Deia Gustave Le Bon (Psicologia de les masses) ja fa molts anys, que quan els individus s'integren en un grup, perden o cedeixen la seva identitat per formar una nova identitat, una ànima col·lectiva.  S'entén que integrar-se implica algun grau de comunitat d'objectius o d'interessos,  d'idees i sobre tot, de sentiments. La complicitat grupal, activa i passiva, dilueix la responsabilitat i ens porta a adoptar una etiqueta social diferent,  menys racional, més bàsica i emotiva.

Això d'ajuntar-nos per formar grups sembla ser la manera més corrent de passar pel món. Families, clans, hordes, tribus, nacions, ètnies, estats, associacions d'estats..., però també clubs esportius, sectes religioses, partits polítics, bandes criminals....  Un tret evolutiu-adaptatiu de la nostra espècie que deu haver estat essencial per a la supervivència. Aquells que han posat l'esforç en comú, que han compartit o repartit el treball han tingut més èxit a l'hora de superar els entrebancs que la natura o l'univers sencer haurien posat al llarg dels temps en contra de la fràgil tossuderia de continuar vius. Essent un  comportament útil ha passat a formar part del programari genètic. Vet aquí per què sense adonar-nos-en les nostres vides transcorren, en gran part,  en companyia dels altres, i per què en aquesta companyia hi busquem  la diversió, la seguretat, l'equilibri, la prosperitat i fins i tot, conformar la nostra identitat.

En Daniel Richardson,  investigador  a la University College London, estudia com el pensament de les persones es veu influenciat pels qui tenen al voltant. (Per exemple, per saber si una determinada tria o decisió nostra, es pot veure influenciada per la tria que han fet d'altres abans.) Els experiments de Richardson, molt diversos, conclouen que les decisions preses per un grup cohesionat amb fort component identitari, tendeixen a ser força menys intel·ligents que les preses individualment fora del grup pels seus membres. El grup mostra prejudicis importants, i fortament condicionades per la posició de la majoria. Extrem, aquest últim, que ja havia estat demostrat els anys 50 per un psicòleg de Harvard, (Solomon Asch), segons el qual els grups cohesionats tendeixen a adoptar el punt de vista de la majoria, fins i tot si la majoria s'equivoca de manera evident, posant, si cal, en dubte el que indiquen  els propis sentits. Quan un grup té una forta vessant identitària, la necessitat de cohesió, d'unitat, s'imposa sovint per sobre de tot. Dit d'altra manera, en lloc d'enriquir-se el conjunt amb les aportacions individuals, (Cosa que -es veu- succeeix en grups heterogenis i sense components identitaris), s'imposen els biaixos i els perjudicis que més predominen en el grup.

Vistes aquestes conclusions, és fàcil reconèixer-hi els comportaments de les forofades futbolístiques, tot passió i poc enteniment. Hi veig també els grups integristes o radicals de tota mena, però el que em va deixar més preocupat en fer-ne la lectura, és que aquests criteris puguin ser també extrapolables a la meva visió de la identitat catalana, i pitjor encara, al anomenat procés cap al nostre particular nirvana. Les pors surten arreu, i vull creure que la solució a l'atzucac és tan simple com la de disposar d' un bon lideratge de contingència. Sóc dels que pensa que l'Artur Mas tenia les qualitats perfectes, en cada intervenció seva davant dels mitjans la meva percepció es veia confirmada.  Ahir vaig veure en Cuní (TV8)entrevistar el president Puigdemont, encara en fase d'adaptació. M'agrada. Em cau bé. Tenir els pebrots d'assumir el que ha assumit és de traca i mocador, però la seva capacitat de comunicar, essent molt bona, està encara lluny de la d'en Mas. Esperem que millori, encara que no té gaire temps i que altres qualitats, com la de caure bé a més gent i més diversa, puguin compensar-ho. En Puigdemont és ara l'administrador dels nostres biaixos identitaris. Que la força i el talent l'acompanyin!.