TORNAR
PUBLICITAT

Laura Pinyol: “La por és l’antídot per a prendre decisions valentes”

Parlem amb l’autora de la novel·la El risc més gran

cultura
Divendres, 27 abril 2018. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

La Júlia és una dona de trenta-quatre anys i mare de dos fills. Un dia decideix agafar el cotxe i deixar-ho tot enrere per començar una nova vida en un petit poble del Priorat, Prat del Comte. Atrapada en una teranyina de vincles emocionals (el marit absent, la seva amiga Tona, l’amant o la mare que teixeix aquesta teranyina), la Júlia pren una decisió arriscada però valenta per encarar el seu futur tot mostrant-nos records del seu passat i incerteses del present que poden ser molt properes al lector. El risc més gran ens explica aquesta fugida d’una dona rebel que vol agafar les regnes de la seva vida sacsejada emocionalment. És una novel·la sobre els paisatges, naturals i humans; sobre la llibertat; sobre l’amistat; sobre la família; sobre l’amor...i el desamor; sobre la llibertat. El risc més gran és la primera novel·la de la terrassenca Laura Pinyol, una periodista amb vincles professionals i socials amb Igualada. Laura Pinyol col·labora en diversos mitjans escrits, com el diari Ara (especialment en el suplement Ara Criatures), Nació Digital i Descobrir, a més de dirigir una agència de comunicació i ser mare de quatre fills.  Parlem amb la Laura sobre el seu debut literari

Quin és el punt de partida, l’origen de la novel·la? Què et va motivar a escriure-la?

Hi ha pobles diminuts que no tenen prou gent per assegurar la viabilitat de l’escola per a l’any següent i fan crides a famílies perquè hi vagin. Això va passar fa uns tres anys a Prat del Compte, el poble on transcorre la novel·la. Jo coneixia aquesta història, i fins i tot n’havia fet un reportatge, i sempre pensava què pot portar a una persona a decidir-se a anar-hi, amb l’únic objectiu de poder portar els nens a una escola que, si no hi van, deixarà de ser-hi.

Ets una dona amb una activitat molt intensa, tant professionalment com social. I ets mare de quetre fills... D’on vas treure el temps per escriure?

Hi ha una cosa que va molt bé que és que els nens vagin a dormir d’hora. Jo sóc caòtica en la meva gestió diària de les coses, però els matins i els vespres són matemàticament quadrats. Quan vaig decidir fer la novel·la vaig decidir que hi havia de dedicar temps, perquè ja sabem que això d’escriure no és un virus d’inspiració que t’agafa si tens sort, sinó que t’hi has de posar, has de treballar molt. Vaig decidir que havia d’escriure cada nit.

El risc més gran és una novel·la de personatges. Al costat de la Júlia, la protagonista principal, hi ha uns personatges, sobretot els femenins, molt rics i interessants, que podrien tenir la seva pròpia novel·la. La novel·la de la Joana, la novel·la de la Tona, la novel·la de la Mati… Aquests personatges, els tenies ben definits, ben construïts, abans d’escriure o van anar creixent, van madurant i es van anar fent grans a mesura que anaves escrivint i avançava la novel·la?

Com que no tinc ofici… van anar sortint. Vaig començar a escriure en una llibreta, com era un personatge, com era l’altre... Però al final ja no ho feia. I vaig anar tirant. Al principi hi havia personatges que eren molt terciaris i anaven agafant pes i altres que al principi eren més presents i que em van anar interessant menys. Els personatges són com el relat, que va anar sortint sobre la marxa.

El risc més gran és una novel·la de paisatges, que acaben sent un personatge més. La Júlia deixa el seu paisatge familiar del Vallès, de “vides endreçades i polides, d’anunci d’immobiliària”, deixa la seva zona de confort, pel paisatge de la Terra Alta. Quina importància tenen aquests escenaris en la història? Per què vas escollir un territori com el de la Terra Alta com a escenari de la fugida de la Júlia.

Comencem pel Vallès, que per a molta gent és el pati del darrere de l’àrea metropolitana de Barcelona, i per on passen les grans vies, com l’AP7. Però per a la gent del Vallès, és un paisatge molt vast, molt natural, on la presència de la natura hi és d’una manera constant en el punt de fuga. Sí que és cert que el “gran Vallès” concentra més de nou-cents mil habitants, amb ciutats molt poblades, com Terrassa, Sabadell, Sant Cugat, Rubí, Granollers... però per a la gent del Vallès, la muntanya ens ocupa tot l’horitzó per la banda nord. I és tan important el paisatge que, històricament, hi ha hagut unes lluites molt sostingudes per preservar-lo. Tothom coneix els parcs naturals de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, del Montseny o de Collserola, que són àrees molt vastes i molt verdes, que toquen a ciutats. Per a la gent com jo el paisatge forma part d’aquesta identificació amb territori que per a molta gent pot semblar de pas o com el pati del darrere.

