TORNAR
PUBLICITAT

Santi Abreu: "Els pitjors moments arriben quan veus que el malalt no va bé i el perdràs. És terriblement dur"

Hem entrat dins l’UCI de l’Hospital d’Igualada per parlar amb el cap del servei, el doctor Santi Abreu

Salut
Divendres, 8 maig 2020. 03:00. Toni Cortès Minguet.
D'un cop d'ull

Igualada i, per extensió, la Conca d'Òdena i l'Anoia, ha estat el territori més castigat pel coronavirus. Les xifres oficials apunten un total de 451 morts i un miler aproximadament de casos positius registrats des de l'inici de la crisi. Unes xifres que podrien ser més altes. Ben aviat es va qualificar el territori com la "zona zero" de la pandèmia. I, dins aquesta "zona zero", encara en trobem una altra: l'Hospital d'Igualada. I, si filem més prim, en podríem trobar una tercera: la Unitat de Cures Intensives del centre hospitalari igualadí. Per aquí han passat els malalts més crítics afectats per aquest virus desconegut. Alguns hi han mort. Molts, la majoria, n'han sortit i ara són a casa. Hem entrat a la UCI de l'Hospital d'Igualada i hem parlat amb el cap del servei, el doctor Santi Abreu, que ens ha explicat com van haver de capgirar, a correcuita, el servei i adaptar-lo per atendre els malalts més greus de la malaltia. Hem conegut com treballen els professionals d'aquest servei, els més exposats al contagi. Com és el seu dia a dia darrere les màscares i sota els feixucs equips de protecció; com surten -sempre amb un somriure- la tensió, el desgast físic i l'impacte emocional de la seva feina.

El 9 de març es van detectar els primers casos de coronavirus a l'Hospital d'Igualada. Pocs dies després, el 13, es decretava el confinament perimetral de la Conca d'Òdena, aïllant els seus veïns i veïnes. Aquells dies, els casos es multiplicaven exponencialment a Igualada i el seu entorn, un territori que esdevindria un "clúster" del Coronavirus i on es produiria el brot més letal de la pandèmia. Igualada va ser un dels primers punts del país on, sense conèixer encara l'abast real del virus, aquest va començar a expandir-se de manera descontrolada. Amb l'esclat de la crisi, l'Hospital d'Igualada, en el seu conjunt, va haver d'adaptar tots els seus recursos materials, espais i infraestructures i també els humans per fer front a la pandèmia del coronavirus. El centre es va haver de reorganitzar de dalt a baix, es va capgirar completament, amb una implicació total dels seus professionals. Començava una cura contrarellotge —i contra una malaltia desconeguda— per fer front a una situació excepcional, d'extrema emergència i per evitar que el centre es col·lapsés. Durant una de les setmanes més crítiques de la crisi, del 16 al 22 de març, 303 dels 894 professionals de l'Hospital d'Igualada es trobaven confinats a casa seva. Ara, la xifra ha baixat fins a 33. Com recorda aquells primers dies? Què van fer per adaptar-se a una situació nova, a una malaltia desconeguda?

 

Vàrem ser els primers, i ho vam patir molt.

Vàrem ser els primers, i ho vam patir molt. Però això, tanmateix, ha permès donar un petit marge als altres centres, que han pogut veure què fèiem aquí, quina era la nostra experiència. Aquest avantatge els ha permès prendre decisions i preparar-se bé. La veritat és que, a l'inici, la situació ens va sobtar i va provocar que es produïssin baixes, sobretot de personal sanitari. Això va fer que patíssim més… Amb el pas del temps, els professionals sanitaris es van anar recuperant i vam poder obrir més llits. Afortunadament, tenim un servei conjunt, ja que els serveis d’anestèsia i d’UCI configuren un únic servei, i això ens ha anat molt bé.

Santi Abreu cap del Servei d'Anestesiologia i Medicina Crítica de l'Hospital d'Igualada (Foto: TCM)

La transformació física del servei va ser molt important.

