Jimmy Jazz al Polònia (justificació de l'esperança)

No és un dia qualsevol, a la manera d'en Serrat: avui és un gran dia per als qui volem la República Catalana. Aquest dilluns en el primer plenari del Parlament de Catalunya s'aprovarà la Resolució que van presentar Junts pel Sí i la CUP per la qual -deixeu que ho digui així- es comença el procés cap a la Independència. Hi ha qui qualifica la resolució de DUI, ja sabeu, una declaració unilateral d'Independència; és a dir, el que molta gent ha demanat aquests anys. És tan important el significat d'aquesta resolució que a les espanyes s'enfilen per les parets i el govern del PP, amb el suport dels Socialistes i de Ciudadanos, ha dit que ho combatrà des del primer minut. Des d'aquest dilluns ens podem trobar en un escenari nou, gens exempt d'obstacles, però ple d'esperances i expectatives, continuació, per cert, de la gran demostració del 9N avui fa un any! 

Parlant d'esperances, des d'Igualada estant, vull recordar l'anècdota que “apunto” en el títol de l'article. Immersos com estem en aquest impasse en les negociacions del qual en sortirem, jo no en vull dubtar, l'últim dijous d'octubre vaig veure com una espurna m'alegrava l'espinada: quan enmig del Polònia , el personatge de la cupaire Gabriel retia homenatge -així ho vam entendre- al Jimmy Jazz, recordant els temps entranyables en què hi practicaven a la diana.

Fa no gaire escrivia i em sembla que coincidia amb molta gent que les eleccions del 27S, més enllà d'altres lectures polítiques sobre escons i nombre de vots guanyadors i d'allò del caràcter plebiscitari ..., dic que coincidia a constatar la consolidació de nuclis de població aliens al país on viuen; nuclis d'espanyols “profunds”; n'hi ha que han arribat a escriure que: “Aquestes eleccions en gran mesura s'han fet en termes ètnics, de lleialtat ètnica . La població espanyola d'origen immigrant ha votat massivament anticatalanisme” (JF Mira. El Punt Avui, 19.10.2015). És una constatació de la feblesa en què estem instal·lats de temps i que hem de treballar per superar -això sí- des del primer minut.

Un primer minut que triga a arribar, ja m'enteneu. A Igualada, com a arreu, hi ha expectació i alhora, cal reconèixer-ho, una certa baixada de moral de victòria -la que era natural amb els resultats del 27S- davant la incertesa de les negociacions de la investidura i la formació del govern; només cal que feu memòria de les converses de carrer que tots hem tingut i tenim de fa dies. Sí, tenim pressa, molta pressa i, tanmateix, ens hem de tornar a aplicar allò del keep calm...

Des del referent del “nostre” Jimmy Jazz em permeto cridar a l'esperança que ens ha d'ajudar a reeixir dels temps difícils que ens tocarà viure i, amb bones pràctiques i actituds com les exercides des del carrer del Clos, ajudar a superar l'estadi de divisió o fractura social per començar amb tota la determinació els nous temps. Al Polònia es van referir als temps en què al Jimmy Jazz es jugava a la diana. El gran Jaume Piquer va apuntar que mai no hi havia hagut una diana en el local... Coses del Polònia. Doncs, això, dilluns pot ser un gran dia si l'endemà tenim un govern que emprengui el camí marcat per la famosa resolució i que no quedi en un sketch més del programa de Toni Soler i cia.