Laura Pinyol, al centre, a la presentació de la seva primera novel·la a Igualada

Què tenen les muntanyes del Vallès i les de la Terra Alta?

Són unes muntanyes una mica empetitides però que, malgrat ser-ho, de seguida que surts dels camins més habituals pots tenir la sensació d’estar enmig del no-res, tot i ser molt a prop de les grans ciutats. I aquesta geografia del paisatge, que és molt rocós, amb roques vermelles, amb pinedes i alzinars, recorda molt la Terra Alta, on tot això és superlatiu, les muntanyes són increïblement grans. Tan  increïblement grans que ningú té present que una comarca del sud de Catalunya pugui ser tan muntanyosa com la Terra Alta. I és un contrast. La Terra Alta m’agrada molt perquè ha estat un lloc habitual de vacances i és un territori que estimo. És una terra despoblada, només té vuit mil habitants, però hi ha sempre aquesta sensació que el paisatge és imponent, tant a les muntanyes com a la plana, amb les oliveres i les vinyes.

Són paisatges que, com escrius, “tenen aquest mateix poder d’imantació”. Per què tenen aquest poder?

Per una banda, hi ha aquesta identificació amb el paisatge, encara que sigui de punt de fuga, com dèiem del Vallès, on és molt fàcil que, des de qualsevol casa de Terrassa o de Sabadell, et diguin des d’aquesta finestra es veu el Montseny, o que tinguin un quadre penjat amb Sant Llorenç dibuixat. Hi ha una identificació amb un fris continu. I a la Terra Alta, aquest paisatge, tant si és a la plana o a la zona d’Arnes, Sant Joan o Prat del Compte, que són més endins, cap als Ports, tens la sensació d’estar atrapat per unes muntanyes que són molt arestes. Tens aquesta sensació d’estar arrelat a terra. Per a mi, la vinculació amb el paisatge és la millor manera de sentir-te part d’un lloc. Encara que potser no seràs mai d’allà perquè sempre seràs la que ha vingut de fora, però quan tu estimes un paisatge ja formes part d’aquell lloc.

El risc més gran és una novel·la sobre l’amor… i el desamor… De l’amor jovenívol, iniciàtic, amb el Roger, ple de química, d’olors; de la relació amb l’Esteve o la relació plena de passió amb el Jordi, que va ser un “parèntesi” per a la Júlia. L’amor de la “teranyina” de dones del Sebastià. L’amor pels fills… L’amor entre germans, entre amics… Però també hi ha separacions, pèrdues, sentimentals o físiques, com la mort de la Joana, la seva mare. Són històries d’amor -i desamor- que són molt properes als lectors, quotidianes, autèntiques, que ens han passat o ens poden passar a nosaltres.

L’amor és un material inflamable que té moltes textures. No passa res per intentar explicar que l’amor no és incombustible. Tothom ho sap, però es perpetua aquesta idea. Les coses canvien. No s’assembla gens un primer amor, encara que es consolidi, a un amor quan ja vas de tornada, o un que ja és la tercera relació aposentada que tens, o els amors que t’encalcen i que no tenies previstos i et desborden i aquesta és de les coses que trasbalsen profundament una persona. Hi ha una cosa que sí és incondicional que és l’amor pels fills, que és un clic irreversible. Tot és plantejable fins que tens fills. Allò ja és per sempre més. Jo sempre dic, en defensa meva, que mentre no tens fills, tot és abans i després, i hagués fet allò i ara faré allò altre; i quan tens fills ja sempre més és un mentrestant. Ja és un temps continu, que no s’acaba mai. També és l’amor...

El risc més gran és una novel·la sobre la por -i la valentia- de prendre decisions que et poden canviar la vida, sobretot si són sobtades, inesperades. La por, com escrius a la novel·la, “té un poder anestesiant”, que paralitza? També, com llegim a la novel·la, “viure amb por és el pitjor que hi ha”?

Sí, penso que sí. Són frases que diuen diversos personatges en diferents moments de la novel·la, menys la frase que regeix el llibre, “A vegades la por és el risc més gran”, que és de la Maria Antònia Oliver. La por és l’antídot per a prendre decisions valentes. Nosaltres, en comptes d’admetre que les coses ens fan por, les disfressem de responsabilitat. Com més endreçada, categoritzada i estàndard és una vida, més difícil és prendre decisions. Qualsevol canvi de rumb fa por. Llavors ho vestim de responsabilitat. I ens emparem amb les relacions, amb els fills, amb la impotència. Tots els condicionants físics que hi posem són aliens, quan al final viure és arriscar-se. El risc més gran és una novel·la que sí, parla de la por, de la valentia, però també de la llibertat de viure intensament corrent els riscos que toca a cada moment.

