Obrir la caixa de Pandora. Això és el que ha fet la negativa d’una escola religiosa d’Igualada a oferir un menú halal als nens musulmans. El col·lectiu Compartim Ciutadania ho denuncia com una discriminació religiosa i afirma que no es van oferir els impresos a una família per demanar la beca menjador perquè el menú inclou porc.

No ens enganyem, les ajudes a les persones d’origen immigrant cada vegada aixequen més polseguera. Són comentaris que anys enrere eren políticament incorrectes, però cada vegada es fan més obertament. La crisi ha fet que tothom sigui cada cop més conscient del què valen les coses i recursos bàsics als que abans la immensa majoria tenia accés ara es fan costa amunt.

El ciutadà exigeix saber encara amb més detall on van els seus impostos, els seus diners.  Perquè costa arribar a final de mes. El discurs del repartiment solidari per cobrir les necessitats bàsiques a tothom no convenç en temps de dificultats econòmiques. Què són necessitats bàsiques? Qui fixa els requisits? Qui els compleix? Qui demana les ajudes? Com s'assignen?

El resultat és que l’esquerda es converteix en esvoranc i es veu a l’altre com un enemic, i això és molt perillós. La idea s’instal·la , s’afiança, s’estén i un dia explota en forma d’un president com Trump. El pitjor és fer veure que no passa res quan sí que passa. Les persones d’origen immigrant se senten maltractades i discriminades, i els que s’hi enfronten (que potser també són d’origen immigrant però no tant recents o de no tan lluny) defensen que ells ho tenen tot molt difícil mentre la resta té ajudes per a tot sense ni molestar-se a buscar feina.

Evidentment la solució no és fàcil, sinó no s’hauria arribat als extrems que hem vist en molts països. Però, com en la majoria de situacions a la vida, generalitzar és simplista. Una bona dosi d’empatia, de posar-se en el lloc de l’altre i pensar què faríem nosaltres en la seva situació, ajuda a agafar perspectiva i a ser més justos. Tots som ciutadans del món i volem tenir dret a escollir on volem viure i treballar.

Per ser justos, calen drets, sí. Però, com a societat, hem de tenir clar fins on podem arribar perquè els recursos són els que són i a cap de nosaltres ens agradarà que ens diguin que no queda res per jubilacions, per exemple. I, per suposat, també calen deures. Durant massa anys només s’ha parlat de drets, perquè els deures són impopulars, no porten vots i és força més fàcil exigir que esforçar-nos.