Molt. Vàrem passar de tenir 6 llits de malalts crítics i 4 de semicrítics a 18 llits, tots de crítics. Vam haver d'obrir 2 boxes nous aquí, i 6 més a quiròfan obrint, doncs, una segona UCI a quiròfan. D'aquesta manera podíem atendre fins a 18 pacients crítics a la vegada. Va arribar un moment en què gairebé tots els llits de les UCIs eren ocupats malalts de Covid.

 

El gran problema d'aquesta malaltia és que era una malaltia nova. Totalment. No coneixíem res. Ara en sabem alguna cosa més, però encara ens falta molt…

Malalts crítics d'una malaltia completament nova.

El gran problema d'aquesta malaltia és que era una malaltia nova. Totalment. No coneixíem res. Ara en sabem alguna cosa més, però encara ens falta molt... A l'inici, un dels reptes era actualitzar tota la informació que ens arribava, de tot arreu. De la Xina, dels Estats Units, d'Itàlia... Els caps de servei dels hospitals compartíem tot el que ens passava. Anàvem aprenent els uns dels altres. Canviàvem els protocols cada dia.

Dos metges observen els pacients a través del vidre a l'UCI (Foto: Toni Cortès Minguet)

Heu estat, doncs, un exemple i un referent per a la resta d'hospitals?

Sí, ens han fet moltes consultes des d’altres centres d’arreu. Quan arribava el primer cas a un hospital, nosaltres ja en teníem de controlats. Hem pogut aportar el nostre granet de sorra en aquest sentit. Hem estat més o menys una setmana per davant respecte els altres centres hospitalaris de Catalunya. També ens han fet molts consultes, per exemple, des d'hospitals dels Estats Units, per veure com havíem actuat aquí, a Igualada, i així podien preparar-se i anticipar-se. Ara ja estem tots, menys o menys, en la mateixa situació. Ser els primers ha fet que tot fos molt complicat, però ens ha permès ajudar els altres, tant pel que fa a l'organització de l'estructura del servei i de l'hospital com pel tractament que fem als malalts.

Com heu organitzat el servei de l’UCI de l’Hospital d’Igualada?

El nostre servei està format per 17 professionals mèdics: 4 intensivistes i 13 anestesiòlegs. Atenem els quiròfans, més el tractament de la clínica del dolor, més totes les anestèsies en proves diagnòstiques i terapèutiques de radiologia, digestologia, cardiologia, entre altres, a més d’aquest servei a l’UCI. El fet de configurar un únic servei, com deia abans, ens ha permès organitzar-nos d’una manera més ràpida i àgil. Vam fer un canvi d’horaris. Vam partir el servei en dos, establint torns de 12 hores per cobrir les 24 hores del dia. Sense guàrdies.

 

Treballar amb els EPIs és molt molest i aclaparador. Et costa respirar. I quan ens posem, al damunt, el vestit groc, llavors és angoixant. Perdem uns quants quilos cada dia…. 

Per entrar a l’UCI m’he hagut de vestir “d’astronauta” i, al cap de 3 minuts, ja no podia respirar. Al cap d’un quart d’hora ja estava esgotat. Com suporteu, físicament, aquesta feina?

Imagina’t això 12 hores seguides! Treballar amb els euips de protecció individual (EPIs) és molt molest i aclaparador. Et costa respirar. I quan ens posem, al damunt, el vestit groc, llavors és angoixant. Perdem uns quants quilos cada dia….  Pensa que al servei hi ha des de professionals de 30 anys fins a 50 i 60 anys. I el ritme de 12 hores seguides és tens i esgotador. I tots fem el mateix. Tots hem fet 12 hores de dia, 12 hores de nit, caps de setmana… L’esgotament físic es nota molt. També s’ha de tenir en compte que no és el mateix visitar i atendre un malalt amb un “pijama” blanc, més lleuger, que amb els EPIs, amb els quals no tens el mateix ritme ni agilitat.

 

És una malaltia nova, que no coneixíem, i això et provoca angoixa, perquè no saps què fer.

I, emocionalment, com ho aguanteu?

Com que durant el dia vas fent, sense parar, no tens temps a pensar. Ara, que des de fa uns dies comencem a veure una mica de llum, sí que t'atures a reflexionar. Ha sigut molt dur.

El doctor Santi Abreu, en primer terme, al control de l'UCI (Foto: TCM)

Ens pot explicar per què?

En primer lloc, perquè és una malaltia nova, que no coneixíem, i això et provoca angoixa, perquè no saps què fer. Aquestes setmanes hem llegit i estudiat com mai a la nostra vida. Tot el que anava sortint per tot arreu ho recollíem, ho estudiàvem, absolutament tot… Cada dia estudiàvem, analitzàvem i compartíem coses… Un dia sortia una cosa i l’endemà una publicació deia tot el contrari… Això ens esgotava mentalment, perquè hi havia moments en què no sabies cap on tirar i havies de ser tu qui prenia decisions.

 

Emocionalment, impacta molt el fet de tenir malalts durant vint o trenta dies, lluitant, parlant amb els familiars, seguint la seva evolució, i que al final, aquests malalts no se'n surtin.

Imagino que la mort dels malalts també us impacta emocionalment.

Sí. Emocionalment, impacta molt el fet de tenir malalts durant vint o trenta dies, lluitant, parlant amb els familiars, seguint la seva evolució i que, al final, aquests malalts no se'n surtin. Són situacions dragonkhan. Un dia milloren, tot va bé, tot va amunt, una petita alegria, i l'endemà, de cop i volta, se'n van cap a baix i ja no se'n surten. Emocionalment són alts i baixos molt durs. No és una malaltia que ja coneixes i saps que el final anirà cap a una banda o altra, bona o dolenta. En aquest cas, és desconcertant.

 

Costa desconnectar perquè et sents responsable. Fins i tot somiem amb els nostres malalts...

Quan acabeu el vostre torn de 12 hores, us traieu els EPIs, us vestiu de carrer i torneu a casa, podeu desconnectar?

Costa molt. Sempre estàs pensant en la feina, en els malalts. Sempre estàs connectat amb els teus companys a través del mòbil, per si has d'atendre qualsevol dubte o problema que sorgeixi dins el servei. Les 12 hores que no estàs a l'UCI passes moltes estones telefonant als companys que hi són per saber com va tot. Però, tot i això, d'alguna manera, hem de procurar desconnectar. Ho hem de fer. Tots tenim una família. Si els fils et veuen preocupat, has de deixar-ho, desconnectar i estar amb ells. Costa desconnectar perquè et sents responsable. Fins i tot somiem amb els nostres malalts...

 

Som uns dels professionals més exposats al virus.

Ha parlat de les famílies. Li fa por a contagiar-los?

Hem tingut molta sort perquè només hem tingut dos casos positius dins el servei. Una xifra molt baixa pel nivell d'exposició que tenim. Som uns dels professionals més exposats al virus, sobretot quan hem de fer intubacions, extubacions, traqueotomies...... Em sento molt orgullós de la feina del meu equip i, en aquest sentit, especialment perquè ho hem fet molt bé, seguint les mesures de protecció, tant a l'UCI com quan sortim i anem a casa. Cap dels nostres contactes ha tingut símptomes. Ara, malgrat fer-ho bé, tenim por, és clar. La clau: una bona i constant rentada de mans i, quan vas a casa, abans d'entrar-hi, roba fora i directe cap a la dutxa.

 Una metgessa observa el malalt crític de Covid-19 (Foto: TCM) A l'altra banda del vidre, la metgessa atenent un pacient crític (Foto: Santi Vidal)

Tenim un gran hospital, amb un gran equip humà.

Dins l'UCI, tot i l'activitat gairebé frenètica, he viscut una mena de "tensa calma". Els professionals no paraven ni un minut, però veies en el seu rostre —a part de signes evidents d'esgotament— un somriure i una mirada que et donava serenor, tranquil·litat i una sensació de control.

