TORNAR
PUBLICITAT

David Rosinés: “Som aquí per viure i, mentre vivim, ens hem d’ajudar els uns als altres”

Durant els enterraments, el David fa videotrucades en directe des del cementiri amb els familiars que no poden acomiadar-se personalment dels seus éssers estimats

societat
Dilluns, 22 juny 2020. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull

El David emmarca amb el seu mòbil l’escena. Els seus companys acaben de col·locar la làpida i la segellen. Un nom. Una data, de naixement. Una data, de mort. A l’altra banda del telèfon, una família. La família del difunt. Desolada. No han pogut anar al cementiri per acomiadar-se de l’avi. Tampoc no han pogut fer la vetlla al tanatori. El David els explica què estan fent. Pas a pas. Els mateixos passos que aquests dies han repetit massa vegades. La família fa preguntes. El fill recita un poema, els nets canten una cançó. El més petit ensenya un dibuix. És un cel ple d’estrelles. Una és l’avi. “Ens en sortirem”, ha escrit. Amb lletra lligada.

“Després d’uns dies intensos, després de fer diversos serveis sense acompanyants, vaig pensar que, amb les famílies —que pateixen un doble dol—, potser podríem compartir aquest moment a través del meu telèfon mòbil. Hem fet fotografies dels enterraments. També ens han demanat que fem fotografies del nínxol els dies posteriors. Hem fet les fotografies i les hem enviades pel Whatsapp. També hem fet videotrucades en directe. Hem fet tot el que hem pogut, tot el que està a les nostres mans perquè les famílies dels difunts, que no han pogut acomiadar-se’n, puguin sentir-se, malgrat tot, malgrat l’absència, una mica a prop de les persones estimades que han perdut aquests dies. Hem procurat que, d’una manera o altra, poguessin acomiadar-se’n”, explica el David.

Amb prudència, amb un respecte rigorós i visiblement emocionat, el David assenyala que “tot i que procurem, en tot moment, donar el màxim suport a les famílies, amb tota la nostra empatia, aquests dies tot sembla una mica més deshumanitzat; tot és doblement trist, perquè no hi ha hagut el tracte personal, el vincle directe amb aquestes famílies. Hem hagut de canviar la manera de treballar. Ara es fa pràcticament tot per telèfon. Quan ens comuniquen que hi ha hagut un difunt, faig una trucada als seus familiars i parlo amb ells. Els pregunto si la defunció ha estat per Covid, si els familiars convivien amb el difunt i si havien estat en contacte amb ell, per decidir els procediments segons les normes i comunicar-los que, en aquest cas, no podran assistir al funeral. I saps i sents que són a l’altre costat del telèfon. Sents que el dol, la tristor, són a l’altra banda del mòbil. Això és molt trist. És molt dur.” En David afegeix que “en moltes ocasions, hem fet enterraments sols, sense ningú. Enterrar algú que has perdut, que estimes, i no haver-lo vist ni acomiadat és dur. És un dol estrany i doblement trist”.

Igualada i el seu entorn ha estat el territori on la pandèmia ha estat més letal. En David explica que a l’inici la situació “va ser un bon mal de cap... Cada dia hi havia diverses defuncions. En primer lloc, havíem de tenir en compte el tipus de defunció, si era per Covid-19 o no; i, si ho era, si els familiars havien estat en contacte amb el difunt o no. Si hi havien estat en contacte, no podien acompanyar el difunt. I això va originar problemes. Hi va haver moltes famílies que no van poder acomiadar els seus éssers estimats. Moltes persones, per exemple, no van poder acomiadar-se dels seus familiars perquè residien fora de la zona confinada i no podien entrar-hi. Altres, com deia, no podien venir al cementiri perquè eren contactes del difunt. I, evidentment, també hi va haver limitacions per les restriccions que es van ordenar. Eren situacions amb què no ens havíem trobat mai. Havíem de decidir si els familiars podien entrar o no, i com podien fer-ho. Si podien entrar, ho havien de fer amb mesures de protecció i, com a màxim, només tres persones.”

