TORNAR
PUBLICITAT

Alba Medina: "Sense habitatge, entres en una espiral en què no et pots desvincular de la precarietat"

Parlem amb Alba Medina, membre de Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra i els membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), Vicenç Bitrian i Yolanda Pacheco

economia
Divendres, 3 gener 2020. 03:00. Albert Compte.
D'un cop d'ull

L’ocupació és un fenomen que s’ha incrementat en els darrers anys. Per mostrar part d’aquesta realitat, AnoiaDiari s’ha posat en contacte amb Alba Medina, treballadora social a Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra; Vicenç Bitrian i Yolanda Pacheco, membres de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), i una testimoni, mare de quatre fills i en situació d’ocupació, de la qual AnoiaDiari només fa referència a les inicials per preservar-ne la identitat. A manca de dades que reflecteixin el nombre de persones i famílies que han decidit marxar d’un habitatge abans de rebre cap ordre judicial, ni dels desnonaments d’habitatges ocupats o del nombre total de pisos ocupats a la comarca, la PAH ha facilitat a AnoiaDiari una documentació del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que recull el nombre d’execucions hipotecàries des del 2001 i els desnonaments practicats des del 2013 al Jutjat de Primera Instància d’Igualada. Aquests documents permeten retratar part de l’entorn de la problemàtica.

Què és l’ocupació?

A.M.: Instal·lar-se en un habitatge sense permís dels propietaris. Cal distingir l’okupació de l’ocupació. La primera, amb K, l’associem a una lluita contra la propietat privada, a persones vinculades a faccions més anarquistes, amb una determinada filosofia de vida. Quan parlem dels ocupes, amb C, serien persones que usurpen pisos particulars o generalment, ocupen pisos de bancs i grans propietats.

V.B.: Ni des de Càritas, ni tampoc des de la PAH criminalitzarem cap de les dues realitats, però  nosaltres parlem del que coneixem, l’ocupació amb C, la que s’ha generalitzat molt en els darrers anys, sobretot arran de la crisi immobiliària i l’apujada immensa del preu del lloguer.

Quantes famílies o bé persones ocupen pisos a Igualada i a la Conca d’Òdena?

A.M.: Aquest any s’ha multiplicat per dos, aproximadament. Segons Càritas Arxiprestal Anoia-Segarra, el nombre de persones o bé famílies ateses al territori que es troben en situació d’ocupació va ser d’11 unitats de convivència el 2017; 23 unitats de convivència el 2018, amb 38 persones o bé famílies acollides en domicilis particulars per falta d’habitatge i 21 unitats de convivència aquest 2019, amb 60 persones o bé famílies acollides en domicilis particulars, també per falta d’habitatge.

Què és una unitat de convivència?

A.M.: Quan fem referència a unitat de convivència, tenim en compte totes les persones que viuen en un mateix habitatge, indiferentment del tipus de parentesc. Per exemple, a vegades viu una família en una habitació i una persona sola en una altra.

Quins indicadors assenyalen una possible cronificació de la situació d’una persona?

V.B.: La manca d’un contracte de feina, perquè no tens un ingrés fix. En el moment en el què un preu mitjà de lloguer es situa als 500 euros al mes i les ajudes són de 400 euros mensuals hi ha un problema.

A.M.: La manca d’ingressos et limita l’accés a un habitatge a partir del qual desenvolupar-te en altres àmbits de la vida. Sense habitatge, entres en una espiral en què no et pots desvincular de la precarietat, sense un espai digne on poder-te establir, compartint l’espai amb altres persones, sense intimitat ni condicions d’habitabilitat... Les preocupacions principals de famílies sense accés a una llar pròpia no són els cursos d’ocupació o, en el cas de les mares i pares, que els fills tinguin una bata en condicions per anar a l’escola, sinó on passaran la nit la setmana següent. Aquestes són algunes de les realitats que ens trobem a Càritas.

La cadena de solidaritat té més èxit gestionada entre filles, mares i àvies?

Y.P.: Tenir una família al darrere t’obliga a buscar més recursos, amb independència de si ets home o dona. Com a mare, lluitar em fa moure molt.

V.B.: És important mantenir i cuidar la xarxa social per lluitar contra la criminalització que mantenen els mitjans i contra aquell discurs hegemònic que assenyala les persones en situació d’ocupació com a gent que no ha buscat altres opcions. És important deixar clar que no es tracta tant de culpabilitats, sinó d’un engranatge del sistema que aboca molta gent a aquesta situació i les opcions per sortir-ne, ara mateix, són zero. Si ens trobem en aquesta situació és també, en part, perquè les polítiques d’habitatge vulneren drets.

I és en aquest punt que l’ocupació esdevé un recurs legítim?

A.M.: Totalment.

V.B.: Des de la PAH considerem que la banca ha estat la gran causant de la situació d’un parc immobiliari amb un elevat nombre de pisos buits. Considerem que no estan complint la seva funció i que els mantenen buits per especular amb l’increment del preu.

A.M.: Segons el codi penal, ocupar el pis d’una societat és una usurpació; nosaltres no defensem l’ocupació d’un particular, la qual també al codi té la sanció de violació de domicili.

Segons la Generalitat de Catalunya, un salari mínim digne comença a la franja dels 1.440€ al mes. De quines quantitats pot disposar una família en situació d’exclusió social?

A.M.: De rendes mínimes d’aproximadament 430 euros. Parlem de famílies amb dos o tres fills i que no tenen capacitat per cobrir un lloguer. De les famílies que atenc, un 50% cobren aquesta renda mínima i per a la resta de despeses  que tenen es donen ajudes quinzenals de roba, per a la medicació, accés a energies com és el butà i ajudes en l’alimentació.

V.B.: Hi ha moltes famílies. Amb 430 euros no cobreixes res. I si aquesta dada és certa, encara fa més palès que una família amb una renda mínima garantida no té cap opció per aconseguir un habitatge. I aquí cal tenir present gent amb salaris que no arriben als 1.000 euros, amb contractes precaris, que tampoc poden accedir al mercat immobiliari.

A.M: Atenc a famílies que poden assolir els 1200 euros al mes, però han de pagar un pis, les despeses de llum, aigua i gas, no arriben, i s’endeuten i entren en una espiral d’exclusió, de privació material, de no poder encendre la calefacció o no poder menjar carn tres cops a la setmana; no tenen accés a coses molt bàsiques. I a nivell psicològic, la manca d’accés als serveis d’aigua calenta per banyar els fills, per exemple, genera molta frustració als pares i mares. S’esgoten. I s’està deixant de banda com afecta els fills a nivell psicològic, també.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic