Dimecres, 25/3/2015
952 lectures

Si hem de retallar, retallem la por

La por és una emoció humana, imprescindible per a sobreviure als riscos habituals que comporta viure. De fet la persona valenta és aquella que controla la por, no aquella que no en té. El dolor físic, psíquic i social també té la seva utilitat ni que sigui com avisador de mals majors. Millor no evitar-lo. Què faríem si no ens fes mal un sense-sostre refugiat a la nit entre cartrons o si romanguessin insensibles davant l’amic que està a l’atur o a qui se li ha mort la mare?

El dolor associat a viure (angoixa vital) i la por s’han medicalitzat malgrat constatar any rere any que medicalitzar la vida és una cultura perjudicial per a l'individu i la societat. Encara més, és un canvi cultural i social profundíssim que va més enllà de metges i medicaments i té més a veure amb els canvis en les expectatives vitals dels éssers humans... del primer món (és clar!) que neguen tot dolor i rebutgen qualsevol risc, inclòs un petit imprevist.

La medicalització de la vida alimenta pors, rebutja conductes ancestrals d’autocura, expropia la salut i disminueix la resiliència i les capacitats d’enfrontar-se al patiment, en emmalaltir i en morir. La medicalització abasta el continu de la vida, des de la concepció a la mort passant per la infantesa, adolescència, anem al metge. 

Medicalitzar la por provoca un consum compulsiu i creixent de recursos sanitaris (visites, proves, medicaments, cirurgia i més) que tenen per finalitat generar “tranquil·litat”. Una tranquil·litat com ara la de la mare que porta el nen a urgències per haver caigut de la bicicleta o per un cop al cap i demana, obertament, un escàner per quedar-se més tranquil·la... per si de cas. O també la tranquil·litat de l’embarassada que, més que un embaràs, té una malaltia de nou mesos i és sotmesa a proves i tractaments varis per finalment arribar al part i ser atesa amb certa agressivitat sense sentit (episiotomies i cesàries a dojo). Pel mateix d’abans, no es pot envellir amb dignitat i sense més, es precisa tractament hormonal per la menopausa, testosterona per l’andropausa i medicaments varis per l’osteoporosi així com tranquil·litzants, antidepressius i somnífers per l’estat d’ànim i un protector d’estómac per a tanta pastilla. Afegim les pastilles per a l’erecció, gotes per  l'“ull sec”, la hipertensió, la diabetis, la circulació, la pre-demència, etc, etc... El resultat final és el consum insaciable i perjudicial de béns que fan mal a individus i societats i només beneficien una elit mèdica i els accionistes de les empreses del sector (farmacèutiques, tecnologies alimentàries, etc).

L’expressió de medicalització més viva és el consum irrefrenable de medicaments per a tots i per a sempre de tal manera que cada adversitat o inconvenient vital es converteix en un mal per al qual hi ha un pastilla concreta. Aquest abús contribueix a augmentar la bretxa en l’ús de recursos sanitaris de tal manera que  s’utilitzen en excés per qui no ho necessita i en defecte per a quins  realment els precisen.

Llàstima que les retallades no discriminen quan cercenen recursos sanitaris i els usuaris no s’empoderen de la seva salut.  Així ens va!

Altres articles de Josefa Morón Manzano

1 Comentaris

M

Marisol

Igualada

25 de març 2015.16:40h

Respondre

Benvolguda Josefa, com a professional sanitari no em voldria estar de dir-te que en essència m’ha agradat el teu article, però al meu parer no reflecteix la realitat i podria portar a malentesos.... Llegir més Només per posar uns exemples: 1. hi ha encara sortosament molts embarassos i parts amables i harmoniosos 2. tenir en compte també que l’ ”ull sec” pot ser símptoma d’una malaltia sistèmica. 3. si bé és veritat que l’evolució desfavorable de la diabetis de l’adult (tipus 2) es pot evitar en gran majoria de casos amb exercici físic i una alimentació equilibrada (que no tothom està disposat a fer malgrat estar informat) , també és cert que els fàrmacs per aconseguir millor control metabòlic estan evitant moltíssimes amputacions i altres complicacions, sobretot a la vista i al ronyó. No voldria extendre’m més amb altres exemples, però sí agrair-te el fet de despertar consciència envers la ”hipermedicalització”. El sentit comú ens ajuda tant o més que el medicament en molts casos.

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.