Dijous, 2/7/2009
589 lectures

Persones sense agenda

Fa temps es deien vagabunds, captaires, pidolaires, rodamóns, ... més tard van ser anomenats indigents; casi paral•lelament apareixia el terme “sense sostre” que els englobava a tots i d’aquí es va passar al terme “sense llar”que semblà més precís. N’hi ha que el anomenen “sense agenda”.

El conjunt d’aquestes persones, dormin sota les estrelles o dormin sota un sostre improvisat, no tenen una llar perquè l’han perduda. Tots ells tenen en comú la pobresa, l’exclusió, la segregació, la precarietat, la vulnerabilitat, la fragilitat i la inexistència de vincles.

El carrer és l’últim esglaó d’una vida feta de ruptures i fracassos on malviuen; són essers humans sense llar, sense lloc, però sobretot sense agenda. Les seves vides estan completament desorganitzades no sabem què, com i quan i tenen la vida, el temps de vida, en blanc.

Als nostres ulls són transparents, invisibles i així se senten. Els mirem de reüll però no ens acostem a preguntar-los que els passa; els oblidem en el mateix moment que queden fora del nostre camp de visió, encara que ells siguin la cara més dolorosa i extrema del que avui s’anomena exclusió social i abans simplement pobresa. Quan fem per mirar-los, es produeix un segrest de la nostra mirada que fa que ens sentim menys responsables i menys vulnerables.

Molts de nosaltres, doncs, no mirem, perquè si miréssim ens recordarien que les seguretats són fràgils i que cap de nosaltres no està blindat contra la precarietat i la vulnerabilitat, per la pròpia condició humana i pels múltiples factors que poden abocar a la pobresa. “ A mi, no em passarà mai” és una afirmació agosarada, oblidem que “en la millor roba hi poden caure taques”.

Els castiguem, els percebem com a perillosos, els criminalitzem per la seva situació. No tenen lloc, ni espais propis, ni llar, i els aboquem a viure al marge, perquè per no voler-los, no els volem ni al carrer.

Ara que comencem vacances i estem més que mai al carrer, seria bo començar a mirar les persones sense agenda amb una altre mirada i adquirir un primer compromís, el d’obligar-nos a mirar i fer-nos preguntes: qui són?, on viuen?, com s’ho fan per sobreviure? Ens hem de deixar interpel•lar i acorralar per aquestes preguntes. De no mirar, hem de passar a mirar i de mirar a tocar, per mica en mica passar a l’acció i això passa, entre altres coses, per abandonar l’ individualisme i reconèixer la nostra interdependència.

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.