Joan Beumala: “La por és una resposta a un perill extern, i per tant, contingent”

Com han encaixat els infants el confinament? Hi ha algun precedent d’una situació similar?

La irrupció de la Covid-19 va generar en un inici un impacte emocional molt fort. Les imatges que vèiem als mitjans de comunicació, l’esforç del personal sanitari dels hospitals, d’atenció primària i de tots els qui estaven a primera línia ens feien adonar que estàvem vivint una situació inèdita, sense precedents en la història recent. La societat hiperactiva i globalitzada es va veure obligada a confinar-se. Una parada obligatòria.

Els precedents de pandèmies d’una magnitud semblant ens quedaven lluny: el VIH, la sida, el 1980, i quasi fa cent anys la pandèmia més devastadora del segle xx, la coneguda com a grip espanyola.

Amb relació a com els infants i adolescents han viscut aquest confinament, és difícil fer una generalització, però podríem dir que hi ha hagut diferents “fases”. En un primer moment, va aparèixer la por; podien amagar-la o confessar-la a les persones de més confiança. Després hi va haver un període en què es van anar adaptant al que suposava el confinament: adaptació de l’exigència escolar a la nova situació, reducció de les relacions socials, flexibilització dels horaris… i, curiosament, alguns s’hi van acomodar ràpidament. En aquestes dues fases, hi ha el que anomeno una calma clínica, que consisteix en el fet que els casos d’infants i adolescents amb trastorns psíquics i de conducta estan continguts i compensats. En la tercera fase, apareix l’avorriment, el cansament i l’emergència de malestars que havien estat latents, però que, amb el confinament, havien quedat en stand by, a l’espera.

Hi ha hagut més consultes?

El confinament va suposar una emergència sanitària que implicava prioritzar els esforços i centrar-los en l’atenció de les persones que patien els efectes d’aquest virus i en els seus familiars. Per tant, les derivacions d’atenció primària de salut al Centre de Salut Mental infantil i juvenil, com era lògic, van disminuir en aquells moments. Des de l’inici de la pandèmia, al CSMIJ (consulta ambulatòria) i l’Hospital de dia per a infants i adolescents (hospitalització parcial) vàrem atendre telemàticament (telefònica i videotrucada) els infants i adolescents, i les seves famílies que tenien visites programades. En l’àmbit presencial s’atenen els casos de caràcter preferents i urgents. Cal tenir en compte que, actualment, donades les circumstàncies, hem ampliat els formats assistencials: presencial, videotrucada i atenció telefònica. Cal destacar que el Consorci Sanitari Anoia està estudiant i valorant les possibilitats de l’atenció telemàtica.

L’angoixa davant la situació va ser més al principi (i més amb el doble confinament de la Conca), o s’ha accentuat amb el temps?

El brot que es va produir a la Conca d’Òdena va representar el focus més greu que es produïa a Catalunya. Si al principi es podia tenir la impressió que els efectes del coronavirus eren a molta distància, i per tant, donava una sensació de tranquil·litat, pel fet que el brot fos a “casa nostra”, la por i l’angoixa van sorgir davant la incertesa del que podia passar. La por és una resposta a un perill extern, i per tant, contingent. En canvi, la funció de l’angoixa és de donar un senyal, d’avisar d’un perill intern pulsional. Segons la quantificació de la seva intensitat, tindríem angoixa, estrès i atac de pànic.

Voldria destacar el paper que han tingut les famílies amb relació als infants i adolescents en el confinament. Han fet un gran esforç per distribuir el temps ―d’estudi, d’esbarjo, de videoconsoles―, han reorganitzat en certa manera el funcionament ordinari dins de la casa. Una mare em comentava que el seu fill estava bé a casa, perquè, en alguns moments, s’havia convertit en certa manera en un càmping. Dit d’una altra manera: flexibilització dels horaris de dormir, dels hàbits alimentaris, etc.

Els infants que tenen un grau de socialització molt elevat (esplais, corals, esport) s’han adaptat pitjor? I  aquells que no tenen germans a casa?

L’element clau de socialització són els centres escolars. El confinament ha suposat que l’escolaritat presencial ha deixat pas a l’escolaritat telemàtica. Cada escola i institut ha mantingut el vincle amb els alumnes, i això ha estat important per no desconnectar-los dels seus aprenentatges i dels companys.

Les activitats extraescolars, que formen part del procés educatiu de l’infant, en la mesura que han pogut també s’han intentat mantenir. Els qui ho han tingut molt complicat han estat els qui feien activitats esportives, a través de les quals canalitzaven la competició i la cooperació.

La relació entre germans generalment pot anar des de la rivalitat fins a l’amistat, de competir a compartir, tot això en poc temps. Dependrà, doncs, de la relació que estableixin que el confinament hagi estat més confortable per a ells i també per als pares.

Com viuen les víctimes de l’assetjament escolar aquest parèntesi sense anar a l’escola?

Per als infants i adolescents que entenen que la relació amb els altres és més una amenaça que una oportunitat, el fet de no anar a l’escola ha alleugerit el seu malestar.

L’assetjament escolar implica una escena amb tres actors: els/les qui assetgen, els/les assetjades i els tercers, que són els espectadors de l’escena. El fet de quedar-se a casa redueix les possibilitats que es pugui produir l’assetjament, excepte a les xarxes socials.

Ara ens trobem amb infants i adolescents que han descobert que casa seva és la zona de confort. Un noi de 13 anys em comentava que l’obligaven a sortir de casa a passejar cada dia, i ell volia negociar que fossin dies alterns. A casa ja tenia de tot.

L’entorn socioeconòmic dels infants és important durant el confinament?

L’entorn més important per al desenvolupament dels infants és el familiar. D’altra banda, no és el mateix passar el confinament en un habitatge amb pocs espais diferenciats i sense sortida exterior que en un altre que sí que ho tingui. Poder fer els deures en un lloc, veure la televisió en un altre o desplaçar la mirada a diferents paisatges disminueix el cansament. Poder entrar i sortir, encendre i apagar produeix un efecte de discontinuïtat que pot ajudar després a fer les feines amb més concentració.

Com pot afectar aquesta “anormalitat” quan arribi la tornada a la normalitat?

Potser haurem de replantejar-nos que, per un temps, la normalitat en què viurem és la que tenim; per tant, haurem d’intentar adaptar-nos a la realitat. Podem enyorar com vivíem abans que hi hagués la pandèmia, però el present ens convoca cada dia. El filòsof Zygmunt Bauman ja enunciava que en els temps de la postmodernitat l’única certesa era la incertesa. A les persones els incomoda la incertesa, és difícil conviure-hi. La irrupció de la Covid-19 ens ha posat aquesta carta sobre la taula.

Tanmateix, hi ha un altre punt que també hem de tenir en compte, que és l’espai de llibertat i responsabilitat individual que té cada persona davant els interrogants que ens planteja la nova situació. Posem un exemple senzill: portar mascareta o no portar-la, en els casos en què la legislació no indiqui cap consigna.

El subjecte haurà de fer una valoració pròpia tenint en compte les informacions de què disposa i prendre una decisió basada en un criteri. Caldria que els pares i els educadors transmetessin als infants que en la presa de decisions entren en joc diferents factors: fonamentalment entre el que ens agradaria i el que és convenient. Un repte a considerar.

Més informació sobre la COVID19