TORNAR

Carme Campoy: "“L’objectiu de la cooperació és desaparèixer”

Carme Campoy és vicedegana del Campus d’Igualada, coordina diversos projectes internacionals de la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia de la Universitat de Lleida

ensenyament
Dilluns, 11 octubre 2021. 09:29. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

Carme Campoy és la vicedegana del Campus d’Igualada. L’hem entrevistat perquè ens expliqui els projectes de cooperació internacionals que es duen a terme des de la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia (FIF) de la Universitat de Lleida, que ella mateixa coordina. Campoy és fisioterapeuta, llicenciada en Antropologia Social, doctorada en Antropologia Mèdica, ha fet un màster en Cooperació Internacional i un altre en Sexologia, àmbit en què se segueix formant actualment. També ha fet poesia, pintura, i ha sigut atleta. El 2017 va rebre el premi Fisioterapeuta de l’Any, amb què el Col·legi de Fisioterapeutes reconeix un col·legiat per la seva tasca professional i difusió que fa de l’ofici. Acaba de ser nomenada presidenta del Consell de Cooperació al Desenvolupament de la Generalitat.

Amb quina de totes les teves facetes et quedes?

Tot el que he anat fent fins ara em descriu. No som una sola cosa, hi ha una àrea i ens anem movent. Ara per exemple ja no pinto, però ho necessito, necessito que ho facin d’altres i rebre-ho, és aliment per a l’ànima.

Quina és la teva trajectòria professional?

Soc fisioterapeuta des del 1990. Durant nou anys vaig dirigir un centre privat de fisioteràpia a Sant Boi de Llobregat. Després vaig treballar en una empresa que s’encarregava de la rehabilitació del sistema públic de Salut a la regió de Lleida, servei que vaig coordinar més endavant quan va ser adjudicat a GSS el 2006, fins al 2018. Aquell any vaig agafar una excedència per impartir classes a la Universitat de Lleida a temps complet. Pel que fa a la docència, el 1994 vaig anar a fer classe a la Facultat de Fisioteràpia de Mèxic DF, durant dos cursos. El 2010 vam implementar el Grau en Fisioteràpia a la UdL i des de llavors hi dono classes. Ara soc vicedegana de la FIF al Campus d’Igualada.

Ets la impulsora del projecte FisiÀfrica, que ha permès crear formació universitària en l’àmbit de la fisioteràpia a l’Àfrica. Com va sorgir i en quin punt està actualment?

El 2012 vaig anar a Gàmbia per primer cop a fer el treball final del màster de Cooperació Internacional. Un cop allà, realitzant una diagnosi entre els professionals sanitaris, una de les necessitats formatives que percebia era del camp de la fisioteràpia. Allà el tipus de malalties prevalents poden derivar en discapacitat funcional. En aquell moment, al país només hi havia tres fisios. D’aquest estudi en van sorgir dues idees: una va ser el tema central de la meva tesi, la fisioteràpia o traumatologia tradicional a l’Àfrica occidental, i l’altra va ser crear formació universitària en fisioteràpia. Quan vaig tornar vaig proposar a la Facultat d’Infermeria i Fisioteràpia i a l’Oficina de Cooperació de la UdL fer una prospecció del terreny. Partint del nostre pla d’estudis, vaig treballar conjuntament amb els fisioterapeutes gambians per adaptar-lo al seu context. En va sortir un programa universitari de quatre anys.

Paral·lelament, el 2013, se’m va creuar una fisio que havia estat a Moçambic fent el seu treball de fi de màster i havia percebut la mateixa necessitat. Aquest projecte el va liderar més directament Xarxa Vives d’Universitats. El vam presentar a l’Agència Espanyola de Cooperació i ens van subvencionar amb 100.000 euros. Va ser possible crear una promoció de més de 30 fisioterapeutes. El problema és que nosaltres ho vam pagar tot, i això vol dir que quan s’acaben els diners, si el país on es desenvolupa la iniciativa no hi destina recursos, és difícil que el projecte sobrevisqui. I això és el que va passar, només va sortir una promoció.

A Gàmbia ha estat més fàcil reproduir-lo perquè ells hi han posat tots els recursos de què disposen. Ara ja van per la tercera promoció de fisios. Aquest projecte es va transformar en un programa d’Erasmus K107 entre la Universitat de Lleida i la de Gàmbia, que permet mobilitat de professors i estudiants entre les dues universitats i que no s’ha vist afectat per la pandèmia. De fet, set estudiants de Fisioteràpia gambians han pogut seguir les classes a Lleida tot aquest temps. Sí que havia quedat aturada, però, la mobilitat de professors i alumnes de Fisioteràpia d’aquí cap a Gàmbia, que hem reprès aquest mes de setembre. Hi hem anat jo, la nostra degana i una altra professora a fer classes als alumnes de primer de Fisioteràpia i Infermeria. El viatge ha servit per fer reunions amb la degana d’Infermeria d’allà i el seu personal per impulsar col·laboracions en el tema de la simulació clínica.

