Eduard Estivill: “Se’n van els Falsterbo, però ‘Paf, el drag màgic’ no marxa de la vida de la gent”

MANUEL ARENAS / AMIC

El febrer del 2023 posen punt final, al Palau de la Música, a la trajectòria de Falsterbo després de cinquanta-cinc anys. Quan tiren la vista enrere, de totes les vivències que han tingut, amb quina es queden?

Hem tingut la gran sort de poder viure una afició, que és la música, sense haver de dependre d’ella econòmicament, i això ens ha donat molts amics, molta amistat; ens ha donat que no haguéssim de prendre ni ansiolítics ni hipnòtics ni antidepressius perquè hem pogut fer una feina molt agradable (riu), que, a més a més, ha estat patrimoni cultural i musical de tres generacions. Les cançons que vam començar a cantar ara fa 55 anys, la gent se les ha fet seves. La culminació, ara al Palau de la Música en aquest comiat, és un agraïment a tota aquesta gent que ens ha seguit i ens ha donat tanta felicitat.

Com defineix l’aportació diferencial de Falsterbo en l’àmbit de la música catalana?

No va ser una cosa volguda, sinó trobada. Nosaltres vam començar a cantar l’any 67. Va resultar que jo tornava d’Estats Units: vaig guanyar una beca quan tenia 17 anys i vaig viure un moment, quan em va tocar anar a Califòrnia, on la música que feien allà eren els Beach Boys, els The Mamas & The Papas, els Eagles... Tota aquesta gent ja començaven a cantar aleshores. I jo, quan vaig tornar, amb un amic meu, en Joan Boix, vam començar a traduir aquest tipus de música, que és el folk-rock. El què ho diferenciava del que feien en el seu moment Els Setze Jutges, que van ser molt importants, és que nosaltres fèiem cantar la gent. I això va constituir un moviment d’aquest tipus de música folk-rock on estàvem inclosos diferents persones; allà hi havia també el Pau Riba, en Jaume Arnella, hi havia els germans Casajoana, els germans Batista, el Xesco Boix i nosaltres. Això ha sigut el fet diferencial d’aquest tipus de música, i Falsterbo ha estat un dels continuadors durant tants anys d’aquesta música.

Després de tants anys, com han viscut l’evolució de la llibertat creativa en el marc del context social i polític vigent en cada moment?

Quan vam començar, a nosaltres ens deixaven cantar les cançons que volíem, però teníem censura. Encara érem al franquisme, i havíem de passar les lletres al Ministerio de Cultura perquè les aprovés. Una molt divertida que sempre ens la tombaven era La Vall del Riu Vermell, perquè l’havíem de traduir i la traducció era “El Valle del Río Rojo”, i ens deien: “No, no, el río no es rojo, esto es que ustedes quieren poner aquí algo de política” (riu). Des del punt de vista musical, Catalunya ha progressat moltíssim; els músics que tenim ara són molt bons, molt bons, molts són músics professionals perquè han estudiat la carrera de Música. Nosaltres, quan vam començar, tots estudiàvem alguna carrera, no érem músics de veritat. Només n’hi havia un, l’Enric Herrera, que després va crear diferents grups de música d’aquell moment, però ara el moment creatiu és molt important. Potser no hi ha tant compromís polític, però jo crec que encara hi ha grups que defensen la nostra llengua. Nosaltres hem cantat en català perquè som catalans.

I ja a l’etapa democràtica, han viscut algun episodi de censura o autocensura?

Mai, mai! La veritat és que hem tingut la gran sort de poder cantar sempre les cançons que hem volgut. Sí que hi va haver un moment crític, que va ser quan nosaltres teníem al voltant dels 23 o 24 anys. Aleshores ens van proposar, des d’una discogràfica estrangera, si volíem fer el pas a ser professionals. Era el moment en què cantaven grups com Mocedades, Nuestro Pequeño Mundo... Els agradava aquest tipus d’harmonies vocals. Ens deixaven cantar en català, castellà, anglès, però ells volien decidir quines cançons havíem de cantar. La gran llibertat que nosaltres vam triar en aquell moment va ser no ser professionals perquè així podíem continuar cantant les cançons que ens agradaven. Sempre hem tingut la sort de tenir aquestes cançons que la gent se les ha fet tan seves. Per exemple, ‘Paf, el drac màgic’ és una traducció del Ramon Casajoana de dos americans, Peter Yarrow i Leonard Lipton, que la gràcia ha estat que el Ramon va fer un conte d’aquesta cançó, i la gent se l’ha fet seva. Ningú ens ha dit mai què ni com havíem de cantar.

