TORNAR

Lluís Marsans i Solà, un igualadí a l'Onze de Setembre de 1901

Especial Onze de Setembre (1)

Divendres, 5 setembre 2014. 03:00. Redacció AnoiaDiari.
D'un cop d'ull
L'Onze de Setembre de 1901 està considerat com la primera ocasió en què la diada esdevé un punt de trobada de tot el nacionalisme català. Els fets d'aquell any, que van tenir com a protagonista destacat l’igualadí Lluís Marsans i Solà, varen desencadenar un seguit de protestes i reaccions que acabaren instaurant la celebració de la diada tal i com la coneixem en l’actualitat. Amb la seva història, AnoiaDiari comença una sèrie d'articles dedicats a l'Onze de Setembre.
PUBLICITAT

Lluís Marsans, en solitari. Extret de la revista La Tralla, número 30.

Els 30 detinguts a la diada de 1901, on es pot veure en Marsans al centre de la imatge. Està extreta de la revista Joventut, número 85.

Nascut a Igualada l’any 1867, Marsans es va traslladar de ben jove a Barcelona, on va esdevenir un membre actiu de les organitzacions separatistes de principis del segle XX. Així, fou president de l'Associació Popular Regionalista i de l’associació democràtica Catalunya i Avant. També va tenir un paper destacat a la Unió Catalanista, de la qual en fou el secretari, a més de col·laborador de publicacions com La Veu de Catalunya, Joventut i La Nació Catalana, entre d'altres.

Des de feia uns anys, coincidint amb la diada, diferents grups catalanistes celebraven vetllades de record als morts el 1714. L'associació que presidia Marsans, Catalunya i Avant, va convocar un acte d'homenatge als patriotes de 1714 al seu local de Barcelona, l'onze de setembre de 1901. En el decurs de l'acte, es llegiren poesies, treballs literaris i discursos que feien referència a la Guerra de Successió. Seguidament, i segons sembla sense cap acord previ, una colla d'assistents a l'acte, majoritàriament joves, prengueren algunes corones de flors i s'encaminaren cap al monument de Rafael Casanova, al passeig de Sant Joan. Segons les cròniques i testimonis de l'època, hi havia un centenar de persones, membres de diferents grups separatistes. Allí, adornaren l'estàtua amb les corones però foren descoberts per la policia.

Empresonat per dur flors al monument de Rafael Casanova

Trenta joves foren detinguts i empresonats, acusats de "reunión ilegal y atentado a la integridad de la patria", ja que els policies van dir que s'havien sentit crits de "Visca la independència de Catalunya". La majoria eren de Barcelona, però també n’hi havia de Balaguer, el Vendrell, Cardona o Igualada, com el mateix Lluís Marsans. Alguns diaris, com La Publicidad, es dedicaren a insultar i ridiculitzar els detinguts. Els detinguts foren alliberats el dia 13 al vespre i varen poder assistir a la manifestació de protesta que s’havia convocat pel dia 15 de setembre.

Segons explica la premsa de l'època, la manifestació esdevingué multitudinària, arribant a deu o quinze mil persones. Hi van prendre part nodrides representacions de centres obrers, polítics, industrials i artístics, a més de personalitats literàries, polítiques, comercials, industrials i propietaris. Molts dels assistents portaven un llaç amb les quatre barres, i alguns joves s'hi van inscriure la frase "Visca Catalunya lliure!".

L'endemà de les detencions, es fundà la primera organització d'ajut als presos catalanistes, anomenada la Reixa. Fou creada pels trenta detinguts per la diada, entre els que hi havia el dramaturg Josep Maria Folch i Torres, que n’esdevingué el primer president.

L'any següent la diada es va celebrar amb ofrenes florals al monument de Rafael de Casanova, cosa que es convertí en una constant al llarg de la història, esdevenint aquestes cada cop més multitudinàries.

Lluís Marsans va continuar la seva militància patriòtica en organitzacions com la Federació Democràtica Nacionalista, l’Estat Català o el Partit Nacionalista Català, a més de col·laborar assíduament en la premsa separatista. Va morir a Barcelona l’any 1955 a l’edat de 88 anys.

Un article de Joan Domingo i Caballol, sociòleg.

Per saber-ne més:

- Pere Anguera - L’Onze de Setembre. Història de la Diada (1886-1938), Centre d’Història Contemporània de Catalunya i les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2008, Barcelona

- Joan Crexell, Detenció de patriotes l'Onze de setembre de 1901, número especial de la revista El Llamp, 1984;

- Joan Domingo, Una diada entre reixes, número 46 de la revista Sàpiens (agost del 2006)

- Jaume Colomer, La temptació separatista a Catalunya. Els orígens (1895-1917), Columna, 1995, Barcelona

PUBLICITAT

1 Comentaris

j

joan

08700

7 de setembre 2014.19:06h

Respondre

Parlem del mateix Rafael de Casanovas ?
Perquè segons el article publicat a “La Vanguardia” el 11/09/2002 per Alfred Bosch ( El mateix de ERC), el verdader RAFAEL DE CASANOVAS, el heroi que... Llegir més cada anys li portem corones de flors, com si sigues un heroi, no se ajusta a un heroi.

PROU DE MANIPULAR FINS I TOT LA HISTORIA.

ALFRED BOSCH, ESCRIU:

El famoso 11 de septiembre nuestro hombre (RAFAEL DE CASANOVAS) se despierta cuando la batalla ya ruge. La plana mayor de los sitiados, por supuesto, ha pasado la noche en vela. Cuando enarbola el estandarte de Santa Eulàlia, para atizar el combate en los baluartes, resulta herido en un muslo y es retirado a toda prisa. La herida no es mortal, y cuando recibe atenciones médicas se preocupa por asuntos menores: ordena quemar sus archivos, solicita un certificado de defunción y delega la rendición en otros mandatarios. Con franqueza, da la impresión de que le concierne más su pellejo que el devenir de la ciudad.
Quien firma las capitulaciones es el conseller segundo, mientras el primer mandatario permanece oculto. Días después, con Barcelona en manos del rey Borbón, huye disfrazado de fraile. Y descubrimos, no sin perplejidad, que años más tarde reside en Sant Boi y ejerce la abogacía sin grandes obstáculos. El cronista mayor de la época, Francesc Castellví, le reclamará desde el exilio detalles sobre las últimas horas decisivas. Casanova responderá rogando al compilador que no tenga en cuenta los rumores e imputaciones que pesan sobre su cabeza. ¿A qué se debe tanto escrúpulo?
No me parece que Casanova fuera un villano o un traidor, si es eso lo que se baraja. Pero de ahí al martirio media una considerable distancia. Lo más probable es que fuera un tipo bastante normal, elevado por la historia romántica a la categoría de monumento.

Deixa el teu comentari

Si ho prefereixes pots identificar-te amb Facebook o registrar-te amb el teu correu electrònic.

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.