Pol Makuri: "Gràcies a entendre el que tinc he vist que a la vida es poden fer moltíssimes coses. Si ets paralímpic, és que no és fàcil"

L'atleta igualadí Pol Makuri presentarà el documental sobre la seva participació a l'Oman Desert Marathon a l'Ateneu d'Igualada el proper 10 de juliol. Té diversitat funcional i conviu amb una hemiparèsia des del naixement que li afecta la part dreta del cos. A Oman va fer 168km en 4 etapes a una mitjana de 32 graus de temperatura en una cursa on gairebé la meitat dels participants van abandonar. Parlem amb ell i el seu company Albert Jorquera sobre com va anar aquesta competició tant exigent, però també de la carrera del Pol, la importància d'entendre's un mateix, la tossuderia per anar als Jocs Paralímpics i la resiliència com a norma de vida.

Com va sorgir la idea d’anar a Oman a fer aquesta cursa?

Albert Jorquera: Hi vaig anar una vegada i vaig fer un bon resultat, i em van proposar de tornar-hi. A mi tornar-hi per millorar el meu temps no em motivava i vaig pensar que em motivaria anar amb algú i ajudar-lo a acabar o acompanyar-lo. Li vaig proposar al Pol pensant que em diria que no i de seguida va dir que sí.

Per tant, et va enredar ell Pol?

Pol Makuri: Sí, però fem la broma que jo vaig ser el més motivat dels dos.

Vas trigar molt a dir que sí?

PM: No vaig trigar gens, però sí que estava buscant feina i em feia una mica de por de no poder quadrar-ho tot. Vaig trobar feina abans i vaig poder marxar sense problema. 

Vosaltres dos ja teníeu una relació prèvia d’abans?

AJ: Ens coneixíem perquè el Pol forma part de Salomon, del grup d'ambaixadors i atletes i jo porto la part digital d’aquesta empresa. Vam coincidir en una olla a Núria i vam acabar junts i va ser una experiència que em va semblar molt bonica. També vaig pensar en ell perquè m'inspira la seva manera de ser i de prendre's la vida.

Com va ser la preparació per una prova tan dura i exigent? 

PM: Jo acabava la temporada de 2023 a l'octubre i estava fent un circuit internacional de les World Series i just al gener ja marxàvem, va ser una sort. Vam fer alguns entrenaments molt específics a la Barceloneta i a Vilanova i la Geltrú.

Perquè la idea era acabar-la i prou? (que ja és molt)

PM: Sí, i que jo acabés. Que la persona amb diversitat funcional acabés.

Albert, què diries que és el més difícil de tot això?

AJ: Vam tenir un parell de moments molt durs. La primera etapa va anar molt bé, però ja ens vam adonar que quan portàvem 30 quilòmetres al Pol el peu li començava a fer mal. La segona etapa va ser molt dura, vam patir molt. I a la tercera, el Pol va començar també amb problemes d'estómac. Això va ser el més dur, en aquests moments de molta complicació, en un entorn de molta calor i molt hostil. La mitjana de graus mentre corríem era de 32 graus. La calor era molt seca. Havíem de controlar moltíssim la hidratació i l'alimentació, perquè no ets conscient del que estàs cremant.

I després de tants quilòmetres, arriba un moment que travesseu la meta. Què és el primer que us va venir al cap?

PM: Les hem passat canutes, he ficat el cos en un extrem que mai havia arribat, però ho hem aconseguit. S'ha pogut fer i ara és moment de gaudir. 

AJ: Jo era qui havia embolicat el Pol a fer això. Hi va haver un parell de moments que vaig patir perquè el veia patir a ell. Fins i tot pensava fins que l'havia posat en quelcom que era massa per ell. El compromís que teníem era que jo l'acompanyaria sempre i que no el deixaria enrere. Em va sortir un dolor a la cama d'anar més lent. I realment jo quan vaig arribar a meta ho vaig deixar anar tot. Vaig plorar d'emoció, i de fet em vaig emocionar més aquest any acabant amb en Pol que l’any anterior sol.

PM: Van abandonar un 48% dels corredors!

Pol, quin va ser el secret per aguantar això?

PM: Sabia que patiria moltíssim. Aquesta era una cursa que em recordava molt a les rutes de campaments amb el cau o l'alpinisme, on els temps de tall són molt amplis. La història per aguantar tot això és que jo sabia que estava entrenat, que portava moltíssimes hores d'entrenament a sobre. Que aguantava amb un quilòmetre? Doncs un quilòmetre. 2 etapes? Doncs 2. I si aconseguia acabar era brutal. Allà vaig patir molt més del que jo m'esperava. Vaig ficar el cos en un extrem que no havia arribat mai. Pensava que em trencava un peu. Després la recuperació va ser molt bona, m’esperava mig any i en dos mesos i mig ja estava bé. 

Per tant, la preparació mental va ser més important que la física?

Va ser fonamental. Vaig estar dotze anys lluitant per entrar als Jocs Paralímpics, amb moltíssimes llàgrimes i suor. I em vaig dir, aquests dies patiràs molt, però si ho aconseguim serà una victòria per tota la vida. I va ser brutal. A mi m'agrada fer broma sobre la discapacitat. Però què passa: la cama dreta, afectada, fa els mateixos quilòmetres i es destrueix, però per contra l’esquerra ha d’aguantar tot el que no pot l’altra. Què es cansa més, la dreta o l’esquerra? No t’ho puc dir, perquè totes dues estan treballant al seu màxim. Sempre dic que la meva sort és que és de naixement i tot el meu cos s'ha adaptat des de zero a la manera de caminar o de córrer.

Tu vas néixer amb hemiparèsia, però has fet esport tota la vida

Sí, és la típica lesió dels ictus. El meu hàndicap és físic, però va tot lligat. El llenguatge em costa moltíssim. He hagut d’esforçar-me molt durant tots els estudis. L'afectació cerebral que tinc és a una part del cervell. A casa sempre s’ha donat molt valor a l'esport i per mi un dels somnis quan era més jove era jugar a hoquei. Jo estava en un equip els dissabtes en una escola de patinatge. En volia més i em van deixar formar part del grup de petits com a entrenador. Però jo en seguia volent més. I vaig plantejar a l’equip que volia jugar en un equip ordinari. I vaig canviar de club i em van donar l'oportunitat.

I què me’n dius de l’esquí de fons?

Jo he fet esquí de fons amb la família tota la vida, és un esport que és la meva gran passió i el meu gran amor. És un esport molt tècnic, és més tècnic que físic. Llavors jo volia millorar tècnicament i vaig parlar amb una persona amb discapacitat i em va dir que venia de la Copa del Món. Aquí a mi se'm va encendre la bombeta. Per què no hi puc anar? I a partir d'aquí vaig començar tot el projecte per arribar a la Copa del Món, i després Mundials i Jocs Paralímpics.

Recordes la teva primera Copa del Món?

Recordo moltes coses. Només coneixia dues persones fins als dinou anys amb discapacitat i de cop i volta allà ja et trobes mil cadires de rodes, braços per aquí, cames de ferro per allà. Pensa que m'he trobat malformacions de Txernòbil, accidents de guerra… Tinc amics que al seu Facebook, cinc anys abans, tenien fotos d’expedicions militars al Pakistan i ara es trobaven sense cames. Tot això et porta a reflexionar molt.

Allò va ser un clic?

I tant. Sempre diré que la discapacitat m'ha donat tot això, conèixer aquest món que tenim al costat de casa i que és molt desconegut. I per això sempre dic que per mi és una sort tenir discapacitat perquè m'ha permès viure tot el que visc ara. 

Quan vas decidir que volies anar als Jocs Paralímpics?

Al 2010 vaig veure els Jocs Paralímpics de Vancouver i el meu somni va passar a ser anar a uns jocs. A les Copes del Món ja estava classificat i estava dins el circuit. I vaig decidir apostar-ho tot per anar-hi.

Et vas quedar a les portes un parell de vegades?

La meva és una discapacitat que visualment es veu relativament poc. Una persona que li falta una extremitat és més impactant. Però en l'àmbit esportiu és molt, molt complex. Aquí el problema que jo he tingut sempre és que tal com estava classificat, jo a la Federació Internacional no estava ben beneficiat. En esquí de fons hi ha tres podis: drets, cecs i asseguts, però dins hi ha subcategories. Cada subcategoria té un factor de correcció, un percentatge que s'aplica sobre el teu temps real i surt un temps igualitari. És molt difícil explicar aquest factor, i jo sempre l’he tingut aplicat amb uns resultats que tots érem conscients que eren impossibles. Però amb un asterisc sota criteri tècnic o invitació et podien convidar. Llavors jo a títol personal em vaig agafar a aquest asterisc com una paparra i vaig lluitar fins a l'últim segon. Durant dos jocs em van dir que no i als tercers vaig tenir la sort que em truquessin i em diguessin que tenia un bitllet per al 2022. Em van acceptar, van veure l'esforç que hi havia aplicat i van veure com ho mereixia. 

Recordes el moment de la trucada?

Sé que va ser pels volts de Sant Joan i recordo perfectament estar a l'habitació, rebre la trucada de la federació i que em diguessin que m’havien agafat. I estava en un núvol. Però em van dir que no li podia dir a ningú, ni a la meva entrenadora. Vaig estar un mes sense poder entrenar pels jocs perquè l’entrenadora no ho podia saber. Fins i tot la notícia es va filtrar a la premsa abans d'hora i jo, a títol personal, no podia dir res. Per com m'havia costat tenir aquest bitllet, jo no vaig dir res.

I una vegada allà, com va anar?

Molt bé. Vaig marxar amb un equip de 9 persones, quan normalment a les competicions de Copa del Món marxava amb un o dos entrenadors. De cop i volta et trobes que l'únic que t'has de preocupar és d'entrenar i de competir. En tot moment tens una persona al costat que t'està donant suport per si necessites qualsevol cosa, perquè tu puguis treure el millor rendiment. Nosaltres vam fer 3 proves: 20 quilòmetres clàssic, 12 de lliure i un sprint lliure. Llavors vaig poder competir a totes les proves i vaig anar a fer veure a la gent que ens mereixem lluitar pels nostres somnis i que ho hem de fer per molt que costi. 