Teniu en marxa altres projectes de cooperació, des del Campus d’Igualada-UdL?

Sí, Sàhara Fisio. Neix d’una ONG de Lleida, Amics del Sàhara, per portar fisioterapeutes als campaments de refugiats sahrauís, a Algèria. Hi vaig anar per primer cop el 2017 a realitzar una diagnosi. En aquest primer viatge i posteriors vaig posar-me en contacte amb el ministeri de Salut sahrauí i diversos actors de l’àmbit de la discapacitat: l’Escola d’Infermeria d’allà, les ONGs Handicap International, Creu Roja Internacional i Río de Oro... Vam fer una comissió per veure cap a on volíem anar i si era factible. Aquest projecte està liderat per la UdL i per la Universidad Complutense de Madrid, que també hi aporta professorat.

Els alumnes van a l’hospital de Rabuni. Creu Roja paga el viatge (un servei de taxi compartit) i un àpat als alumnes, i també paga els professors sahrauís que imparteixen la part d’infermeria. Nosaltres cobrim els viatges dels professors de la UdL. Vam veure que una formació de quatre anys no era viable allà, però una de més curta, de dos anys, sí. El comitè d’ortopèdia té un recinte molt gran davant de l’hospital de Rabuni. Està en llocs amb molts amputats, com és el cas dels campaments de sahrauís. El govern marroquí ha anat construint un mur, “el de la vergonya”, de quasi 3.000 km entre la zona ocupada i la zona alliberada pels sahrauís durant els anys de guerra. Està sembrat de bombes, algunes amb forma de joguina, que maten o danyen greument molts infants i joves.

No ha de ser fàcil aconseguir que prosperi la formació universitària en aquest context...

Molta gent em deia que no me’n sortiria, als campaments de refugiats. És clar, fa més de 40 anys que viuen en un full en blanc, al desert, i no el poden explotar perquè no és seu, és d’Algèria. No és fàcil perquè allà no hi ha futur. Però si hi havia una petita possibilitat, jo ho volia provar. Qui em coneix sap que soc del parer que si t’ho curres, ho aconsegueixes. La clau de qualsevol projecte de cooperació és involucrar al màxim els actors i les institucions d’allà, perquè si tu ho crees tot, a part que no és ètic, és molt difícil que sigui sostenible quan te’n vas. L’objectiu de la cooperació és desaparèixer. La meva visió no és aportar quelcom que resulti anecdòtic, sinó quelcom que quedi al país. Tu hi poses el mínim i ells tots els recursos de què disposen, així els vas donant autonomia i no crees dependències.

El novembre de l’any passat, la mateixa setmana que van entrar en guerra amb els marroquins i tots pensàvem que el projecte se n’anava en orris, em van convocar a una reunió i la proposta que van fer des dels campaments va ser continuar amb la formació online, ja que no es podia viatjar a Algèria. Va ser una mostra enorme de l’interès que tenien perquè el projecte continués. Durant els mesos de març, abril i maig vam estar donant classes a distància des de la UdL i la Complutense. És tot un èxit. Ara al setembre i octubre fan pràctiques clíniques, i al desembre tornarem a viatjar allà amb la idea de portar alumnes d’Infermeria a fer pràctiques als campaments sahrauís i a impartir classes presencials als estudiants de fisioteràpia.

Tens algun altre projecte al cap?

Sí, tinc algunes idees (riu). Hi ha una organització, la World Confederation Physical Therapy (WCPT), que es dedica a fer el que jo faig de forma individual, diagnosis en diferents països per detectar-ne les necessitats. El projecte es basa a crear formació en fisioteràpia cercant sinèrgies entre quatre països africans, tots ells excolònies angleses, que tenen situacions molt diferents: Ghana, on fa anys que hi ha formació en aquest àmbit; Gàmbia, on ara ja anem per la tercera promoció; Sierra Leone, on s’havia intentat arrencar una formació, sense èxit; i Libèria, on no saben ni si existeix algun fisioterapeuta. La idea és desenvolupar formació en aquest àmbit en els països on no n’hi ha i millorar la formació als altres estats. Havia quedat en stand by, però fa quinze dies vaig començar de nou a moure fils. Vull presentar el meu projecte de cooperació a finals d’any a l’Oficina de Cooperació de la UdL per a Sierra Leone, aprofitant la diagnosi de la WCPT, que determina que hi ha mancances sobretot pel que fa a la qualitat docent. I un altre projecte que volem desenvolupar és un Màster en Fisioteràpia a l’Àfrica, però no trobem una convocatòria que s’hi ajusti.

Poden fer pràctiques a l’Àfrica, els estudiants de la UdL?

Sí, a finals d’any es valorarà si els d’Infermeria poden anar als campaments sahrauís, per exemple, i també a Baja Kunda, a Gàmbia, on jo porto estudiants meus de Fisioteràpia cada estiu des del 2014, gràcies  al conveni entre la UdL i l’ONG Alpicat Solidari. Normalment venien dos o tres alumnes, però cada any hi ha hagut més persones interessades. El 2019, abans de la pandèmia, vam viatjar-hi amb més de vint alumnes i enguany amb gairebé trenta. El que intento és fer una cadena per donar continuïtat assistencial. Jo viatjo amb alumnes que encara no han acabat, i ens coordinem amb alumnes que ja han acabat, que hi van com a tutors dels que encara estan estudiant.

Aquest estiu, per exemple, hem tingut diversos infants amb hemiplegia a causa d’ictus com a seqüela de malària cerebral. Aquesta malaltia allà és letal per als nens. Amb aquesta cadena hem fet tractament i, aprofitant que a l’Àfrica tothom té mòbil amb dades -no tenen nevera però sí mòbil amb internet, és així-, vam quedar amb les famílies d’aquests infants que, quan tornéssim aquí, seguiríem fent seguiment a través de telerehabilitació. Vaig demanar quins alumnes voldrien participar-hi i quasi tots s’hi van apuntar.

Què aporta la cooperació als estudiants?

A l’àmbit de la cooperació hi ha un discurs universal del ‘bonisme’: cada primavera, qui vol canviar-se la vida necessita anar a Gàmbia. Jo els pregunto per què volen venir. “A ajudar”. D’acord, a ajudar en què? Molts no ho saben. Donem per fet que els africans ho necessiten tot. Per això fem formació sobre cooperació, tant des de la Unitat de Cooperació de la UdL com des d´Alpicat Solidari, per desmuntar les idees errònies que existeixen sobre Àfrica i que justifiquen el postcolonialisme, com ara que són uns salvatges, que no saben cuidar dels seus fills, que no saben educar, que l’única virtut que tenen és la sexual... No es coneixen els literats intel·lectuals africans i n’hi ha de grandíssims! Aquesta formació és útil, però no transforma. Si viatges amb algú com jo, que et fa que et qüestionis coses, pot ser transformador, però fins a cert punt. Als estudiants que participen en aquests projectes els demanem que facin un diari de camp. Quan vaig analitzar el del 2019 -el d’aquest any encara el tinc pendent- vaig tenir la sensació que els alumnes tenen una idea èpica de fer un viatge així, però al final és incòmode, i això és el que transmetien amb el seu relat. Ara, n’hi ha alguns que sí que canvien el xip.

En països com el nostre, després de passar la covid, un dels aspectes amb què es treballa més és amb la rehabilitació física dels pacients, on juga un paper important la fisioteràpia. A l’Àfrica què passa amb les persones que han passat la malaltia?

És una realitat molt diferent. Quan va començar la pandèmia, jo anava seguint els indicadors de Gàmbia. Sortien molt pocs casos. La gent d’allà em deia que a l’hospital hi havia molta gent amb tos, mal de cap... Però si ho preguntes, et diuen que allà la gent no es mor de covid, sinó de malària. La gent es posa la mascareta per anar a l’hospital però no al bus, que està ple com un ou. No es fan cribratges massius, només PCRs als que volen viatjar a un altre país. Cal pensar que al continent africà un 80% de la població utilitza la teràpia tradicional. Quan tenen una malaltia no necessàriament van a l’hospital, i si hi van, molts cops ni els diagnostiquen. Algú que es mor de mal de panxa, es mor de mal de panxa i punt, ningú n’esbrina les causes.

A part, la gent no es vol vacunar. Actualment només el 4% de la població africana està vacunada. En aquests països hi ha la creença que existeixen els vampirs i de vegades, quan vas amb una agulla, es pensen que els estàs robant la sang. Jo he preguntat si fan fisioteràpia amb pacients que han passat el virus, però és clar, no és significatiu. Per arribar a aquest punt s’haurien de donar un seguit de condicions que no es donen.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic