el mateix.

Creu que els conflictes del s. XXI es resoldran de forma no violenta?

Seria desitjable. Però tinc la impressió que no sempre serà així. Europa no practica la violència armada, però els morts ofegats a la Mediterrània són violència. Això no deixa de ser una violència que no deixa entrar, que posa fronteres, que no deixa que les pasteres arribin o que els vaixells facin els trasllats de persones. Europa no ha renunciat a la violència. És més, segons els experts, Europa es dota cada vegada més d'armament més sofisticat, no per fer la guerra sinó per impedir l'arribada de refugiats, per tallar les fronteres… I a més, amb molt mala bava, aquest armament no el volen tenir a Europa, el fabriquen aquí per tenir-lo a Egipte, Líbia, Tunísia, Sudan… Per tant, aparentment Europa no vol la guerra però a la pràctica hi participa com el que més.

Els catalans s'han conscienciat més amb altres tipus de violència arran del que ha succeït a Catalunya?

Catalunya sempre ha prestat atenció als problemes internacionals. L'any 2003 vam organitzar a Barcelona una manifestació d'1,4 milions de persones, no per la independència, sinó contra la guerra d'Iraq. L'any passat milers de persones van anar a una manifestació sota el lema “volem acollir”, per tant des d'aquest punt de vista sí que hi ha aquesta consciència. Ara, que aquesta consciència l'hagi incrementat pel fet independentista o no, això no m'atreviria a dir-ho.

Pot tenir esperança el ciutadà comú de canviar les coses a través de la no violència?

Sí, de fet diré una cosa una mica radical: l'única esperança per canviar les coses es la no violència. Si canvien amb violència, la violència a la llarga és com un bumerang que et retorna sempre. Una acció feta amb violència retorna sempre amb violència.

Quines accions no violentes que hagin aconseguit canviar coses destacaria?

L'exemple que sempre es posa és la independència de l'Índia i el treball de Gandhi. Però fa un mes vam commemorar el 50è aniversari de la mort de Martin Luther King, assassinat l'any 68 als EUA. Ell va morir, però va promoure una gran lluita no violenta pels drets civils dels negres als EUA. A partir de llavors, els EUA van començar a reconèixer als ciutadans negres amb els mateixos drets. Aquí a Catalunya, que un grup molt gran de no violents, els objectors de consciència, es negues a fer la mili va aconseguir que no hi hagués més servei militar a Espanya. El món ens ha anat demostrant que hi ha coses que s'han aconseguit amb accions no violentes.

Què pot fer un ciutadà a la seva vida diària per ajudar a canviar el món?

El primer que hauria de fer és informar-se. Per exemple, la setmana passada va morir l'amo del diari més important de França, Le Figaro, però és que aquest senyor era al mateix temps l'amo de la indústria d'armament més important de França, que fabrica avions de combat. Què dirà el diari Le Figaro el dia que França vagi a qualsevol guerra si el seu propietari també té indústries que fabriquen armes? Doncs dirà “endavant amb aquesta guerra”. El primer que ha de fer un ciutadà és saber triar la informació que llegeix i, per desgràcia, els grans mitjans estan més al servei del poder que al servei dels lectors. Una altra cosa que hem de fer, seleccionar la informació. Mirar premsa digital, radios, butlletins d'ONGs, blogs, revistes especialitzades… I oblidar-se d'Antena3, oblidar-se de Telecinco i, si molt m'apures, oblidar-se de TV3, abandonar els grans mitjans.

Creu que tanquem els ulls a propòsit? Hi ha molta gent que diu que no mira el telenotícies a la tele perquè només expliquen coses dolentes.

Sí, clar. Ho tanquem perquè no estem acostumats a digerir aquesta informació pensant-nos que ens farà mal. Però jo penso al revés, ens farà bé, ens posarà una mena de nus a l'estómac i voldrem canviar les coses.

Què fem un cop tenim la informació?

La segona cosa que has de fer és agrupar-te, perquè si actues sol, no aconseguiràs res. Aquí a Catalunya tenim l'exemple de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, quan a la gent els feien fora del pis no podien fer res. Però a la que es van associar i el jutge es trobava a 50 persones a la porta, a vegades salvaven el pis.

