Divendres, 1/3/2019
377 lectures

“Glück, das mir verblieb”

A vegades el destí té coses inesperades. Tot i que a Erich Wolfgang Korngold se'l considera, junt amb Shostakovitch i Copland, un dels pares de la composició musical cinematogràfica a Hollywood i tot i que pot lluir un Òscar a la millor banda sonora, és probable que la seva composició més famosa que es pot escoltar a dia d’avui en la gran pantalla no va ser -en cap cas- escrita expressament per cap pel·lícula. Era l'any 1998 quan els germans Cohen van decidir que l'ària "Glück, das mir verblieb" de l'Òpera "Die tote Stadt" havia de formar part de la seva pel·lícula més eclèctica "El gran Lebowski", en l'escena on el protagonista, the Dude, va a la mansió del ric Lebowski per recollir els diners del rescat de Bunny Lebowski.

“Die tote Stadt” (La ciutat morta) és una òpera en tres actes del compositor d’origen austríac Erich Wolfgang Korngold (Brno, 1897 - Los Angeles 1957), sobre llibret alemany del mateix compositor i Paul Schott (pseudònim del seu pare, Julius Korngold), basat en la novel·la curta “Bruges-la-Morte” de l'escriptor flamenc Georges Rodenbach. És la seva òpera més famosa i l'ària coneguda "Glück, das mir verblieb" popularment com a "La cançó de Marietta", el seu fragment més popular. Tenia vint-i-tres anys quan “Die tote Stadt” es va estrenar amb èxit a Hamburg, però aviat va haver de sumar-se a la diàspora provocada pel nazisme i es va establir a Los Angeles. El seu estil musical inconfusible, amb una riquesa melòdica, harmònica i orquestral aclaparadora, va crear una important escola com a músic de cinema, basada en la teatralització de la música, creant “leimotivs” per a cadascun dels personatges principals d'una pel·lícula i variar-los en funció del nivell emocional d'un escena, efecte que considerava que ajudaria a mantenir els personatges directament en la ment del públic. Les característiques que probablement el què a dia d’avui s’associen a les bandes sonores. Els seus treballs per a "El somni d'una nit d'estiu" (1935), "Robin dels boscos" (1938) amb la que va guanyar un Òscar, "El falcó del mar" (1940) o "Entre dos mons" (1944) són actualment indiscutibles. John Williams, gran exponent de la influència de Korngold, va recuperar aquesta llegat lleument oblidat de l’ús dels “leimotivs” amb La Guerra de les Galàxies. De la mateixa manera que Krongold va associar l'ària "Glück, das mir verblieb" a la muller morta del protagonista i la fa aparèixer tan al principi i al final de "Die tote Stadt" abans i després del somni que ocupa bona part de l'òpera.

Korngold va ser vilipendiat per la historiografia musical nacionalsocialista i va figurar en bon lloc en el diccionari dels jueus en la música. La modernitat dels anys d'entreguerres només representava per als nazis el reflex d'una degeneració política, la porta oberta a les influències estrangeres com el jazz, la morbositat i la sexualitat sense fre. En condemnar la música de Korngold, van fer que  els seus èxits abans de deixar el vell continent fossin oblidats. Però no s'ha de descuidar que, seguint la tradició de Mozart o Mendelssohn, Korngold va ser un autèntic nen prodigi que va estrenar la seva primera obra als onze anys.  A la Viena de Freud i Schönberg, Adolf Loos i Gustav Klimt, el seu fulgurant ascens va fer córrer rius de tinta. Mahler va proclamar la presència d'un geni. Strauss es va confessar desarmat. Puccini, per la seva banda, va declarar: «Té tant de talent que podria donar-me'n la meitat i encara li'n quedaria el suficient».

 

 

Altres articles de Jordi Marcé Nogué

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.