TORNAR

Quim Morales: “Jo sempre he sigut de fer coses creatives i poc serioses”

societat
Dijous, 25 agost 2022. 03:00. Redacció AnoiaDiari.

Què és per a tu la Festa Major d’un poble?

No es pot dir poble aquí, no? (riu). Per habitants Igualada és una ciutat, però per la vida social i la participació dels habitants jo diria que sembla més un poble, esteu molt units i feu moltes coses. Jo, que soc de Badalona, no estava gaire acostumat, fins que vaig començar a venir a veure la família de la meva dona aquí a Igualada, a viure tant una Festa Major. A Badalona és diferent, ara s’hi deuen haver posat més les piles, però aquí a Igualada la Festa Major és com una cloenda de la temporada, festiva, una demostració de mobilització social i cultural i de capacitat de fer un munt de coses que em sembla molt bonica i més aquí a Igualada que els actes duren gairebé una setmana sencera i n’hi ha per a tots els gustos. Per a mi una Festa Major és aquesta manera de tancar l’any i, en certa manera, començar-lo, és un punt d’inflexió a l’agenda de les persones.

Seràs el pregoner d’enguany, què significa per a tu?

Em fa molta il·lusió perquè sempre he pensat que el fet de ser pregoner o pregonera és un reconeixement a la teva feina, a la teva implicació a la ciutat, a la teva projecció laboral... I aquest any m’han triat a mi i m’il·lusiona molt. És posar veu a tot el que em genera i suggereix una Festa Major i tot el que em suggereix Igualada que és una ciutat que m’estimo i que és la meva segona ciutat.

Quina relació tens amb Igualada?

Estic casat amb una igualadina des de fa vint anys, però en fa vint-i-set que ens coneixem i des de ben aviat que vaig començar a venir aquí els caps de setmana o temporades més llargues. Ara perquè els nostres tres fills tenen activitats, però abans pujàvem cada cap de setmana, de divendres a diumenge i fèiem molta vida per aquí. He estat molt implicat en el que passa aquí sempre, gairebé més que amb la meva ciutat.

Ens pots avançar alguna cosa sobre el pregó?

Hi estic rumiant, perquè són els meus deures d’aquest estiu. Ja que sóc una persona que es dedica a l’entreteniment i a l’humor m’agradaria que el pregó fos una cosa distesa, sense perdre de vista el que ha de ser un pregó, però fer-ho en un format una mica original, amb un punt de vista diferent i una mica actualitzat. Que no sigui el clàssic toston de deu minuts sinó que sigui divertit i entretingut i que la gent que ho estigui seguint, que entenc que estaran pendents d’altres coses a part del que jo estic explicant, no se sentin decebuts i no s’avorreixin, sobretot.

Ets conegut pel món de la ràdio, tens una faceta de pregoner també?

És el segon. Vaig ser pregoner de la Festa Major de Tavertet, que és un poble on estiuegem des de fa catorze o quinze anys, a Osona. I m’ho va demanar l’alcalde deu fer sis anys i em va agradar molt l’experiència, tot i que conec molt més Igualada que Tavertet, però informant-me i parlant amb els veïns, mirant què fan i què t’expliquen del poble ho vaig poder fer.

També ets guionista, per què?

Jo sempre he sigut de fer coses creatives i poc serioses. Ja des de petit m’agradava escriure, m’agradava dibuixar, inventar-me històries, escriure contes i això és el que he anat fent tota la vida. Vaig estudiar comunicació audiovisual amb la voluntat de ser director de cinema, però vaig conèixer en profunditat la ràdio, que ja l’escoltava molt, i vaig començar a fer ràdio. I per a mi això significa fer entreteniment, hi ha qui ho fa per informar i donar un servei social, jo crec que també és un servei públic entretenir i fer riure a la gent durant una hora o dues o el temps que et donin en antena. I el fet de ser guionista va lligat al fet que m’agrada escriure i que, per exemple, quan vaig estar a la productora Minoria Absoluta que fèiem ràdio, un programa de tele per aquí, un altre per allà, tots acabàvem fent de tot i llavors vaig entrar en una faceta de guionista més constant.

A internet et descriuen com a periodista, guionista i escriptor i tu a Twitter com a “aquell de la ràdio”...

Sí, crec que és el més fàcil i és com em defineix la gent que em veu pel carrer a vegades. Ai mira, és aquell de la ràdio. No saben no com em dic, ni a quina ràdio treballo, però com a mínim que els soni que soc de ràdio ja és molt. La memòria dels oients és una mica peculiar, saben qui ets, però no quina cara tens, ara ja ens veuen més, però no t’acaben d’ubicar. Alguns encara diuen que m’escolten a RAC1 perquè m’hi van sentir un dia i es pensen que sempre és així. Per tant, aquell de la ràdio és la forma més planera de descriure qui soc. Amb la tele és diferent, però amb la ràdio la gent es confon més. A mi m’han dit Roger de Gràcia, Joan Maria Pou, ens confonen... A vegades dubto de si soc una altra persona.