Un cop van passar els Jocs, quines sensacions tenies? 

Jo recordo començar el viatge i entrar dins un núvol. Recordo tornar de la Xina i tenir ganes de continuar. No em va poder acompanyar la meva entrenadora perquè va ser mare i estava donant pit, i amb el tema de la Covid era molt complicat. Havíem treballat durant dotze anys per arribar a un lloc i no va poder venir. Al principi et planteges tornar-hi quatre anys més per intentar viure-ho amb la teva entrenadora. Però analitzes la situació i el que has hagut de lluitar i saps que és gairebé impossible tornar a uns Jocs Paralímpics amb les mateixes condicions. Ja he aconseguit el que volia. A partir d'aquí em va sortir una ressaca emocional brutal. Et diria que fins ara només he tocat 5 dies la neu.

Veig que portes el logo dels jocs tatuat

Sí. I l’altre, amb el símbol paralímpic, me'l vaig fer el 2015 per dir-me cada dia que havia de lluitar fins a l'últim segon, que havia de ser jo qui havia de decidir quan es retirés. Que no hi hauria caiguda tan gran que em deixés fora de joc. 

I quan vas tornar dels Jocs, què?

Volia centrar-me en el plaer i veure fins on era capaç d’arribar. Va ser bonic perquè vam anar a la cursa de muntanya més important del món, al País Basc. Jo mai havia fet cap marató. L'únic que no sabia com em reaccionaria el cos, però si sortia bé, sortia bé. I si sortia malament ho havíem provat. El meu objectiu principal ja estava fet i la Marató va sortir rodona. Aquí a Igualada vam fer l'estrena oficial del documental al Teatre de l'Ateneu.

Alguna cursa propera?

La propera cursa és a Viella, a la Vall d'Aran. I per entrenar avui em toca pujar a Tossa. Toca córrer i amb aquestes calors s'ha de prioritzar.

Com compagines esport i feina? 

Quan vaig tornar dels Jocs em van plantejar des de l’Ajuntament passar per tots els centres escolars d'Igualada. Vaig estar un any fent xerrades per Igualada, per on fos, i amb el documental van sortir moltes conferències per tot Catalunya. Treballo a una adoberia a Igualada i ho puc fer tot. 

I en presons també

Sí. Em va sortir de la possibilitat d'anar a Lledoners vaig acabar passant per molts centres penitenciaris de Catalunya. Va ser brutal. He pogut entrar a la presó, veure un mòdul i una cel·la i interactuar amb interns. He tingut converses molt interessants. 

T’agrada el fet de poder ser referent per algú?

Sé que ho soc. M'agrada molt perquè penso que la trajectòria esportiva que porto dóna a pensar o reflexionar, i l'experiència pot ajudar a que altra gent lluiti pels seus somnis. 

Del que a priori hauria de ser una debilitat, n’has fet una fortalesa?

Jo penso que gràcies a l'entorn (la família i les amistats) i entendre el que tinc (perquè si no ho entens, estàs perdut) he vist que a la vida es poden fer moltíssimes coses. Els meus pares sempre em deien “a nosaltres, els metges, ens deien coses, pel fet que tu tenies una discapacitat, però sempre t’hem dit que tu has de decidir fins on vols arribar”. Està clar que hi ha hagut moltíssimes caigudes i que he plorat moltíssim. He hagut d'entendre moltíssimes coses de la meva vida, he hagut d'entendre tot el tema de la part del cervell que tinc afectada, que va en relació amb les coses que més em costen. I tot això penso que és genial poder-ho explicar a la gent.

Malgrat tot, s’ha de seguir lluitant?

Totes les persones tenim una motxilla al darrere. Jo tinc la meva, tu la teva i la persona que llegeix això la seva. I amb els recursos que tinguem hem de fer la vida el millor possible. I a partir d'aquí, lluitar pel que sigui, pels nostres somnis. I després la vida et portarà fins on creguis. I sobretot, sobretot, gaudir del camí. Està clar que caurem moltíssim. Que com més gran és el projecte, més caurem. Però sobretot gaudim del camí, perquè sinó estem perduts.

Creus que resiliència seria la teva paraula?

Penso que sí. Una frase que m'ha acompanyat moltíssim a mi és que “si tu lluites, pot ser que perdis, però si no lluites ja has perdut.” A mi aquesta frase m'ha ajudat moltíssim a entendre moltes coses. O una altra que al món paralímpic es fa servir que és “Si ets paralímpic, és que no és fàcil”. Això em va servir per ajuntar moltes parts de la meva vida i entendre un fotimer de coses brutals. Nosaltres hem de ser capaços d'acceptar-nos. Entendre el que tens i buscar solucions. Jo si cal demano ajuda, però si ho vull fer pel meu propi peu, encara que trigui 3 hores, ho faré pel meu propi peu.