Pau Corcelles: “Les imatges d'alegria o quan es descarrega un castell són moments indefinibles”

Què el va portar a fer el llibre?
Em va donar la idea de fer el llibre l'exposició fotogràfica que vaig fer el 2015. Les imatges anaven acompanyades d'uns textos del Joel Grau que em van agradar molt, d'aquí en va néixer el projecte. Ara bé, m'hi ha portat el fet que m'agrada fer fotografies, em motiva anar a les actuacions i plasmar tots els moments que he recollit al llibre.

També hi ha algun motiu relacionat amb el 25è aniversari dels Moixiganguers d'Igualada?
L'aniversari va ser l'excusa. Ja tenia al cap de portar-lo a terme i em va servir per posar-me un dia, un fet relacionat amb el llibre per poder-lo publicar.

Vostè ha pintat durant molts anys. Què li ha portat l'exercici de la pintura al món de la fotografia?
Tinc claríssim que és una continuació. Molta gent em subratlla que tinc una forma concreta d'enquadrar les fotografies i n'estic segur que m'ha influït. Com a mínim la inquietud, el tenir ganes de plasmar una imatge..., també he de dir que tan en la pintura com en la fotografia he estat sempre bastant autodidacta i fa anys havia anat al Pèl i Ploma. És impossible no estar influenciat per l'etapa anterior.

Cita: “Fer fotografies buscant l'escena és el que m'ha permès agafar moments, com el cap de colla parlant amb algú o quan dos companys es desitgen sort, no sé si seran artístics però per mi són moments molt autèntics”

I aquesta experiència la reconeix en les imatges que conformen el llibre?
Potser més quan fotografio paisatge. Quan pintava, era jo que anava a fer les fotografies. Potser faig fotografia amb molt poc cel... Amb les imatges dels castellers és més difícil, però segur que hi ha influències.

Destacaria alguns dels moments retratats al llibre?
És inevitable destacar el dia del 3d9. El llibre és com una història, a través dels textos del Joel Grau i el Jordi Còdol parlem una mica dels dos locals que hem tingut, de l'activitat social, sobretot moments dels assaigs que per mi són molt importants i a partir d'aquí, mostro escenes d'actuacions a la plaça. En el llibre també destaco moments de Festa Major, del concurs de Tarragona i també, dels quatre castells més importants el primer dia que s'han fet des del 2012, moment en el què comença el llibre. Clar, qualsevol foto d'aquests 4 castells és inevitable no destacar-la. Però bé, les imatges d'alegria o quan es descarrega un castell són moments indefinibles que no sé si sabré acabar de definir amb les fotos que he fet.

De qui més s'ha acompanyat per tirar endavant el projecte?
El Benet Iñigo em va fer el pròleg, l'Oriol Gabarró i la Iolanda Sanromà van fer les correccions, no només dels textos, sinó que també van donar la seva visió narrativa sobre on calia col·locar cada fragment perquè el llibre mantingués un fil explicatiu coherent. Amb el Xavier Domènech vam patir molt per adaptar el color de les imatges en RGB al format paper CMYK. L'Helena Aparisi ha fet el disseny i la Núria Riba és l'autora del dibuix de la contraportada. 

Què vol dir ser fotògraf casteller dins d'una colla?
Pots capturar moments que d'una altra manera són difícils d'aconseguir, com el Pd4 a l'estany de Tristaina durant el viatge que vam fer tots a Andorra, quan la colla et veu que estàs a dalt d'un balcó i tothom et saluda amb la mà oberta perquè havíem descarregat el 5d8 en una actuació a Reus o quan et mira el cap de colla abans de l'actuació del 3d9 i alça el polze amunt dient “això anirà bé”.

Va comentar el dia de la presentació del llibre que en alguns moments d'una actuació havia disparat en ràfega o sense mirar el visor mentre saltava per viure l'emoció del moment. Creu que el visor pot ser un vidre que l'allunyi del moment viscut?
Disparar amb ràfega només ho he fet el dia del 3d9. Tota la colla ens vam esforçar molt per aconseguir-lo i quan veus que es descarrega..., és impressionant. No em vaig poder centrar a fer fotos. Recordo que vaig enfocar on hi havia el folre, on passava tot en aquell moment i vaig començar a disparar a sac! I en altres dies, quan es celebra un castell aixeco la càmera amb el braç i vaig botant amb tota la colla. Però quan vas d'un costat a un altre, inquiet i mires a través de la càmera, el visor no deixa de ser el teu ull i potser aquesta forma de fer fotografies buscant l'escena és el que m'ha permès agafar moments, com el cap de colla parlant amb algú o quan dos companys es desitgen sort, no sé si seran artístics però per mi són moments molt autèntics.

Té fotògrafs de referència?
Com a fotògrafs castellers el David Oliete i la Mireia Comas serien dos grans referents, però també admiro molt el treball del Gerson Prieto. Com a fotògraf paisatgista m'agrada molt el treball d'Oriol Alamany i per exemple, a Instagram, on segueixo a molta gent destacaria el treball que està fent Emilio Morenatti amb la situació de la Covid-19, amb unes fotos espectaculars.