Dimecres, 24/9/2014
1080 lectures

Dol exprés

El dol és un d’aquells processos, naturals, pel qual tothom passa (i repeteix) abans o després al llarg de la seva vida. El dol, a banda de ser un procés singular, d’adaptació a una pèrdua generalment significativa és un procés patologitzat pel DSM, com al seu dia va ser l’homosexualitat.

El DSM és una mena de Bíblia de la Psiquiatria, d’arrel estatunidenca, que es revisa de tant en tant i que serveix de guia per classificar trastorns mentals a Estats Units i , per extensió, a tot el planeta. Sobre els criteris que fa servir per crear i catalogar patologies no estic al corrent tot el que voldria però no deixo d’escandalitzar-me davant la superficialitat i l’afany de patologitzar tot i més que traspua dita bíblia.

El dol és tractat en aquesta “classificadora” com una patologia (ai!!! què n’és de petita la normalitat!!!). Doncs bé, una patologia que el 1980 (DSM-III) podia durar dos anys, el 1994 (DSM-IV) podia durar dos mesos i que en el 2013 (DSM-V) ha passat a durar dues setmanes. Sí, dues setmanes! amb l’agreujant que si sobrepassen aquestes dues setmanes, la persona afectada pel dol serà tractada, almenys en teoria, (confiem en el sentit comú dels metges!?) com si la persona patís una depressió i per tant ja hi hauria motiu suficient per medicar-la i facilitar-li la màxima “indiferència” emocional possible.

Recordo haver llegit que investigacions que s’han fet amb persones que han patit pèrdues tràgiques per tsunamis, terratrèmols, homicidis, suïcidis de familiars, etc.etc., que concloïen que només una mínima part d’aquestes persones requereix ajuda de teràpia o psicofàrmacs o tindran un dol patològic. La vida “real” de cadascú de nosaltres ens ensenya exemples ben curiosos de com viuen les persones el dol i que no són precisament patològics.

No estem sols. Les persones tenim eines i persones en el propi entorn per superar aquests estats d’adaptació a una pèrdua que significa estar de dol: l’escolta activa, l’acompanyament, l’empatia, la compassió...

Són mostres normals de pèrdua, de dol, expressar pena, tristesa, apatia, dificultats per dormir, pèrdua de l’apetit, ... Justament aquestes mostres són els indicadors que una persona estima a una altra. La curació del dolor d’una pena està en la mateixa pena i no fora d’ella i amb medicaments. No hi ha pastilles màgiques per treure la pena. La pena cal viure-la sense apressar a la persona perquè se senti bé. No es tracta d’anestesiar-li el sentiments o mantenir-los a ratlla sinó de donar-los temps per encaixar la pèrdua.

I és que el dolençós no sempre se sent comprès pel seu entorn. A aquesta incomprensió s’afegeix les presses per precipitar la seva milloria en considerar que dues setmanes són temps més que suficient per restablir-se, i estar bé, fins i tot content i feliç ... o almenys aparentar-lo.

Per donar suport a la tasca inestimable que fa el DSM (o potser per encebar “egos” del món acadèmic, mèdic i “social” ara hi ha postgraus per formar “experts” en dol (patològic o no) que, temps al temps, acabaran per patologitzar encara més el dol.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.