És a dir, que van dir ‘no’ a la professionalització per mantenir la llibertat creativa. 

Va ser així, realment, va ser així, però tampoc va ser una cosa tan pensada. Nosaltres en aquell moment ja estàvem a tercer de carrera tots tres, i vam pensar que ens quedaven dos anys, a alguns, als altres tres, com a mi, perquè feia Medicina, i vam pensar: “Nosaltres ja viurem de les nostres professions i podrem seguir cantant les cançons que ens agraden”. Si a nosaltres ens haguessin dit: “No, no, heu de fer aquesta cançó, amb aquest estil, perquè us anirà millor...”, doncs ja no ens hauríem sentit còmodes. O sigui, sí: la resposta és que vam triar la nostra llibertat.

Quina ha sigut la seva vinculació personal amb Falsterbo? És possible que, de la mateixa manera que professionalment s’ha especialitzat en la son dels nens, en termes musicals ho hagi fet en mantenir la gent desperta?

(Riu) Jo vaig entrar al món de la música abans de fer-ho al de la medicina. Després, la meva professió ha estat precisament ser pediatra, neuropediatra, i molt sensibilitzat amb tots els nanos que tenen dificultats sobretot de tipus cerebral. Jo vaig estar treballant com a neuropediatra vuit anys a la Vall d’Hebron i vuit anys més a Sant Joan de Déu. Va ser després, que em vaig dedicar a la medicina del son, que m’ha donat moltes alegries, igual que la música, perquè hem pogut ser pioners. Hem tingut la sort que un dels temes amb què hem pogut ajudar molt han sigut els nens, però a la consulta venen molts més adults que nens. Hem tractat i tractem persones amb insomni, persones que ronquen, persones que tenen altres malalties... I la conjunció de medicina i música a mi personalment em fa molt feliç.

En quins grups de l’actualitat veu representat el llegat de Falsterbo?

És molt curiós perquè, com que no hem sigut professionals a l’hora de viure de la música, hem tingut la gran sort de ser amics de tota la gent que canta. A través de ‘Paf, el drac màgic’ ens hem fet amics de Joan Manuel Serrat, Ramon Mirabet i Andrea Motis... És a dir, tenim amics a tot arreu. Aleshores, el què és molt divertit, com que som amics de tots, és que tothom ens diu: “Nosaltres vam començar a cantar gràcies a vosaltres!”. Això ho hem vist parlant amb en Gerard Quintana, el Pep Sala, el Carles Sabater... Tots ens diuen: “Oh, jo aquestes cançons les cantava de petit quan anava al CAU o d’excursió!”. Fins i tot els Txarango, saben aquestes cançons, i el Ramon Mirabet és un fan total de ‘Paf, el drac màgic’. Això ens fa molt feliços, perquè suposo que érem els referents de tota aquesta gent. Ells van començar a tocar la guitarra amb aquestes cançons, el què passa és que tota aquesta gent que cito són músics extraordinaris que han seguit la seva carrera, la seva línia, totalment diferent d’allò que fèiem nosaltres, però que ens diguin que van començar gràcies a nosaltres ens fa molt feliços.

Com entomen, personal i musicalment parlant, el gran comiat que han preparat al Palau de la Música el febrer del 2023 i que abans passarà per Igualada?

Bé, jo ploraré, només et dic això. Jo ploraré perquè acabar una afició, de la manera que estan anant les coses ara... Tenim un espectacle molt rodat, amb uns músics magnífics, que són els mateixos que han gravat el disc. Esperem que el Palau s’ompli. I la gent que vindrà també plorarà, n’estic segur, perquè el Paf no marxa de la vida de la gent, però sí que se’n van els Falsterbo, que són els que han cantat aquesta cançó i l’han fet popular. I com que jo m’emociono i ho explicaré, plorarem tots junts i això serà el final.