El David comparteix, a través d’una vídeotrucada amb el seu mòbil,  la cerimònia d’enterrament amb els familiars del difunt que no han pogut accedir al cementiri. (Foto: Toni Cortès Minguet)

La crisi, com a tots els professionals de la sanitat i dels serveis públics, també va sorprendre els serveis funeraris. “No sabies ben bé què passaria l’endemà. Quan tanquen la Conca d’Òdena, ja veus que això acabarà sent molt gros i que hi haurà problemes, que es complicarà la cosa. Van començar a arribar difunts sense parar… Hi va haver un moment, quan van abolir les 24 hores d’espera després d’una defunció, que vam veure que la cosa era greu. A part de l’increment de feina, havies d’estar sempre pendent. Sempre a punt. T’avisaven d’una defunció i, en qüestió d’hores, ja havies de tenir a punt la sepultura i realitzar l’enterrament. No paràvem…”. En aquest sentit, en David remarca que en el punt alt de la crisi “no es feien molts, molts, enterraments; potser, el màxim eren 5 o 6 en un dia, i això era a causa del fet que hi havia moltes incineracions i també hi havia trasllats a altres cementiris a fora d’Igualada. Però no paràvem. Estàvem sempre a punt.”

Malgrat aquesta situació excepcional, el David reconeix que “la gent ha col·laborat molt bé. Hi ha hagut molt pocs casos en què la família s’hagi tancat en banda. Al principi potser els costava entendre les mesures, però acabaven acceptant-ho. Em va sorprendre molt la bona voluntat de la gent, de les famílies.” En David apunta que, fins i tot en alguns casos, s’havia trobat “amb famílies que, sense saber si el difunt havia mort a causa de la Covid, em deien que preferien no assistir a l’enterrament per evitar-nos problemes a nosaltres. Això va ser molt impressionant”.

Ara, dos mesos després de l’inici del brot a Igualada, les defuncions han anat baixant. En David agafa aire i se sent alleugerit. D’una banda, perquè la pandèmia ja s’ha saldat un cost humà molt car. De l’altra, perquè en aquesta nova fase de desescalada, les mesures restrictives en els ritus funeraris són més obertes i permissives. Ja es permeten, per exemple, cerimònies amb quinze persones. Les famílies poden acomiadar els seus estimats.

El David, al Cementiri Vell d’Igualada. (Foto: Toni Cortès Minguet)

En David no vol tancar la conversa sense fer un agraïment “sobretot a les famílies, per la seva comprensió. També als companys del cementiri i, especialment, al Martí, el nostre encarregat, perquè hem estat tots al peu del canó en tot moment i en situacions dures. Per sort, cap de nosaltres no ha caigut. També els de la funerària, amb qui tenim una molt bona coordinació, i l’Ajuntament, que ens han donat suport. Hem tingut molta, molta feina; ha estat mot dur, però el treball en equip i el suport de tothom ens ho ha fet més fàcil”.

Abans de marxar, passegem pels passadissos del cementiri vell d’Igualada. En David em confessa que, “tot i que el cementiri nou és molt bonic i té un disseny molt maco, li agrada més el cementiri vell, més clàssic, més cementiri”. Caminem, en silenci. Sembla que els ocells se senten més que mai. En David té xx anys. En fa set que va començar a treballar com a sepulturer del cementiri d’Igualada. Sepulturer. Ho diu amb orgull. “Potser fa uns anys, la feina d’enterramorts, com es deia llavors, era una feina més tabú, més estigmatitzada”. Des del novembre passat, en David és el cap de servei. “Penso que és una feina molt important, perquè tothom vol que els seus difunts, que la gent que estimem, siguin tractats amb cura i respecte. És una feina molt digna i respectable, a mi m’agrada molt i li tinc molta estima”. I es nota. Es nota en les seves paraules. I en els seus gestos: ens creuem amb un senyor que porta flors a la tomba de la seva muller. Parlen. A uns metres, un avi el saluda amb la mà. L’aprecien. L’estimen. El David s’ofereix a ajudar-lo a canviar les flors. Unes roses esclatants de primavera. Em mira de reüll i em diu: “som aquí per viure i, mentre som aquí, mentre vivim, ens hem d’ajudar els uns als altres”. En un lloc tan ple de mort, lliçons de vida.


1 Comentaris

M

Montserrat

Tacoronte (Tenerife)

28 de juny 2020.00:03h

Respondre

Merçi tambe a vosaltres per el treball FET. Petons.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic