Aquest dies arrel de dos fets concrets la publicació d’un diccionari de dones on només entrar apareixia la bailaora i cantaora de flamenc (1913-1963) Carmen Amaya Amaya i per altre la presentació del darrer llibre de Lluis Cabrera, de l’associació Altres Andalusos i de l’associació Taller de Músics i expert en música popular, em va fer pensar que aquest 8 de març era un bon moment, millor dit un excel·lent moment, per a reivindicar a aquesta gitana catalana universal.

La seva biografia impressiona per la qualitat artística que desplegà i que se li reconeixia com a innata. Destacà com a actriu en Hollywood i Espanya, també com a cantaora i sobretot com a bailaora, faceta on era tota geni, innovació i precisió. Va fer una forta difusió arreu del món de la seva Catalunya que tant estimava. Filla i germana d’artistes, als 6 anys ja estava dalt des escenaris amb una manera de ser i de fer molt pròpia. Va morir als 50 anys després d’una vida artística intensa.

De pel·lícules només he vist 'Los Tarantos' i de les seves cançons he escoltat totes les que he trobat a Spotify. De la seva vida privada poques dades excepte que aquesta estava totalment impregnada per la cultura gitana i de l’amor que sentia per la seva Barcelona.

El reconeixement que se li va dedicar sempre ha resultat curt i vergonyós 'la Medalla del Mérito Turístico de Barcelona, el Lazo de Isabel la Católica y el titulo de Hija Adoptiva de Bagur, ... I poca cosa més'. Que el franquisme s’apropiés d’un determinat folklore andalús, que va imposar a tota Espanya no pot servir d’excusa per no retre-li l’homenatge que es mereix aquesta artista catalana.

Molt connectada amb l’associació 'el Altres Andalusos' només puc afegir-me a les paraules de Cabrera 'la Generalitat ha de posar a Carmen Amaya a la mateixa alçada que Gaudí o Pau Casals i no recriminar res a Estopa'.

Còmode amb la meva Catalunya que no és sols llengua ni una sola llengua. Defensar sempre el català però sense renunciar al castellà com si d’un enemic o un cos estrany es tractés. Potser menys llengua pròpia” i més llegua històrica (català) i llengua adoptada (castellà) hagués resultat més adient amb la realitat de Catalunya hagués gaudit de més complicitat.