Isabel: “No he passat por però sí llàstima i patiment per la gent que ens ha deixat"

La Isabel va néixer a Granada fa 85 anys (espero que disculpi la descortesia de fer pública la seva edat…). De ben joveneta es va casar i va venir amb el seu marit a viure a Catalunya, concretament a Barcelona. Quan va morir el seu marit, fa més de cinc anys, va conèixer la residència Pare Vilaseca i va decidir venir a viure a Igualada. La Isabel, a part de les seves “cosetes cròniques" —té degeneració macular—, es troba bé de salut. "No tinc problemes, em sento físicament bé", ens explica. Aquest matí s'ha llevat, s'ha arreglat, presumida, perquè tenia l'entrevista i ha esmorzat. Avui no ha pogut anar al gimnàs, com cada dia, perquè tenia aquesta cita amb el diari. La Isabel desprèn vitalitat. Molta. "Aquí puc fer moltes activitats", explica tot remarcant que "en tenia moltes ganes, perquè durant el confinament vam passar moltes setmanes que, per prevenció, pràcticament no sortíem de l'habitació. Ara a la residència ja es reben visites, podem sortir a passejar al jardí, podem fer tallers i activitats”.

La Residència Pare Vilaseca ofereix acolliment residencial permanent o temporal a persones grans vàlides o amb diferents nivells de dependència en unitats de convivència diferenciades. Proporciona un servei integral amb plans individualitzats d’atenció personal interdisciplinària per facilitar les activitats de la vida diària. També ofereix un servei de suport a les famílies i estades temporals de descans familiar. Disposa d’un total de 152 places de residència assistida, 93 públiques concertades amb el Departament de Benestar Social i Família i 59 privades. També compta amb un centre de dia, de 40 places. L’equip humà i professional vetlla pel manteniment de la salut física, psíquica, emocional i relacional dels residents. L’objectiu és facilitar un entorn substitutiu de la llar, adequat i adaptat a les necessitats d’assistència, i mantenir el màxim grau d’autonomia personal i social. La Residència Pare Vilaseca és gestionada pel Consorci Sociosanitari d’Igualada. Fa unes setmanes, el seu gerent, Jordi Ferrer, explicava a l’AnoiaDiari que, a l’inici de la crisi "ens vam trobar molt sols davant l’emergència. Quan ets un dels focus del virus, com han estat les residències, vius l'emergència des dels màxims límits personals i laborals. Hem precisat d'una reorganització interna molt gran. Vivíem hora a hora, crisi a crisi, necessitat a necessitat, problema a problema, per cada situació que apareixia, buscàvem totes les opcions possibles. Hem perdut residents i les seves famílies no els han pogut acompanyar com caldria”. El factor humà, l'allunyament d'aquestes persones de la seva gent, és un dels fets que més lamenta la direcció del centre. "El més dur ha estat la pèrdua de molts residents, que les seves famílies no han pogut acompanyar com caldria en el final de vida, a causa de la limitació de les visites" assenyala, així com "la mort d'una de les nostres treballadores. I el millor, la resposta dels nostres professionals que han lluitat i segueixen lluitant contra aquest virus, els missatges de suport de molts familiars, i la solidaritat i ajuda que hem rebut de particulars, empreses, entitats i institucions locals” assenyalava Ferrer, afegint que “el confinament perimetral i ser un dels brots de la pandèmia hauria requerit una pla de xoc específic tal com es va reclamar per escrit i per totes les vies. Preveient els problemes d'abastiment, ens vam anticipar i vam crear un grup de treball de compra d'EPIs amb l'Ajuntament d'Igualada i l'Hospital d'Igualada, i que sumat a les múltiples donacions que hem rebut de particulars, empreses, entitats i institucions locals, han permès que els nostres treballadors disposessin d'EPIs en tot moment." El gerent del Consorci Sociosanitari d’Igualada remarcava que "en el dia a dia en una residència els avis i àvies acaben sent com una família, i la veritat és que ha estat un cop molt dur, tant per les famílies, els residents, com pel personal, a qui cal agrair la seva màxima professionalitat i atenció.”

En aquest sentit, i malgrat la duresa de l’aïllament preventiu, la Isabel té molt clar “que havíem de fer-ho. Per a mi no va ser difícil. Sí que hi va haver alguns residents als quals l’aïllament els va resultar més dur i van estar tristos, però va ser necessari, per precaució. Molts companys de la residència van agafar el virus, els van canviar de lloc, a alguns els van portar a l’hospital, alguns ens van deixar. Però tinc molt clar que s’havia de fer. Ara ja podem sortir, vigilant molt. Podem tornar a fer activitats, com els treballs manuals, que m’agraden molt”.

Des de l’inici de la pandèmia, el balanç de víctimes i casos positius a Igualada, al país i al món, és desolador. Tot i el confinament, la Isabel “sempre estava al tanto de tot. Per la degeneració macular no podia llegir els periòdics, però cada dia mirava els telediaris. Sabia tot el que estava passant aquí, a la Conca d’Òdena, que ha estat terrible, així com a tot el món. També, gràcies a les xerrades que ens feien aquí a la residència, estàvem ben informats de la crisi”. Malgrat la situació crítica, la Isabel reconeix que “no he passat por. A la residència m’he sentit segura, acompanyada. Personalment, he pres molts mesures de precaució; ho netejava i desinfectava tot, el mòbil, els objectes, i sobretot, les mans, a cada moment. Sóc molt optimista, en tot moment he estat conscient del perill i he actuat sempre amb respecte i precaució”, assenyala la Isabel, que reconeix que “no he passat por però sí llàstima i patiment per la gent que ens ha deixat, per la gent que ha estat malalta, per les seves famílies, algunes conegudes. Era una cosa que no esperàvem”.

Des de principis de juliol, la Residència Pare Vilaseca ha obert les portes perquè els residents puguin rebre —amb estrictes mesures i protocols de seguretat— les visites de les famílies. Durant aquests darreres setmanes, el desig dels avis i àvies de retrobar-se amb els familiars era tan gran com la por que el virus pogués entrar al centre. El suport emocional que representa el contacte amb els familiars és essencial, però el risc de contagi era gran. Durant aquests temps, els centres han procurat que els residents, encara que no físicament, hagin pogut estar en contacte amb els seus coneguts i familiars a través de videotrucades. La Isabel n'és una experta. No té família aquí, ni a Igualada ni a Catalunya. Són lluny: a la seva Granada natal i a Mèxic, on viuen el seu fill Francisco Javier, la seva nora Marta Alejandra i el seus néts Ginés i Isabelita. "El meu fill fa disset anys que viu a Mèxic. Abans, amb el meu marit, cada any passàvem un parell de mesos a Granada i dos o tres mesos a Mèxic. Ara ja no estic en condicions de viatjar. Però cada dia parlo amb el meu fill. Cada dia, a les nou del vespre, quan comencen les notícies, que són les dues del migdia, allà. Cada dia. També durant aquestes setmanes. A Mèxic està morint molta gent. Ells, gràcies a Déu, estan bé, no els ha passat res. Gairebé no surten de casa, tot ho fan a través de l'ordinador. Prenen moltes precaucions", explica amb emoció la Isabel.

Com que té la família tan lluny, durant el confinament la Isabel no ha trobat a faltar les trobades presencials amb els familiars. Quan li preguntes què és el que més ha enyorat durant aquest temps d’aïllament contesta, riallera, “la perruqueria!!! Mira com porto el cap!!!! També he trobat a faltar la podòloga, que em cuidi els peus. El primer que faré, quan surti, serà anar a la perruqueria”.

La Isabel, com tota la nostra gent gran —la gran gent—, mereixen aquestes i totes les moixaines. Tota la tendresa. Tot el respecte. Ells, que han passat, viscut i patit, diverses vicissituds, guerres, crisis i tragèdies al llarg de la seva vida, ara han estat les víctimes principals d'aquesta crisi. I ho han viscut, com sempre, en silenci, sense retrets. "Amb optimisme", com remarca la Isabel. "No recordo haver vist res semblant a la meva vida, una cosa tan gran i mortal a tot el món". M'ensenya la marca de la vacuna de la verola a la pell i recorda que "a la postguerra hi va haver moltes malalties, molta misèria".

Mentre parlem amb la Isabel —m’hi hagués passat tot el matí— al costat hi ha l’Estíbaliz, psicòloga de la residència. Per a la Isabel, “l’acompanyament de totes les persones que treballen aquí, durant aquests temps, ha estat molt important. Sort n’hem tingut.

Així i tot, i com un presagi, la Isabel fa un afegitó: “Fins ara no he tingut por. Demà, ja veurem”. Li preocupa el relaxament en les mesures de protecció i l’actitud de molta gent. “Hi ha moltes persones que van sense mascareta, que no prenen mesures de prevenció, ni per a la gent del seu costat ni per a ells mateixos. No tenen cap mena de consideració cap als altres. No hi ha dret, amb tot el que hem patit… Són uns inconscients i uns irresponsables!!!

La Isabel no vol acabar la conversa sense un desig: “Que desaparegui el virus i que la gent tingui feina i no hi hagi les necessitats que hi ha ara al món”. Optimisme. Vitalitat. Generositat.