I individualment?

Podem fer altres coses. Per exemple, els últims mesos ha estat sobre la taula el tema de les pensions, i el govern diu, tal com estem, no hi ha diners per pensions. I aleshores, et diuen faci's un pla de pensions, perquè amb això vostè complementarà la pensió que el govern no li pagarà. Ja hi has caigut de quatre potes! Quan tu et fas un pla de pensions, els diners que hi diposites cada mes aniran a grans empreses multinacionals, a l'especulació i a la fabricació d'armament. I tu aniràs pel món com un angelet dient no vull la guerra a Síria, no vull la guerra a Líbia i cada mes aniras posant calers a empreses que fabriquen armament i que hi participen. Una actitud personal és renunciar als fons de pensions. També és començar a mirar, en el cas espanyol, quins bancs treballen amb la indústria d'armament: el que més el BBVA, el segon el Santander, el tercer Caixabank, el quart, el Banc de Sabadell. Si tu dius, no vull la guerra, procura posar els teus estalvis en un altre lloc que no sigui aquest. També podem informar-nos de quines són les empreses que més treballen amb això, avui en dia, les empreses que fabriquen tecnologia estan molt vinculades a les empreses d'armament. Sent un consumidor responsable es poden aconseguir coses contra la guerra i en favor de la pau.

Allò que diuen de que mica en mica s'omple la pica.

És això, exactament. Moltes petites accions faran un gran canvi. Un bon lloc on conèixer aquests canvis és un dels últims caps de setmana del mes d'octubre a la Fabra i Coats. Alla cada any durant tres dies s'hi fa la gran fira de l'economia social, solidària, cooperativa, ecològica. Allà veuràs la quantitat de petites passes que es fan per aconseguir canvis, no només amb la guerra sino amb el comerç, les migracions, l'ecologia, les telecomunicacions… un món diferent. Jo hi confio molt en això.

Porta més de 50 anys sent activista i ha participat en tot tipus de protestes, des de la Caputxinada al 15M, com veu el món de l'activisme?

Catalunya sempre ha sigut un focus especial d'activisme, tant a Espanya com en aquesta Europa tan rica i mig esmorteïda i egoista actual. La campanya pel 0,7, la campanya per la devolució del deute, el 15M, campanyes d'activisme aquí a Catalunya n'hi ha hagut moltíssimes. En aquest sentit és una bona cosa el que està passant.

Pel que diu a Catalunya hi ha més consciència social que a altres llocs, per què creu que passa això?

Hi ha varies raons, jo diria que la fonamental és que som un país de frontera. Per això aquí és més fàcil connectar amb França, connectar amb Itàlia, Bèlgica, que no pas des d'Extremadura, per exemple. Per altra banda, la propia situació política catalana, més enllà de l'independentisme o no, on la llengua està oprimida, les llibertats no són gaires, la gent vol tenir la seva propia idiosincrasia, també motiva a una mobilitat major. Si ja hi afegeixes una xarxa social que ha funcionat sempre en terrenys d'economia, migració, cooperativisme, ecologistes… tens tres elements que fan que hi hagi aquesta vida.

Com creu que ha canviat l'activisme en aquest 50 anys?

No ha canviat res, almenys per mi. El que ha canviat son els mètodes i els instruments, quan fa 50 anys es feia una mani, haviem de penjar cartells. Ara es fan servir les xarxes socials i ja tothom ho sap. Ja cap mani es convoca amb un cartell. Això ha canviat, però les raons humanitaries, que mobilitzaven a la gent per anar a les manis son les mateixes. En aquest moment son les pensions, abans eren els salaris dignes, ara pot ser l'ecologia, abans l'objeccio de consciencia. Però tinc la impressió que els grans temes de la humanitat segueixen sent molt vigents.

Hi ha més raons per queixar-se ara o abans?

Depèn. Poster n'hi ha més ara. Abans hi havia una raó clarissima, amb el franquisme no hi havia llibertat. Per tant volíem demanar llibertat. Ara les raons són múltiples, perquè poden ser econòmiques, polítiques, ecològiques, financeres… i per tant hi ha més motius per treballar-hi.

UNA ENTREVISTA FETA PER Aïda Sánchez Alonso