Roc Casagran: "Jo no escric mai pensant en un públic ampli, penso en escriure una cosa que a mi m'agradaria llegir "

Roc Casagran (Sabadell, 1980) és el guanyador del 65è Premi Sant Jordi d'Òmnium Cultural amb "Somiàvem una illa". El professor i escriptor ens explica la història de la Carla, la protagonista de l'obra, que després de dos sotracs s'atura per reconnectar amb ella mateixa. Amb el Roc parlem sobre deixar-se ajudar i començar de nou, sobre llengua i turisme i sobre les contradiccions de la nostra era. El proper dia 15 de maig a les 19h, en un acte organitzat per Òmnium Cultural Anoia, amb la col·laboració d'Anoia Diari, el sabadellenc serà a l'Ateneu d'Igualada per presentar el seu llibre i conversar amb la periodista Marina Llansana.

Vas guanyar el 65è Premi Sant Jordi. Qui va ser la primera persona que vas trucar en assabentar-te’n?

La primera persona va ser la meva companya i no s'hi va posar perquè estava recollint en aquells moments els nens a l'escola, no li vaig poder dir. Després li vaig comunicar a la directora del meu institut. Em vaig adonar que necessitava algun còmplice per poder-me cobrir aquells dies, per si en algun moment no podia anar a treballar. I li vaig dir en mode confidencial.

Com et vas sentir?

Bé, és un moment d'eufòria màxima, una cosa absolutament inesperada. Jo no hi comptava gens. I en aquell moment encara no ets conscient ben bé de res. La trucada que em va fer en aquest cas el president d'Òmnium, Xavier Antich… Jo simplement podia anar dient gràcies, gràcies… I quan vaig penjar em vaig asseure en un racó del pati perquè em tremolava tot.

Déu n'hi do! Passem cap a l'obra. La Carla, la protagonista, s'atura per dos cops molt forts. Tu escrius per curar les ferides?

Jo crec que durant la meva adolescència s’escrivia com a teràpia, però avui en dia jo escric per plaer. En el fons també és per curar ferides, és a dir, escric per passar-m'ho bé i quan fem coses per passar-nos-ho bé és per estar millor al món. És una manera que a mi em funciona per ser feliç. De la mateixa manera que hi ha altra gent que és aficionada a jugar a pàdel o anar a enfilar muntanyes, doncs a mi m'agrada escriure.

Tot comença a l’adolescència?

Sí. Als inicis quan vaig començar a escriure sí que era una manera d'intentar entendre’m a mi mateix, de mirar-me a mi des de fora i entendre ben bé què em passava. A mesura que em vaig anar fent gran, suposo que per curar les ferides vaig trobar altres mecanismes. I ara quan escric és per ser feliç. Jo vaig estar uns quants mesos sense anar a treballar a l'institut on treballo i només escrivint i el meu record és d'uns mesos d'altíssima felicitat. Arribava el dilluns i pensava, que bé, demà és dilluns.

A l'obra la Carla parla un moment per reconnectar. Jo soc més jove, però pot ser que la teva generació sigui la primera que es va poder permetre aturar-se. És a dir, que els que serien els pares de la Carla o la generació dels teus pares no s'han aturat mai perquè no s'ho han permès.

Som una generació que donem moltes voltes sobre el que ens passa, de com ens sentim, que ens ho preguntem moltes vegades, a vegades sense exterioritzar, o a vegades no és ni de forma compartida, sinó amb nosaltres mateixos. Jo tinc la sensació que com a pares, per exemple, la meva generació, els que som pares, ens plantegem moltes vegades si ho estem fent bé. I segurament és un fruit del privilegi de tenir la supervivència assegurada. Quan has de lluitar per la supervivència, crec que no tens tant temps per preguntar-te si ets feliç. No ho sé. Tinc la sensació que ens ho preguntem. La generació dels meus pares i la dels meus avis van viure èpoques força més complicades i potser no van tenir temps de preguntar-se això.

M'agrada molt el concepte aquest de la supervivència solucionada

Sí, perquè la humanitat moltes vegades acaba evolucionant pel que fa al pensament, la filosofia, l'art… El primer que hem de fer com a éssers humans és sobreviure, i aquesta és la nostra missió inicial. I un cop tens això solucionat, després és quan et planteges altres coses. Et planteges els teus gustos i aficions. Et planteges si vols pintar la paret de color vermell o la vols deixar de color blanc? Et planteges si pots fer un viatge, si el cap de setmana pots sortir, si te'n pots anar a sopar, si et pots canviar els pantalons. I aquestes preguntes després també van més enllà. Jo, evidentment si estigués 16 hores treballant a la fàbrica no crec que arribés a casa plantejant-me si puc escriure. Crec que està bé que siguem conscients que quan parlem de literatura, quan parlem d'art, quan parlem d'aquestes coses, ho fem des del privilegi. I això no vol dir renunciar-hi. Però vol dir ser conscients d'aquest privilegi i a partir d'aquí, intentar treure'n profit com es pugui.

