Enrich. R: "Quan pinto, procuro aturar-me en moments inesperats, quan el quadre està tendre"

Circle Culture Gallery de Berlín

Actualment viu i treballa a Igualada, on té el seu estudi en una antiga fàbrica al barri del Rec. Sempre amb una mirada oberta al món, Enrich.R treballa i exposa en diverses galeries a Barcelona, París, Londres, Copenhaguen, Bali, Nova York, Dubai... Del 3 d'abril al 9 de maig podrem veure la seva obra a l'Alzueta Gallery de Barcelona.

Com ha influït el fet de viure i treballar a Igualada en el teu procés de creació artística?

Igualada sempre ha estat entre la gran ciutat i el camp, un híbrid que m'ha deixat conèixer un entorn rural i cosmopolita. Com més gran soc, més poble em sembla però més maca la seva mida per treballar-hi bé. Des de petit que vaig passar temps a fora, m'avorria molt a casa, m'agradava sortir i mirar de fer alguna cosa, els afores de la ciutat eren com un nou planeta per descobrir. Feia molt esport, música i també pintava, però potser no de la mateixa manera que ara, em semblava que era més un entreteniment i un exercici d'observació. Sortia molt a pintar a l'aire lliure, m'agradava el ritual de trobar un motiu en el paisatge per pintar-lo. El meu pare és pintor, també tinc molts records al seu estudi i possiblement és d'on he après l'ofici. Actualment, treballo a prop del seu estudi i de tant en tant ens veiem. Vaig créixer en un barri industrial ple de fàbriques antigues, com si el temps s'hagués aturat fa cent anys. Tenir l'estudi en una fàbrica em va fer descobrir noves maneres de pintar, i on em vaig trobar amb pintura abstracta. Una pintura amb infinites possibilitats, però que el repte es redueix en un mateix.

Les herències culturals mediterrànies, occidentals i orientals, semblen interactuar en la teva obra. Com s'ajunten aquestes influències?

Sembla que avui en dia tot està globalitzat i que tothom es contamina, però en el fons ningú pot amagar-se de les seves arrels. De cada lloc pots aprendre alguna cosa, però, l'objectiu del pintor és sempre el mateix, narrar. Sí, veig la pintura a EUA més immediata, ràpida, gran… És com si hi hagués pressa per alguna cosa. M'agrada perquè són imatges que amb pocs segons se'm graven a la memòria i a vegades és difícil. De petit vaig viatjar a NYC i tinc el record molt viu del primer cop que vaig veure un Newman, Pollock i Rothko, ho recordaré sempre. Les meves arrels són a Catalunya, d'aquí ha sortit grans pintors com Miró, Tàpies, Pijuan, Barceló... va ser el meu primer apropament a la pintura després del meu pare. És una pintura amb menys urgència i penso que el fet d'haver compartit un mateix paisatge ha fet que connecti amb ells de forma natural. Potser d'alguna manera s'apropa a l'art oriental, amb aquesta idea que l'embelliment és fruit del pas del temps i del traspàs de generacions.

El teu treball es descriu com una "estratègia de capes d'estrats superposats i composicions de pintura mixtes". Pots explicar com abordes aquest procés?

L'impuls de pintar moltes vegades fa generar noves superfícies, sense la necessitat de saber allà on em portaran. L'assaig/error em fa descobrir colors i maneres de treballar un mateix motiu. Crec que moltes de les meves obres amaguen dubtes i colors en l'interior que m'han conduït al resultat final.

El teu art sembla convidar els espectadors a un espai de silenci i introspecció. Penses que és contemporani?

Quan pinto, procuro aturar-me en moments inesperats, quan el quadre està tendre. Treballar amb l'aigua fa que el dibuix no sigui estàtic, deixa que la pintura un cop seca continuï viva. Penso que és un apropament al buit que fa que el temps s'aturi, sigui per temperatura o l'aire entre elements es crea una imatge atemporal.

Les teves influències inclouen Rothko, Hernandez Pijuan i Lee Ufan, entre d'altres. Com i per què aquests artistes han modelat la teva visió artística?

El que m'interessa d'un artista més enllà de si hi ha semblances a l'hora de treballar és la seva manera de pensar. La idea de narrar els mateixos valors de la història de la humanitat amb una veu personal. Sempre he tingut certa nostàlgia per pintors del segle passat, sigui per la seva obra o potser també per les seves vides. Brancucci, Tàpies, Judd, Twombly, Flavin, Long, Schnabel... són artistes que més enllà de l'anècdota la seva obra pren vida pròpia i esdavé una idea. També m'agraden artistes més actuals, a vegades noto que hi ha una necessitat per desmitificar tots aquests artistes que han marcat la història de l'art, és important que passi. 

Has exposat arreu, des de Girona fins a Brooklyn i Bali. Com responen els diferents públics d'arreu del món a la teva obra?

No crec que hi hagi massa diferència entre països, mentre hi hagi una resposta del públic, els quadres ja estan fent la seva feina. Pintar m'ha servit d'excusa per viatjar i veure món, no crec que ho deixi de fer mai. Tot i això, m'agrada treballar de manera local i traslladar-ho món.

El títol de la mostra a la Circle Culture Gallery de Berlín és "Abstract Problems". Com descriuries això? Vas parlar de reptes, miralls, comunicació, pensaments de fer, el destí i el viatge de la pintura. Podries aprofundir més sobre això?

Durant les jornades de treball per aquesta exposició, he gaudit molt d'una manera literal de l'acte de pintar i el fet de tenir dubtes que em fa reaccionar sobre la tela.Arxivo en la memòria colors, superfícies, llum..., que després intento resoldre a través de cada dubte. El mòbil m'ajuda a ser una extensió del meu cervell. M'agrada la pintura que no desprèn una posició política. Vaig creure que "Abstract Problems" resumia bé el fet d'encadenar imatges creades per decisions que treballen junt amb el meu instint, i que potser podia extrapolar-se a altres aspectes de la vida. Ser capaç de tenir control sense caure en la rigidesa del moviment i entendre la pintura com un dubte constant.