Sí. L'ésser humà sempre busca una via d'escapament de les situacions que el preocupen o neguitegen per tal de superar-les. Les nostres unitats, d'UCI i de quiròfan, són unitats amb molta càrrega d'estrès. L'única manera de superar-ho és amb bon rotllo i amb una bona sintonia amb els teus companys d'equip. Tenim un equip de professionals excel·lent, tant al nostre servei i a tot l'hospital. Tenim un gran hospital, amb un gran equip humà. I això fa que, venir a treballar, no et pesi. Saps que, quan flaquegis, el company del costat et donarà suport, i a l'inrevés. El bon sentit de l'humor, l'optimisme, no es pot perdre, perquè et manté dret i t'ajuda a aguantar aquestes hores i aquesta feina tensa i estressant.

 

Encara no sabem com afecta del tot aquesta malaltia. Un malalt de Covid quadruplica l'estona que estàs amb un altre malalt crític.

Els malalts de Covid requereixen una atenció especial, diferent dels altres malalts crítics que ingressen a l'UCI?

Sí per una banda, per l'ús dels EPIs, que hem comentat abans, perquè és una malaltia amb una contagiositat extremadament alta que fa que hagis de vestir-te amb EPIs especials, amb l'esgotament i el desgast físic que et provoca. També es tracta d'uns malalts que, des d'un principi, hem vist que amb els canvis posturals milloraven molt. Cada 18 hores els canviem la postura. I per canviar la posició d'un malalt necessitem cinc persones. Imagina't: divuit malalts crítics, canviant-los de posició cada 18 hores, entre cinc persones, vestides amb EPIs... I amb tot el que comporta, ja que es tracta d'un malalt adormit, intubat, has de tenir molta cura perquè tot estigui bé. També, en ser una malaltia nova, ho mirem tot, absolutament tot. Mirem, per exemple, des del sistema respiratori -que és, principalment, el més afectat- fins al sistema hematològic, el sistema digestiu, el sistema renal, el funcionament del fetge, el funcionament del ronyó, etc. Perquè encara no sabem com afecta del tot aquesta malaltia. Un malalt de Covid quadruplica l'estona que estàs amb un altre malalt crític.

Hi ha un perfil de malalt de Covid? No afecta només a la gent gran, oi?

No. També ens hem trobat gent més jove. El que hem vist és que, en gent més jove, la malaltia és molt menys agressiva. I ara sembla que va apareixent algun possible cas infantil. També veiem que és més greu en homes que en dones. Una altra cosa que hem detectat és que el curs natural de la malaltia és molt fix, molt estandaritzat. I ara, amb l’experiència, ja podem intuir o podem tenir, més o menys, una idea de com poden anar les coses.

El doctor Abreu es prepara per entrar en un box de l'UCI per fer el seguiment d'un malalt crític (Foto: TCM)

Quin ha estat el punt més tens a l'UCI de l'Hospital d'Igualada?

Els primers dies, els primers casos. Perquè no sabíem amb certesa ben bé què passava i els casos es multiplicaven dia darrere dia. A escala organitzativa, va ser molt dur. I, a més, veies com anaven caient companys, professionals. Hi havia una incertesa molt gran. Després vam tenir unes setmanes intenses, dures, però ja no tant pel que fa a l'organització sinó només en l'àmbit dels malalts. Eren malalts molt estancats, i alguns els vam perdre. Eren malalts que teníem gairebé des del principi i quan arriba el moment quan veus que ja no pots fer res per a ells, quan veus el desenllaç negatiu, és molt dur...

La majoria de malalts estan inconscients. D'altres, desperts. Com us comuniqueu amb els ells?

Hem tingut de tot... Al principi, la immensa majoria dels malalts estaven intubats i sedats. Mentre estaven sedats i adormits, obríem petites finestres per fer valoracions neurològiques, de molt poc temps. Si vèiem que, a escala pulmonar, no tibaven, els tornàvem a dormir. D'aquestes finestres els malalts no se'n recorden ni pateixen, perquè estan tractats amb fàrmacs per al dolor. Hi ha altres malalts que no hem arribat a intubar sinó que els hem aplicat altres sistemes d'oxigenació, perquè que necessiten un suport molt alt d'oxigen les 24 hores. Aquests han estat conscients en tot moment.

 

Una de les coses greus que ha portat aquesta malaltia, per desgràcia, és que els malalts no han pogut estar acompanyats.

Conscients… i sols, sense cap familiar al seu costat.

Sí, una de les coses greus que ha portat aquesta malaltia, per desgràcia, és que els malalts no han pogut estar acompanyats. Això afecta molt, al malalt i a la família, però també ens afecta a nosaltres. Estar amb ells i veure que no poden tenir el contacte de la família, haver de parlar amb els seus familiars per telèfon per informar-los sobre com està, és molt dur. Aquí és quan t’adones de la qualitat humana d’aquest equip, quan veus els professionals agafant el seu mòbil i fent videoconferències entre els malalts i els seus familiars. Quan es desperten hi ha una certa complicitat, et diuen que se’n sortiran, els dius que anirà bé… A part del pes que pateixes, has de transmetre bona energia, als malalts i a les famílies, que no poden veure’ls ni estar amb ells. Això ho agraeixen molt.

A l’UCI m’ha ensenyat els llits buits. N’estava molt content i emocionat. Per què?

Acabàvem de buidar un parell de llits. Teníem aquesta unitat plena i havíem de comptar amb la nova unitat, ubicada al quiròfan. Era un petit èxit!

Aquests darrers dies ha baixat el nombre d’ingressos a l’UCI. Això és un bon indicador?

Les dues darreres setmanes han sigut relativament bones perquè no hem tingut cap ingrès de Covid greu a l’UCI. Un altre indicador significatiu és que comencem a rebre malalts no Covid. Sembla que el sistema està començant a tornar a una certa “normalitat”, entre cometes…

Si la gent no és conscient de la gravetat de la situació, hi haurà rebrots.

S’ha iniciat una fase de desconfinament progressiu. Li preocupa que, si no es fa correctament, puguin sorgir rebrots de la pandèmia?

Sí, i és molt preocupant. Allà on hi ha hagut relaxació han tingut petits pics. Ha passat a Alemanya, ha passat a França, a Itàlia, a la Gran Bretanya, a Wugam… I ara veiem que comença a haver-hi una certa relaxació aquí. És cert que la corba ha començat a aplanar-se i que els casos baixen, tant de mortalitat com d’infectats, però no ens podem relaxar gens. La malaltia no ha passat. El gran perill d’aquesta malaltia és que molts la passaran sense símptomes i això no vol dir que no puguin transmetre-la. Esperem que els pics que vindran siguin més manejables. A l’inici, ens va agafar desprevinguts, però ara ja sabem com va. Si hi ha un nou pic, esperem poder frenar-lo a temps i que no arribi als nivells anteriors. Si la gent no és conscient de la gravetat de la situació, hi haurà rebrots.

 Una metgessa de l'UCI a l'interior d'un box (Foto: TCM)

Entenc el respecte que la gent té a l'UCI però nosaltres treballem perquè els que ingressen en surtin bé, que el desenllaç no sigui dolent.

Una UCI és un lloc hostil. La gent pensa que pot ser l'última estació del seu viatge.

Quan algú em pregunta on treballo i li dic a l'hospital i em contesta que potser ens veurem allà, li dic que millor que no... La veritat és que és millor no haver d'ingressar a l'UCI, perquè és l'últim recurs, l'última oportunitat de l'esglaó terapèutic. Això no vol dir que l'UCI sigui una condemna, perquè la majoria dels malalts en surten i en surten bé. Hi entres perquè estàs greu i, a vegades no és per a un tractament intensiu sinó només per a una monitoratge, una vigilància intensiva, de suport. Entenc el respecte que la gent té a l'UCI però nosaltres treballem perquè els que ingressen en surtin bé, que el desenllaç no sigui dolent.

 

Els pitjors moments també han estat quan has perdut malalts, malalts que has portat tu personalment. Quan arriba el moment que veus que no va bé i que el perdràs és terriblement dur.

Quin ha estat el pitjor moment que ha viscut a l'UCI? Quin moment no oblidarà mai?

N'hi ha hagut bastants... No en podria triar un de concret. Són coses més generals, com la incertesa de no saber com tractar la malaltia. La incertesa és molt alta. Un dia dius una cosa al teu equip i l'endemà has de canviar-ho perquè ha sortit publicat un article amb molt de pes. Hi va haver canvis de protocol diaris. La incertesa és gran i tu has de transmetre seguretat. Els pitjors moments també han estat quan has perdut malalts, malalts que has portat tu personalment. Quan arriba el moment que veus que no va bé i que el perdràs és terriblement dur.

 

Hem demostrat el que ja sabíem, que tenim un hospital amable, d'una qualitat humana molt alta.
Quan pots extubar un malalt, quan desperta, gairebé sense poder parlar, però et fa el símbol d’OK amb els dits, et fa entendre que està bé, que truquem a la família per explicar-ho, t’emociones.

D'altra banda, malgrat tot, també hi ha hagut bons moments?

Hi ha hagut molts bons moments. Sóc molt positiu i m'agrada veure les coses positivament. Valoro molt positivament la manera com l'hospital ha pogut organitzar-se, en tots els àmbits, des de direcció, fins a compres, logística, neteja... Tothom. Hem demostrat el que ja sabíem, que tenim un hospital amable, d'una qualitat humana molt alta. La resposta dels professionals d'estar els uns al costat dels altres, sense importar el càrrec sinó la voluntat d'anar tots junts per tirar endavant, és un orgull. Et sents orgullós de treballar en un hospital com aquest, perquè les coses surten bé gràcies a la gent. Aquesta ha estat la primera gran alegria: confirmar que el teu servei i després tot l'entorn, tot l'hospital, vagi a l'una per fer front a aquesta situació.

La segona alegria, tot i el dolor de perdre malalts, és que la majoria han sortit bé. La nostra taxa de mortalitat està molt per sota de la mitjana. Molts malalts ja són a casa seva, amb la seva família. Quan pots extubar un malalt, quan desperta, gairebé sense poder parlar, però et fa el símbol d’OK amb els dits, et fa entendre que està bé, que truquem a la família per explicar-ho,  t’emociones. Veus que la teva feina, que és una feina de suport, dona els seus fruits. Estem molt orgullosos d’això.

Una rosa enganxada al vidre d'un box (Foto: TCM)

 

Rebem moltes mostres de suport i agraïment. La gent d’Igualada és espectacular. Igualada és una ciutat especial, la ciutadania és admirable.

Cada dia, a les 8 del vespre, la gent surt als balcons per agrair la vostra feina. Com ho viviu des de dins aquestes parets?

És espectacular. Cada dia rebem de tot, cartes de nens, cartes d’avis que han estat donats d’alta, flors, llibres per Sant Jordi… Rebem moltes mostres de suport i agraïment. La gent d’Igualada és   espectacular. L’alcalde Marc Castells diu que tenim una ciutat viva, amb molta empenta, i és veritat. Igualada és una ciutat especial, la ciutadania és admirable.

A part del reconeixement de la ciutadania, pensa que aquesta crisi servirà perquè els professionals de la salut -un sector que ha patit les retallades, entre altres greuges-, també rebin un reconeixement polític?

Hi haurà un abans i un després, no podem tornar enrere. Han canviat moltes coses. Per una banda, la ciutadania ha de tenir consciència del valor real que té la nostra feina. I aquest reconeixement ha d'anar de la mà d'una major conscienciació del sistema sanitari; que les urgències, per exemple, són per a coses urgents, no per a qualsevol cosa. La gent ha de ser conscient de fer un ús responsable del sistema. Això per part de la ciutadania. I, pel que fa a les autoritats, en primer lloc, aquest any no se'ns pot exigir més, el nivell d'exigència no pot ser com el d'un any normal, perquè no podem forçar més la màquina, quan toqui haurem de respirar una mica, agafar aire. Després, s'ha de reconèixer que som un sector castigat, en molts sentits, des del famós 5%, que ja tocaria regularitzar i, sobretot pel dèficit crònic de personal. Ara s'hauria de reforçar el sistema. Un sistema que, malgrat això, és excel·lent. Hem demostrat a tot arreu que hem pogut reaccionar gràcies a la qualitat dels professionals.

 

Ara, amb tot el que està passant, hem de poder reflexionar sobre què podem fer per donar un respir al planeta. Hem d'aprofitar aquesta crisi per canviar coses.

En podem treure alguna cosa en positiu, d'aquesta crisi?

És possible que això, malauradament, ho tornem a viure. Hem passat el MERS, el SARS1, el SARS2... Cada cinc o sis anys tenim un virus d'aquests i, per la interacció amb la natura i altres factors, això serà cíclic. Hem d'aprendre moltes coses de tot el que ens ha passat ara i hem de ser molt prudents quan torni a passar. Hem de ser conscients que les mesures que es prenen, les mesures de prevenció, de confinament, d'aïllament, són necessàries, i s'han de fer. Ara la ciutadania s'està relaxant -massa-, però és cert que durant el pic més àlgid de la pandèmia la gent es va portar bastant bé. Han assumit el perill. Si torna a passar, ja coneixem l'experiència i la gent haurà de reaccionar com ho ha fet ara. I també hem de pensar amb tot el que li estem fent al nostre planeta. Ara, amb tot el que està passant, hem de poder reflexionar sobre què podem fer per donar un respir al planeta. Hem d'aprofitar aquesta crisi per canviar coses.

Més informació sobre la COVID19

Galeria

Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD Foto: Toni Cortès Minguet / AD


5 Comentaris

d

dani

igualada

13 de maig 2020.14:19h

Respondre

MAI us miraré igual, sou un referent, i al contrari de moltes professions, no treballeu per diners, només per ajudar i ficar el vostre granet de sorra.

MOLTES moltes gràcies, us heu guanyat els... Llegir més nostres cors, deu haver estat duríssim tot plegat !!!!

B

Belinda Gómez Ibàñez

Igualada

10 de maig 2020.15:09h

Respondre

Agraïr cada paraula dita , agraïr a tots els professionals q intenten respirar Malgrat les mascaretes i els EPIS Durant tantes hores, agraïr al poble d’Igualada, Sta Margarida i voltants q sou... Llegir més moolt grans, agraïr cada detalle, cada aplaudiment, cada actuació del Circ i expontanis organitzats con els superhérois....d’acord toca revisar acabar amb el 5% per donar DiGNITAT a tots i totes, i agraïr finalment a la natura q continua i ens dona la oportunitat de començar una nova etapa més conscient i amb més implicació de q tot és de tots ...US estimu de tot c??r...
Una infermera vostra veina de la UCI q treballa a Pal.liatius...
Gràcies!????

P

Pilar Salat Agramunt

Igualada

9 de maig 2020.22:42h

Respondre

Bona entrevista.

I tot el meu agraïment a la durissima feina que heu dut a terme tots els professionals de l ‘Hospital!

Gràcies infinites!!!

F

Francesc Lladó i Riba

Igualada

8 de maig 2020.10:09h

Respondre

Em sembla una molt bona entrevista. Et fas una idea ben clara de com va anar, i va, la gestió del Covid19 a l’Hospital d’Igualada. Tant des del punt de vista tècnic com, sobretot, humà. El meu... Llegir més reconeixent al Doctor Santi Abreu, i per extensió a tots els equips de l’Hospital d’Igualada.

C

Carmen Pérez

Igualada

8 de maig 2020.09:44h

Respondre

Jo ting familia trevallan al hospital i un nevot a la UCI ting 73 anys i estic be el meu Marit es va tratar duran 25 dün cáncer va morir el juriol del any pasat I no va tenir necesitat de anar a un... Llegir més altre lloc que no fos al hospital de IGUALADA yo estic molt contenta del hospital i dels Dr que va tenir sempre al seu costat no dic els noms perque no fa falta pero us admiro i feu un molt Bon servei moltes gra cías cuideus molr us necesite te estimo nevodo ja saps qui soc

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.

Usuari registrat

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

Identificar-se amb el correu electrònic