La setmana passada vaig rebre un correu d’en Jordi Balsells, l’impulsor d’aquest diari, on explica que a partir d’aquest mes el mitjà canvia de mans i hi haurà un nou grup editor, encapçalat pels igualadins Marina Iglesias, Toni Cortés, Cora Muntané, Jordi Còdol i Mercè Badal.

Recordo perfectament el dia que ens vam trobar amb en Jordi pel passeig Verdaguer, ambdós acompanyats de les respectives famílies, i em va comentar que volia parlar-me d’un projecte de comunicació digital.

En una segona conversa per telèfon, em va semblar engrescador que hi hagués algú amb ganes de tirar endavant aquesta plataforma i de seguida li vaig dir que sí quan em va proposar de col·laborar-hi.

Des de fa cinc anys, cada vegada que m’ha tocat fer un d’aquests teletips m’ho he agafat molt seriosament, talment si els fes per La Vanguardia, decidint des del primer dia que només parlaria de coses que sé, en primera persona.

Quan era jove m’atrevia amb tot i tant podia fer un article sobre les eleccions franceses, com un altre sobre la Transició, com opinar sobre un disc de Raphael.

Amb els anys, però, m’he moderat i ara aposto per parlar d’un llibre llegit, per reproduir una conversa impactant o per rememorar un temps passat.

Durant aquests anys ha estat un plaer poder obrir aquesta finestra i veure els vostres comentaris, a vegades al cap d’uns dies, perquè una servidora és d’una altra època i no viu molt lligada a tots aquests aparells, ja siguin ordinadors, ja siguin telèfons mòbils que tant ens han millorat les nostres vides.

Quan un escriu, a no ser que sigui un diari íntim, vol que els altres el llegeixin, de manera que és un gust saber que hi ha algú a l’altra banda i que també té opinió.

Durant aquests cinc anys m’han passat unes quantes coses relacionades amb aquests articles que seran difícils d’oblidar, des de comentaris de gent d’Igualada com de persones del món de la cultura amb les que tracto habitualment, com d’una mare de l’escola de les meves filles que al mig del barri de Sants em va comentar una tarda que seguia el meu blog, dient-li jo que no en tenia cap, i aclarint-se després que es referia a aquests escrits.

Sóc conscient també que no es pot agradar a tothom i, si anys enrere això era motiu de preocupació, ara no li dono més importància que la que té. Com diuen en castellà, “Para gustos, los colores”.

I poc més. Salut i sort als que remaran a partir d’ara en aquesta nau.