Una de les reflexions que hi ha durant l'obra és la de deixar-se ajudar més o cridar més l'atenció perquè ens ajudin

Sí, perquè tinc la sensació que vivim en un món molt isolat en què som molt solitaris, malgrat que fem molts actes socials, però poques vegades aprofundim en les converses i en els sentiments, en com ens sentim al món. Després, quan necessitem demanar ajuda, quan ens passa alguna cosa que necessitem que algú sigui al nostre costat, no ens atrevim. A vegades per no molestar. A vegades perquè no sabem ben bé a qui recórrer, perquè ens sembla que no toca o que no és interessant i ens anem tancant en nosaltres mateixos. I crec que com a societat que som, potser ens hem deixat guiar massa per aquesta ultracorrecció que moltes vegades és de façana i estem poc connectats amb l'interior de la gent que ens envolta.

I suposo que això també és generacional. En una família, l'avi segurament no ha parlat mai de sentiments, el pare potser quatre cops comptats i el fill ho fa sovint.

Segurament sí. Estic d'acord que parlar de sentiments és una cosa que no tocava en certes èpoques i crec que ara el tema és damunt de la taula i sí que ens ho plantegem. No sé si ho sabem fer bé. Jo miro la relació amb els meus pares i malgrat que és una relació molt bonica, segurament no és igual d’afectuosa que la que tinc amb els meus fills, en el sentit de tocar-nos més, de dir-nos coses boniques. I crec que això sí que són canvis generacionals i simplement jo procuro retratar-los. No sé si és bo o dolent. De vegades també està bé anar per feina i deixar-nos de tants romanços, però tinc la sensació que sí, que hi ha un punt generacional.

Tornem una mica més cap al que és l'obra en si. Cada capítol lliga la història de la Carla amb una illa. He llegit que tens una petita obsessió amb les Illes…

Sí, és una dèria que em va agafar fa uns quants anys. Fruit de mirar primer alguns vídeos a Youtube i després de passar aquests vídeos a documentals o a llibres em vaig anar aficionant a saber coses d'elles sense cap voluntat de fer absolutament res, més enllà de saber coses curioses, perquè soc una persona curiosa. Em vaig adonar que tot allò que sabia de les illes em podia servir per explicar la història de la protagonista. Algunes d'aquestes coses que han passat en aquestes illes que vaig acabar triant em podien servir per entrar en el personatge i a la vegada fer que fos interessant per al lector.

De fet comences amb la història del volcà Tambora, l’erupció volcànica més gran de la història.

La novel·la arrenca justament amb una explosió (i això no és cap spoiler). L’explosió del volcà Tambora, que va succeir a l'illa de Sumbawa, i això ja em permetia automàticament veure que era un bon punt de partida. Un volcà que esclata i que canvia les coses arreu del món. Doncs aquesta explosió és la mort de la mare de la protagonista, que també li canvia les coses a la Carla. I aquest exemple em serveix molt per explicar el que anirà succeint amb la resta d'illes, perquè en el fons, la protagonista es vol explicar cap a dins, però també es vol explicar cap enfora. Es vol entendre. Ella mateixa vol que l'entenguin.

I una altra illa que apareix és la de Tabarca, una illa del País Valencià. De primeres molta gent potser es pensa que te l’estàs inventant.

M'he trobat molts lectors que m'han dit “Jo em pensava que t’ho havies inventat”. 

Té alguna cosa a veure això amb la teva defensa dels Països Catalans?

Sí, sens dubte. És el món en el que jo crec i la meva realitat geogràfica i política s'emmarca en l'àmbit dels Països Catalans. Per tant, a mi em sembla que quan retrato al món ho he de fer amb tota normalitat de parlar de llocs del meu país. Que passin fets en llocs del meu país em sembla que és d'absoluta normalitat i per tant, sense cap problema pot aparèixer alguna cosa que passi a Alacant. O poden passar coses a la Catalunya Nord, a Mallorca o Sabadell. És el meu país i és el que intento retratar. I és aquest imaginari col·lectiu que em sembla que en part també hem d'anar retratant els escriptors, sobrepassant l'àmbit autonòmic espanyol, perquè per a mi el meu país no s'acaba ni al Sénia ni als Pirineus. 

Tu mateix m'has comentat abans que compaginaves fer de professor amb l'escriptura. No fa gaire va sortir la notícia que ara els joves llegeixen més que abans.

No ho sé. Hi ha gent jove que llegeix un munt i n’hi ha que no. Però és que també hi ha adults que no llegeixen mai i adults que llegeixen molt. Jo tinc la percepció que el nivell de lectura és difícil homogeneïtzar. El mòbil ha fet molt de mal, i a mi el primer. Quan tens un quart d’hora lliure et perds mirant ximpleries al mòbil. Un detonant molt clar el vaig veure el dia de l'apagada. Quan vam tornar de l'apagada un munt de gent em comentava que havia estat llegint-me. Em va semblar una bona descripció d'aquest món modern on som, que a vegades hem deixat una activitat que pot ser molt plaent, que és la lectura, perquè hi ha altres coses que ens generen un impacte molt més immediat (xarxes socials). 