El 2010 vas ser escollit casteller d’honor, quina és la teva relació amb la cultura catalana?

M’agrada. No soc casteller, ni de cap aplec, ni esbart, però m’interessa i m’agrada i els castells en concret són un espectacle que m’agrada molt veure tot el que implica: l’ambient que hi ha, les històries que t’expliquen de les colles, la rivalitat. I la cultura catalana és la meva i me la sento propera en molts esdeveniments i actes culturals que m’agraden.

Tota la teva carrera, programes musicals, columnista a l’Ara, la ràdio, l’has fet en clau d’humor?

Jo crec que sí. En algun moment potser he escrit algun article seriós o sobre un tema seriós, però sempre se m’escapa, no la brometa, però potser una ironia o una manera menys ortodoxa d’explicar aquell fet. Sempre em surt la part creativa perquè si no em sembla que no estic sent jo, és com penso. Sempre tendeixo a l’humor.

Quina és la importància de l’humor a la vida?

Moltíssima. Jo no entenc la gent que no té sentit de l’humor. Quan tens la desgràcia de trobar-te amb algú pel món que no té sentit de l’humor i et toca treballar-hi a prop és molt difícil d’entendre-t’hi, és com si parlessis en una altra llengua. L’humor és un codi, una manera d’expressar-se i, per sort, sé que no estic sol i sé que som uns quants els que ens prenem la vida així, perquè si no la vida pot deixar de tenir sentit en qualsevol moment. Si t’ho prens amb sentit de l’humor, buscant el costat positiu o divertit de tot allò que et passa, encara que sigui dolent, crec que ho portes millor, és una mica la teràpia que ens fem a nosaltres mateixos. Algú altre ho farà d’una altra manera, però a mi no se m’acudeix res millor que prendre-t’ho amb humor i tirar endavant. Sempre que hi ha un entrebanc a la vida el primer o el segon que em sortirà serà una broma.

Té límits, l’humor?

És difícil de respondre perquè tot el que sigui limitar sempre sona lleig. Jo entenc que els límits de l’humor són quan faltes al respecte, quan ofens algun col·lectiu minoritari o quan abuses de poder, quan fas servir eines que no em semblen lícites per fer humor. Fer humor des de la superioritat, fer bromes dels més petits, fer sang gratuïta de segons què, això no m’agrada. Aquest seria el límit que hi posaria jo. I, també, un dia parlant-ho i analitzant-ho penso que com més t’aproximes als límits de l’humor, siguin quins siguin, menys gràcia fa. Arriba un moment que ja no és humor, que és generar incomoditat o criticar alguna cosa i es torna tot més agre i més desagradable. Hi ha gent que sap anar-hi i apropar-s’hi, però és difícil. Per tant, sí que en té, de límits. Però, són els meus i cadascú tindrà els seus i s’ha de tirar pel dret, si per a tu alguna cosa no és un límit, tira endavant, no et censuris.

Ara que en parles, de censura i lligat a la repressió que hem vist en alguns casos, creus que cada cop s’ha d’anar més amb compte amb el que dius en antena?

Sí, però, per l’experiència que tinc diguis el que diguis hi haurà algú que s’ofendrà. Malauradament és així. Treballant a la ràdio passa tot sovint, que penses: ostres n’hem dit una de grossa, i després ningú diu res i, en canvi, algú es queixa d’alguna ximpleria que has dit i surt algú indignadíssim. És per això que deia que ets tu el que s’ha de marcar els seus límits, si és que en vols posar i on els vols posar, i a partir d’aquí moure’t tranquil·lament, si no sempre pots estar trepitjant un ull de poll.

Hi penses quan fas el programa?

No ens limitem. En el cas de Catalunya Ràdio, tant jo com els meus companys, som conscients d’on treballem, a quin mitjà de comunicació estem, a quina hora fem el programa de ràdio, qui ens pot estar escoltant... Tot això, en el cas del Joel Díaz es veu molt clar, ell té el vessant més irreverent a La Sotana o al seu compte de Twitter i allà diu autèntiques bestieses, o veritats absolutes, que no es poden dir a Catalunya Ràdio i ell ho sap perfectament i sap que el públic no està esperant això. No ens autocensurem sinó que estem en un mode diferent, a vegades colles més a vegades menys, sempre hi ha una mica de marge, però tampoc pots moure’t molt quan treballes per segons quina empresa, no ens oblidem que som treballadors d’una empresa pública i ens hem de cenyir una mica als paràmetres del mitjà de comunicació.

