Dimecres, 26/11/2014
810 lectures

Ruïnes de la crisi

Per poc que pugui evito desplaçar-me a Barcelona en hores "punta", no obstant, darrerament ho faig sovint. En aquests horaris observo que cada vegada circulen més cotxes en les hores d’anar al treball, i fins i tot que hi ha petits i mitjans embussos que no són deguts a la pluja o l’accident. Aquests embussos i el conseqüent retard abans només em molestaven, ara m’alegren. Amb un pensament de got mig ple, m’imagino que després de la devaluació interna que ha sofert el país, els salaris baixos, estan facilitant les contractacions de treballadors, sobretot en feines que requereixen mà d’obra abundant, de tal manera que algunes activitats econòmiques tornen a ser negoci per als empresaris i subsistència per als treballadors.

La crisi no sols ha reduït considerablement els salaris. A poc que parlis amb la gent amb feina precària i no tant precària es percep inseguretat, una inseguretat  que es manifesta de moltes maneres, una d’elles en la salut.  Des de la crisi els treballadors tenen por a caure malalts perquè una baixa pot suposar l’acomiadament i l’atur. Molts no es poden permetre absentar-se per anar a l’especialista o al metge de capçalera i deixen d’acudir al metge o de prendre els fàrmacs per no poder afrontar el copagament. En resum, la salut es condoleix per allò que sempre li ha afectat més, que és la falta de recursos.

No escric això perquè estigui enfadada (i molt menys desanimada), ho escric perquè com a persona sento i constato que actualment les grans malalties de les persones són l’atur i la falta de recursos. Tots ens hem hagut d’adaptar a les conseqüències generals i personals de la crisi fins i tot el metges que van aprendre a la facultat com bregar amb la malaltia i la mort i ara ho han de fer amb les conseqüències de la pobresa.

Diuen algunes estadístiques que els catalans gastem més en educació i sanitat i menys en cultura i oci i, això podria semblar un triomf de conscienciació ciutadana. Però a tot se li pot donar la volta: gastem més en sanitat i educació perquè ara ens ho cobren i així ens queda menys per gastar en altres coses. És a dir, gastem més en allò essencial perquè la major part dels catalans som ara més pobres i no ens queda altre remei.

Allò que els senyors feudals resolien fa segles amb les guerres, els financers ho resolen ara amb les crisis. Després d’una guerra hi ha molt a reconstruir i cap atur, de manera que hi ha treball per a tots i de bon conformar-se perquè tot és millor que seguir en guerra. Amb la crisi no ens queda altra que engolir amb els nous salaris i les prestacions socials retallades. Potser la crisi s’està acabant, potser el pitjor ja ha passat (¡?) però com a la guerra, la crisi deixa ruïnes, persones abandonades en el marges de la societat, testimonis d’un absurd i que com a la guerra són difícils de restaurar. Ruïnes que són de persones i que veig cada vegada que surto al carrer o volto per la meva ciutat.

No cal anar més lluny.

Altres articles de Josefa Morón Manzano

0 Comentaris

Deixa el teu comentari

La direcció del web anoiadiari·cat de l'espai es reserva la no publicació d'aquells comentaris que pel seu contingut no respectin les normes bàsiques d'educació, civisme i diàleg.