Dijous, 26/6/2014
773 lectures

El PGJ

El programa de Garantia Juvenil (Youth Guarantee) és un dels eixos centrals dels objectius i estratègies de l'Europa 2020, creat per tractar un assumpte cabdal com és l’ocupació juvenil europea. Les taxes d’atur, l’emigració a l’estranger, els joves instal·lats al sistema educatiu a perpetuïtat i tots aquells joves que es van quedant a la cuneta, són indicadors fefaents de la necessitat de revertir aquesta situació, altra cosa és si aquest és el millor instrument per fer-ho.

El Programa de Garantia Juvenil planteja que tots els joves menors de 25 anys que s’hagin quedat sense feina o hagin acabat l’educació formal rebin, en un termini de 4 mesos, una bona oferta de feina, de formació en practiques o d’educació contínua. La saviesa popular diu que a grans mals gran remeis. Queda clar que estem davant un “gran mal” i per veure si el PGJ serà un “gran remei”.

Crida l’atenció que el límit estigui en els 25 anys, atesa l’elasticitat del concepte “joventut” i les grans divergències entre els sistemes educatius segons els Estat membres, divergències que també afecten l’edat. Pot ser ampliar la franja d’edat fóra una bona decisió. És fàcil deduir que no pensaven en l’estat espanyol quan s’ha posat un n termini de 4 mesos per “rebre una bona oferta de feina” i menys encara quan han definit l’oferta com a “bona”. Vist com d’instal·lada entre nosaltres està la Crisi, es ben difícil que això passi a curt i mig termini.

Aquesta iniciativa defineix dos perfils de joves: el que s’ha quedat sense feina, per tant en tenien i ja havien trepitjat el mercat laboral, i els que han acabat l’educació formal i no tenen experiència laboral. No esmenta a un tercer grup molt nombrós: els que no tenen ni una cosa ni l’altra però que per formar part del Programa juvenil hauran d'obtenir aquests mínims educatius i formatius. Una mena de tercer exclòs i assimilat.

El que poden rebre els joves d’aquest PGJ és: 1) una bona oferta de feina, 2) una formació en practiques o 3)educació contínua, el que volen i necessiten és simplement treballar. La realitat que troben els nostres joves respecte la primera són escasses ofertes de feina que per descomptat són precàries, temporals i mal remunerades. La formació en pràctiques i l’educació contínua, sols són substitutius per entretenir i mantenir semi-actius els joves si bé s’ha de reconèixer que estan ben plantejats atès que són una crida a sentir-se incomplet i mancat per l’ocupabilitat tant si ets homo faber com homo digitalis. No deixa de ser una fina crueltat i una trampa la manera com està formulat el PGJ, a efectes d’ocupació, atès que estableix una equivalència entre les tres possibilitats, de tal manera que estudiar, fer pràctiques o treballar passen a establir-se com a opcions del mateix nivell. Més sorprenent és que ho acceptem sense cap revolta social. Davant la inactivitat a què relega la Crisi, els joves, com tots, acceptem qualsevol succedani: mala feina, pràctiques que no ho són o estudiar ad infinitum, simplement perquè semblen la millor opció per sobreviure amb certa dignitat.

La qüestió és que amb la capacitat d’adaptació que defineix al ser humà, la normalitat sigui integrar, instal·lar-se i acceptar aquesta situació ja sigui en el rol d’estudiant permanent, de becari o de treballador precari, sense fer res per canviar la situació. No només cal sobreviure també cal fer-ho dignament.

Altres articles de Josefa Morón Manzano

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.