A banda d'això, tu ja fa una dècada que avisaves sobre la salut del català entre els joves. Totes aquestes mesures que s'estan duent a terme (campanyes, influencers en català, doblatge de sèries…) estan començant a fer una mica d'efecte?

A mi m'agradaria que el temps no m'hagués donat la raó, i fa molts anys era un tema tabú. El tema de parlar de la situació del català semblava que no tocava perquè hi havia altres prioritats. Jo crec que hi ha una part molt positiva del que està passant avui. La primera és que comencem a posar estudis sobre la taula. Alguns dels que estàvem en contacte amb la gent jove potser ja no ens calien aquests estudis per veure com estava canviant tot en la qüestió de la llengua. Hi ha algunes iniciatives que són molt positives. És a dir, ser influents a les xarxes, ser influents en els audiovisuals malgrat ser una llengua amb un nombre de parlants reduït… Però per mi hi ha una altra exigència que hauríem de posar sobre la taula, que és fer que el català sigui imprescindible per viure aquí. I això és una qüestió que sobretot és en mans dels polítics. Perquè una llengua s'aprèn per necessitat i tu aprens una llengua si te la demanen a la feina o si te la demana l'administració. Ja hi ha lleis que van en aquest sentit, però no es fan complir. Tinc la sensació que hi ha alguns discursos polítics que són més de cara a la galeria. Jo puc dir estic a favor del comerç just i de quilòmetre zero i tothom m’aplaudirà. Però si després jo el que faig és comprar roba que fan menors d'edat a l'altra punta del món i menjar aliments també de l'altra punta del món de fora de temporada… I tinc la sensació que a vegades hi ha una part de la classe política que va en aquesta línia. “Volem que el català tingui més força i que no passi a ser una llengua absolutament en vies d'extinció…” Però després sobre la taula falta molta feina de fets i no paraules.

A banda del tema lingüístic ets molt crític amb el model turístic actual. Un amic meu sempre m’explica que els seus avis, des del Penedès, se’n van anar de viatge de noces a Barcelona. Ara si no te’n vas a l’altra punta del món ja no val la pena? 

Estem parlant de fa dues o tres generacions. El gran viatge de la vida, podria ser anar a Barcelona o anar a Montserrat, o els més rics anar-se'n a Mallorca.

Precisament, el fet que ara gairebé tothom pugui viatjar, tot i que sembli una paradoxa perquè ens iguala a tots, és un problema?

En el fons sí, és així de dur. Però la democratització del fet de viatjar, que és una cosa que a priori és bona, acaba portant unes quantitats de turisme que no es poden sostenir de cap de les maneres. Aquesta Setmana Santa vaig estar per temes de feina a Mallorca i em deien “és que a Mallorca cada any arriben 18 milions de visitants.” Això és insostenible. El turisme és un problema i ens costa d'enfocar, perquè a tots ens agrada viatjar i jo vull ser lliure de poder agafar un cap de setmana i anar-me'n vés a saber on. Però ens trobem amb coses tan bèsties com professors d'institut a Eivissa que han de dormir en una autocaravana o han d'agafar un avió cada dia perquè no es poden pagar un habitatge a l’illa. Em sembla que encara ens està costant molt verbalitzar el decreixement. Decreixement a tot arreu, també en el turisme, però és un tema que encara és molt tabú perquè hi ha molta gent que en viu. 

Sense les xarxes socials viatjar estaria tan de moda?

Jo crec que tot ajuda, perquè tinc la sensació que amb les xarxes hem canviat. És important fer, però sobretot és important que ens vegin fer i que, per tant, si me'n vaig un cap de setmana a un poblet perdut, ràpidament el que he de fer és penjar-ho perquè tothom ho sàpiga. Alguns mallorquins em deien “Nosaltres tenim una mena de pacte que quan anem a segons quins llocs de l'illa està prohibit penjar la ubicació”. Internet és una grandíssima oportunitat. Podem fer fotografies a tot arreu en qualsevol moment perquè portem la càmera a la butxaca. Però després no en fem l'ús que toca. Ens passem el dia fent fotografies i no vivim amb intensitat el que estem passant en aquell moment.

Si Sabadell fos una illa, seria la teva illa ideal?

Segurament et diria que sí. Jo crec que seria la meva illa de partida. És a dir, el lloc des d'on marxo, volto i retorno a aquesta illa. Però sí que és el meu espai de seguretat per dir-ho així.

I ja per acabar, també vaig llegir que tu volies que funcionés el boca-orella. Quin és el secret per aconseguir que això funcioni?

Ostres, no ho sé. De moment estic molt content. La bomba que suposa un Sant Jordi és molt diferent i tenia la sensació que els primers lectors arribaven pel fet aquest de tenir el plus d’un premi tan important com aquest. Secret segurament no n'hi ha cap. Jo no escric mai pensant en un públic ampli, penso en escriure una cosa que a mi m'agradaria llegir. El que sí que puc dir és que de moment estic molt content, que el llibre està funcionant molt bé i que està molt per damunt de les expectatives que jo hi havia posat quan l'escrivia.