Joan Pera: "Si m'entrebanco fa riure. I si vaig al metge faig riure. I si els dic que no em trobo bé, que em trobo malament, encara riuen més."

Joan Pera (Mataró, 1948) és un dels actors i dobladors més longeus de Catalunya i no li fa falta gaire presentació. Creu de Sant Jordi l’any 2015, doblador de Woody Allen o MrBean i la persona que va presentar la primera emissió de TV3, entre d’altres. Dissabte 3 de maig a les 19:30 visita Calaf amb el seu espectacle una estona amb Joan Pera. Amb ell xerrem de la seva trajectòria, la seva facilitat per fer riure i sobre què es trobarà l’espectador al Casino de Calaf.

Primer de tot, si em pots explicar una mica què és una estona amb Joan Pera.

És una estona de trobar-nos amb la gent, d'explicar les meves anècdotes. De quan estic al teatre, dels anys de doblatge, de quan estic a les pel·lícules, quan estic amb gent… i amb aquest sentit de l'humor característic molt meu, que tot és susceptible d'un somriure i d'una rialla. És una petita joia que jo tinc i que m'agrada portar. Perquè fa tants anys que volto, que m'agrada tornar als llocs i retrobar-me amb la gent.

Has estat renovant una mica l'espectacle. Hi ha alguna novetat que puguis explicar?

Com que són espectacles oberts, sempre hi vas afegint coses. La gent és el gran protagonista d'aquest espectacle. Vaig agafar el tren l'altre dia. Imagina't, agafant el tren et pot passar de tot. I com que sempre fa gràcia, doncs en això estem.

Com és ser una de les veus més reconegudes de Catalunya?

Jo quan vaig pel carrer soc un ciutadà absolutament normal. Fins i tot soc baixet, quasi quasi no se'm veu. Això sí, si entro a algun lloc i demano alguna cosa hi ha gent que es gira i diu “Ai, ai, ai.” Això és constant, però no molest. És agradable, perquè la meva relació amb la gent sempre ha sigut agradable. No he sigut mai de posar-me per sobre de ningú. Jo soc una persona molt normal, molt igual a la meva gent i em sento molt bé arreu de Catalunya.

Tu mateix has dit que fa molts anys que voltes. Com ha canviat la professió des que vas començar?

Quan jo vaig començar era una professió de la qual no se'n podia viure, ara ha arribat un punt que almenys sí que se'n pot. Tot i que hi ha molta més professió i hi ha molta més gent, també hi ha molts més espectacles. Quan jo vaig començar a l'Institut del Teatre érem 11 matriculats. Ara són 400. Quan jo vaig començar a fer teatre en català a només hi havia el Romea i els Pastorets de Mataró, Calaf, Berga… Després va començar a sortir la televisió i el teatre va anar canviant. Ara tenim suport teatral des de les institucions, un teatre nacional, teatres oficials… Ha canviat moltíssim. Jo per poder fer teatre, quan era jove havia de fer altres feines. I feia teatre perquè m'agradava molt i era la meva vocació.

Com va la resposta de la gent jove?

En el meu cas va esplèndidament bé. Jo fa molts anys que estic al teatre a Barcelona i faig gira per Catalunya cada any. Cada any faig 50 o 60 bolos i tinc la sort que em ve a veure moltíssima gent. I ara em ve a veure molta gent jove. I com que tinc una certa simpatia, també em venen a veure els pares i em porten canalla. Hi ha molta canalla de 7, 8 o 9 anys que em ve a veure i s'ho passen la mar de bé. I per una altra banda tinc una mica l'orgull d'haver iniciat el teatre a moltíssima gent que ara té 30 i 40 anys.

Sempre t'has mogut en l'humor o has tingut algun moment de voler provar coses noves?

Quan era jove jo havia fet drama. Vaig fer al Teatre Romea una Terra Baixa amb la Rosa Maria Sardà. El que passa és que per la manera de fer o de ser, o jo què sé, hi ha un corrent de simpatia entre el públic i jo i fa que sigui difícil crear un sentiment que no sigui de rialla, tot i que té molt de mèrit crear un sentiment a la gent. O sigui que a mi em pot passar qualsevol desgràcia i fa riure. I si m'entrebanco fa riure. I si vaig al metge faig riure. I si els dic que no em trobo bé, que em trobo malament, encara riuen més.

Però això és una cosa que tu deus haver treballat amb el pas dels anys, oi?. Hi ha una barreja entre el que et surt sol i el que t’has de treballar?

Sí, és l’experiència. Jo porto una experiència realment important. I t'ho dic ara perquè ja soc molt gran. Encara estic una mica cru, però tinc molta experiència. Sé que si paro en aquell moment i em miro la gent, la gent riu. Ha de ser molt estudiat, però no ha de ser encarcarat ni preparat, sinó que flueix, flueix, flueix. Catalunya és un país absolutament teatral. A cada poble hi havia sempre un grup de teatre. I aquest teatre ha de ser fluid, no encarcarat.

Com t'agradaria que anessin aquests propers anys?

Jo si puc fer una funció cada dia… Per mi anar al teatre és el gran moment del dia. Preparar-me, sortir a l'escenari per tenir aquest contacte, aquesta comunicació constant amb la gent… Per mi això és el màxim d'aspiració que jo tinc i potser no faré una pel·lícula de Hollywood, però no tinc ni aquesta aspiració ni passarà mai. 

Tu que ets mataroní, a les generacions que pugen teniu The Tyets, Lamine Yamal… Mataró està de moda?

Sempre hem estat una gent molt cultural. Hem sigut una població important i ara sembla que estem a la cúspide. Jo soc una persona molt del país. Avui llegia als diaris una entrevista. No sé qui deia que la cultura que es fa en els pobles de Catalunya és més interessant que la que es fa a ciutats. I això jo ho trobo a Mataró, a Calaf, Igualada, Lleida… hi ha una cultura constant del poble que és molt important.

I per anar acabant, deixa algun missatge per la gent de Calaf que encara s'està pensant si venir o no.

Que pensin que tindran una persona important que va inaugurar TV3 i la tindran per quatre duros. És broma. Calaf és una ciutat que estimo moltíssim. Fa molt temps vaig venir per uns Pastorets i em fa molta il·lusió anar a Calaf. Si poden venir que vinguin, ens trobarem, ens ho passarem molt bé. Això està garantit. Us garanteixen més de 70 anys d'experiència. No us avorrireu, us ho passareu molt bé i a més a més ens saludarem. Ens veurem i és tan maco veure'ns que val la pena.