I llavors és quan sorgeix la valentia,  les fugides, els salts al buit…

Sí, pots donar voltes a les coses, rumiar-les molt, i al final ets dins un roda del hàmster, d’on no sortiràs. Perquè com més hi rumies, més poder anestesiant té de convèncer-te que la situació que tens ja és la més còmoda. Llavors, només pots sortir d’aquest encarcarament quan dius salto! I aquest moment de salt al buit hi ha de ser perquè sinó  no saltaries mai, estaries tota l’estona a la punta.

El risc més gran és, doncs, una novel·la sobre segones oportunitats. A la novel·la llegim unes frases com: “Conduïa sempre endavant, estimada, que deia son pare, el més difícil és tornar”, quan la Júlia marxa cap a Prat del Compte, deixant-ho tot; o “No us canseu mai d’aprendre a volar” o “Encalceu els impossibles i sereu lliures”,  escrites als dibuixos fets pel Sebastià.  O els títols dels capítols, com “L’infinit és just després”, “Tot anirà bé”, “Mourem muntanyes”, etc. El risc més gran és una novel·la íntima, de pèrdues, de solitud, d’incomunicació, de violència, però també de vitalitat, d’optimisme, de ganes de viure, oi?

Perquè passin les coses has de voler que passin i has de fer que passin. Hi ha d’haver aquest impuls de no deixar passar el temps, que s’escapa, i que és el més preuat que tenim.

El risc més gran és una novel·la sobre la incomunicació. Els secrets, les coses a mitges, les carpetes no tancades, el fet de pensar que coneixes una persona i potser no la coneixes del tot... Com influeixen en les relacions?

Aquest ser totalment incomprensible de qui haguessis dit que ho sabies tot, hi ha molts vèrtexs de les històries dels personatges que es trenquen en aquest punt: quan algú fa una cosa o pren una determinació amb què no comptaves gens. Això té a veure amb la incomunicació però també amb la desconnexió. A vegades, les persones, encara que visquin juntes, desconnecten i deixen de tenir res en comú, i fins que no hi ha un clic d’aquests que fa que això descavalqui no som conscients que no hi ha comunicació. I la incomunicació hi és en aquestes relacions perquè al final parlem molt, i ens escrivim molt, però costa tenir converses sobre temes que són importants i és molt fàcil i molt còmode viure només en la superficialitat.

El risc més gran és una novel·la sobre l’amistat. Sobre l’amistat en majúscules. Sobre la generositat. D’aquells que sempre hi són. Fas un petit homenatge a l’amistat en aquesta novel·la?

Sí, i potser és una de les coses més decidides. Volia que quedés molt clar que hi ha aquestes relacions tan poderoses que a vegades costen d’explicar- Jo sempre dic que tinc dos amics, homes, que entre ells no es coneixen, que són puntals de la meva vida, són imprescindibles. El més difícil d’aquestes relacions és explicar-ho a la parella, que això és així, que no canviarà... Llavors sempre acabes justificant allò de no tenim pulsions sexuals... Sí, existeixen aquestes relacions. També hi ha les relacions entre amigues, tot i que en aquest cas són diferents. Parla d’una amistat de tota la vida, que es va construint amb els pros i els contres, amb les avinences i desavinences, perquè si tu canvies en deu anys, portes una amistat acumulada amb algú durant els últims trenta anys, tu has canviat tres vegades i l’altra també. És com un miracle que segueixin tolerant-se, és un esforç per anar congeniant.

El risc més gran és una novel·la sobre la família. De famílies “sobrevingudes”, “escapçades”, “triangulades”. Famílies com la majoria de les nostres. La de la Júlia és una família “que havia teixit” la Joana, la seva mare. Una família que “va teixir aquell tapís amb metxes gruixudes sobre un teler intuït que acabaria sent una capa protectora per a tots ells”. Aquestes dones són els pals de paller de la família, oi?

Les famílies se sustenten sobre les dones. Qui digui que no és que no prepara el dinar de Nadal. Les dones articulen les famílies i la resta és embolcall.

El risc més gran és una novel·la per a aquelles i aquells que “en veure’s davant el mirall no estan gens segurs de fer la vida que haurien volgut fer”?

Potser sí. És una pregunta que et deus poder anar fent sempre. Pots pensar,  ostres! quan tenia divuit anys i volia fer allò, ho hagués hagut de fer... Però, quan tenies 18 anys, no tenies ni l’experiència ni els mitjans que tens ara. Era impossible. I punt. I no ho vas fer. I vas fer altres coses, que ja no et qüestiones. I ara, tens 38 anys, i també et dius podria fer això i allò, i no ho fas. I quan en tinguis cinquanta, et tornarà a passar el mateix. I als setanta. I als vuitanta. I ara que diuen que viurem tants anys! Aquesta és una sensació d’inconformisme que t’ha d’acompanyar sempre perquè sinó la resta és la letargia, és viure en coma.

 

 

 


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic