Dimarts, 30/11/2010
707 lectures

La crisi de la desconfiança

La crisi econòmica, a diferents nivells, està generant molt patiment i una bona part de nosaltres no som hi som insensibles. Apareixen una sèrie de símptomes reactius que la medicina atenua amb psicofàrmacs, accentuant així la tendència actual a la resolució de problemes de caire social per la via farmacològica. Hi ha una via més eficaç, més senzilla i més efectiva: l’acompanyament amb tots el mitjans assistencials, però reivindicant, al mateix temps, l’acompanyament familiar, veïnal, el voluntariat en els serveis mèdics, tallers per afrontar situacions adaptatives, l’intercanvi, i fins i tot els grups d’ajuda mútua sobre els quals tinc els meus recels. Cal una resposta social sense menysprear la col·lectiva i aplicar-les segons s’escaigui, tot per mitigar el patiment que bloqueja, col·lapsa, immobilitza... fins que la persona actua de manera resolutiva i viu el canvi com una oportunitat. No ens enganyem, són menys els que resolen viure el canvi com una oportunitat i no s’ancoren en el conformisme.

Al desembre la SEAT farà un ERO i tornarà a esclatar el patiment personal i familiar. Qui va estar a Argentina el 2001 i va patir la crisi està millor preparat per afrontar-ne una altra. A Calcuta, com a mig món que viu en un estat de pobresa permanent i endèmic, les nostres crisis sonen malament més quan es poden reduir a crisi de consum la qual cosa produeix simplement estupefacció.

Les prestacions de l’Estat del Benestar no es corresponen amb la capacitat del país de generar riquesa, la qual cosa pot fer trontollar el propi sistema, però el ‘miracle’ d’Educació de 0-16 anys gratuïta o d’un Sistema Sanitari universal cal esforçar-se per mantenir-ho i millorar-lo per les generacions futures. Obliden sovint que el nostre Estat del Benestar és fràgil com la democràcia i que no es sostenen per si mateixos.

Tant si es tracta d’una crisi personal, sistèmica o institucional, ben digerida, ha de ser una oportunitat extraordinària i un salt qualitatiu. Hem construït un castell de naips amb l’avaria, la vanitat, l’arrogància la temeritat (ja ens en sortirem!), amb l’excés i l’exhibició, amb el ‘tenir’ i la hiperabundància. Hem munyint la vaca fins deixar-la seca.

Per afrontar la crisi tant sigui personal com sistèmica cal una nova mirada on la prudència, l’equitat, la sobrietat, l’honestedat... superin els valors que fins ara regnaven. Una crisi que ens ha d’ajudar a veure clarament, a distingir, discernir i separar l’essencial de l’accidental i irrellevant.

Per altra banda el nostre afrontament de la crisi quan es viu com un fracàs, genera afrontaments negatius: l’ocultació —es nega la pròpia crisi fins la cronificació, no se la reconeix i s’afronta amb actitud infantil que sols amaga la fragilitat humana—; la passivitat —no fer res però reconèixer que la crisi hi és sense assumir cap responsabilitat pròpia i caure en allò d’imputar a l’altre la responsabilitat i de manera permanent; també altre afrontament negatiu és ‘relativitzar’, en una actitud benèvola, frívola, que tendeix a desdramatitzar amb frases com ‘és un xarampió i ja el superaràs’.

Em sembla que hem de bastir el nostre jo amb dosis —les que calguin— d’humilitat per aprendre dels altres i saber digerir el fracàs, de cooperació per gestionar problemes comuns dins i amb la comunitat; d’imaginació i intel·ligència per estimular les capacitats latents i fer més amb menys; dosis d’austeritat de la vida quotidiana que redundi en un consum menor; i finalment dos grans valors: l’emprendre que requereix esforç, talent i tenacitat i la responsabilitat en el consum. Tot amb un valor de fons: la confiança en els altres i en un mateix.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.