Tenir en compte el context...

Clar. Es poden dir moltes coses sense utilitzar vocabulari groller, sense passar-te de la ratlla... Quan diuen: es pot fer humor de tot? Jo crec que sí, el tema és com. Depèn de com el facis per a mi no seria vàlid, però crec que es pot fer broma de gairebé tot si trobes la manera i el canal per fer-ho.

Quins són els teus referents humorístics?

En el seu moment vaig escoltar molt el Terrat de l’Andreu Buenafuente; el Toni Clapés, que estava fent el Versió Original a Catalunya Ràdio i també m’agradava molt el Miqui Moto, que feia el Pasta Gansa, aquests són referents més humorístics. A la tele també havia vist molt el Fliprim, el senyor Bachs, magazins que introduïen molt l’humor perquè tenien guionistes que eren humoristes, hi havia El Perich, hi havia gent molt bona escrivint allà i em va marcar molt. D’ara, més recents, el Berto Romero em fa molta gràcia i l’altre, més marcià, és el Miguel Noguera que és un humorista excepcional, és la persona que em fa riure més de coses que mai m’hauria imaginat, té aquesta capacitat que té de sortir de la nostra realitat, de muntar un univers paral·lel i totes les coses que li bullen al cervell, és sensacional. I el Toni Soler, clar, que encara que l’hagi tingut de jefe abans ja l’havia vist al Malalts de tele, l’havia sentit a la ràdio i també m’agradava molt.

Com d’important és que hi hagi humor en català?

Súper important. Com tot. Tot el que pugui ser en català millor que millor. Si tenim quatre sèries a Netflix millor que zero. Tot el que puguem fer en català és súper important per la nostra llengua, i més amb una cosa que arriba tant a la gent. Si canviem de món, per exemple en el de la música, ara hem viscut l’èxit d’Eufòria que han cantat algunes cançons catalanes de tota la vida que segur que han arribat a algun jove que no les coneixia de res, ara els meus nens se les saben i això és un èxit per la llengua. Després hi ha qui et diu: oi és que has dit bueno o vale i ja t’ho tomben tot dient que no saps parlar, que tampoc és això. La cultura, l’entreteniment i la música fets en català són importantíssims i, crec, que ara estem vivint en un molt bon moment de l’humor en català, hi ha molts bons monologuistes, molts bons programes, molta ràdio d’entreteniment en català... Ara el Joel Díaz farà el late show en català, que el seu català també és peculiar i segur que algú es queixarà, però estarem debatent sobre la llengua i això ja és bo.

En ràdio t’hem sentit a la Segona hora, després a la Primera hora i ara a l’Última hora, ets fan del temps?

La Segona hora sí que va ser idea meva perquè aleshores érem la segona hora de Minoria Absoluta i quan va acabar-se Minoria Absoluta a RAC1 li vaig dir al director si podíem continuar dient-nos la segona hora perquè, a més, el programa era a la una que és la segona hora del migdia i fet. Quan vam passar a RAC 105 el canvi era obvi, vam passar a ser la primera hora perquè fèiem un matinal. I aquesta última no era idea meva, me la va passar el cap de programes de Catalunya Ràdio, a més som l’última hora d’El Matí de Catalunya Ràdio i té tot el sentit del món que gent que fa quinze anys que estem fent programes relacionats amb l’hora ens diguem així. I a mi ja m’agrada perquè la gent ho relaciona. Estem vinculats a l’hora i al rellotge que ja és quelcom molt radiofònic.

Si t’entrevistessis a tu mateix, què et preguntaries?

Ostres! Em preguntaria per què no estic a la muntanya pintant. Per què no he fet el cop de cap d’anar a fer una cosa que m’agrada molt com és pintar i dibuixar, tot i que no en sé gaire. Sempre penso que soc molt feliç fent ràdio i m’encanta, però quan estic dibuixant qualsevol merda encara ho soc més. No m’he format mai en això i mai he fet el pas, però suposo que em preguntaria això. Potser et diria que perquè no en sé prou.

Per què no estàs a la muntanya pintant?

Perquè penso que és una cosa que ja podré fer quan em jubili. Si estic bé de salut ja m’agafaré a aquesta afició que he tingut sempre. La ràdio és una feina que em vaig trobar a la universitat, que mai em vaig pensar que acabaria fent ràdio, tot i que n’escoltava molta, i m’hi he trobat molt còmode i és una feina que em surt de manera natural: entendre un programa de ràdio, conduir-lo, ajudar els col·laboradors... Em va bé i m’ho passo bé i de moment he trobat feina, potser quan no em quedi més ràdio me n’aniré a pintar, però de moment espero seguir bastant de temps al món de la ràdio.


0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic