Dimecres, 24/12/2014
853 lectures

Independència i autonomia

Que tingueu una molt bona entrada a l'hivern que no sols dóna més fred sinó més llum. Dit això i després de veure ben de prop algunes residències geriàtriques, vull fer algunes reflexions que, probablement, s’escauen per aquestes dates.

Si hi ha un espai per on una gran majoria de nosaltres haurà de passar abans o després aquest és la Residència Geriàtrica. Per molt positiva que sigui la lectura que fem sobre aquesta etapa de la vida i el lloc on la desenvolupem no deixa de tenir connotacions si més no, tristes. Ara que no sols assolim la vellesa sino la decrepitud, la residència sol ser un lloc gris tirant a negre, per no dir macabre.

En general el model de gestió, excepte per a una minoria de residències, segueix sent un model centrat en el servei. Sense menysprear aquest model que té programes, protocols, tècniques etc. que contribueixen al rigor i a la sistematització de les intervencions, el centre sobre el que hauria de gravitar qualsevol procés assistencial és la persona, mai el servei. Aquest “pecat” el podem veure a molts serveis on es presta atenció individualitzada però col·lectiva com ara hospitals o escoles, però no de manera tan evident com a les residències.

L’ingrés a la Residència sol anar acompanyat d’una considerable fragilitat i dependència, dos aspectes prou importants per si mateixos per reduir l’exercici de la dignitat. On és la dignitat quan els residents no poden exercir l’autonomia i independència sobre la seva vida?

Massa vegades, i per posar algun exemples, els professionals prenen decisions que ens corresponen a nosaltres. Massa vegades es dóna de menjar al resident quan encara pot fer-ho per si mateix o se’l col·loca a la cadira de rodes sense necessitat, passa la tarda davant la tv sense poder escollir l’espai, porta bolquer quan escara no té incontinència, o se l’anima a fer-lo servir perquè no se’l pot atendre quan ho demana. Massa vegades no tria la roba que vol portar, se l’obliga a participar en activitats gens significatives per a la vida humana o se’l tracta com a un nen petit.

El temps i espais de privacitat i intimitat s’esvaeixen i la confidencialitat (de confiança) es perd enmig de les persones que atenen els residents. Massa vegades les famílies, per excés de proteccionisme, contribueixen directament al sotmetiment dels seus familiars a una major dependència. Aquestes mancances aboquen a més d’un resident a precipitar l’arribada de la mort.

Encara que la distància amb la realitat sigui molt gran, vull creure que es va cap a un canvi de model on la persona serà el centre de la seva pròpia vida ,on els professionals que ens cuidin vetllin i enforteixin la nostra autonomia i independència fins el final. En resum: "Res per a mi sense mi".

Altres articles de Josefa Morón Manzano

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.