Dimarts, 31/5/2016
1218 lectures

La pobresa visible del sense sostre

Hi ha indicadors automàtics de la qualitat d’una societat i el nombre de persones que viuen al carrer n’és un. En paraules de la Fundació Arrels: “a Barcelona hi ha prop de 3000 persones sense llar. La Xarxa d’atenció a Persones sense Llar afirma que 900 persones dormen directament al carrer, 600 en assentaments irregulars i la resta depèn dels recursos públics i privats existents per passar la nit”.

Fa a penes 15 dies, la nit del 18 al 19 de maig, l’Associació Arrels va realitzar un recompte nocturn per a saber quantes persones dormen al carrer a la ciutat de Barcelona. El resultat van ser 941 persones, la majoria homes i cap menor d’edat. Per dur a terme el recompte es van implicar de manera voluntària 930 persones, quasi el mateix nombre de censades. El president d’Arrels, en Ferran Busquets, feia una crida a ampliar els recomptes a la resta de municipis, més enllà dels que ja s’han afegit: Lleida (71), Badalona (39), Sant Adrià del Besós (31), Girona (60)... M’agradaria saber què fa Igualada en aquest sentit.

Ser un sense sostre et col·loca al límit extrem de l’exclusió social: sense habitatge, sense família, sense higiene, sense menjar, sense intimitat, sense seguretat, sense salut, sense, sense, sense i amb alguna o totes les pestes associades al malviure al carrer amb contacte directe amb la por i el fred. El sense sostre és exclòs, fins i tots, de la jerarquia de les necessitats de la piràmide de Maslow, doncs no arriba ni a satisfer les necessitats que es recullen a la seva base: necessitats fisiològiques.

Al carrer, s’hi arriba a poc a poc i sense fer soroll però quan s’hi arriba es fa molt difícil sortir-ne i es necessita molt de temps. Al carrer ja s’ha perdut tot i la següent cosa que queda per perdre que és la vida...i quan aquesta es perd no tens ningú que et plori i t’acomiadi a l’enterrament. I això sense comptar que tots els  sense llar estan més propers a la mort que tu i que jo, almenys uns 20 anys ,pel sol fet de viure al carrer.

Una altra pràctica que  la pobresa fa molt visible és regirar en els contenidors. A Igualada és una pràctica instaurada i visible en algunes zones i en algunes franges horàries.

Dos suggeriments: un, visibilitzar. Per exemple que a la premsa, al costat de les necrològiques, es col·loqui un comptador numèric que informi de l’estat de la pobresa visible; i dos, actuar des del govern local a “persuadir” i animar la ciutadania d’Igualada a ser més selectiva i dipositar en els contenidors allò que realment són escombraries, fet que a poc a poc desanimaria la recerca entre les deixalles.

Altres articles de Josefa Morón Manzano

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.